El mestre i Margarita

Entre l'Ivánov de Txékhov que va muntar Àlex Rigola a la sala Fabià Puigserver i El mestre i Margarita de Bulgàkov que acaba d'estrenar a la mateixa sala han passat vuit anys. Aleshores, el director barceloní va canviar de rumb i va inaugurar una nova manera de fer, amb els intèrprets que es deien pel seu nom, sense vestuari, tot molt proper, cosa que l'ha portat a conquerir cims impressionants, com els muntatges de Vania i Glengarry Glen Ross, per citar-ne només dos. Amb la versió de la novel·la de l'autor rus fa una obligada passa enrere, amb picades d'ullet a aquell meravellós Ivánov (quilos de confeti), però més a prop del Rigola d'una altra època.

Això no és bo ni dolent. És el que és. El director juga amb material molt complex, amb dos plànols temporals (el Moscou dels anys 30 del segle XX i la Jerusalem de Crist), infinitat de personatges i la necessitat d'esprémer la imaginació al màxim, perquè el protagonista no és ni el Mestre (Nao Albet) ni la seva estimada Margarita (Laia Manzanares), sinó Woland (Francesc Garrido), un estranger acabat d'aterrar a Moscou i que és ni més ni menys que el diable.

El cristianisme no neix d'una ficció, sinó d'uns fets que van passar de debò

Rigola comença amb una primera escena dialèctica de pur teatre, amb Woland deixant clar a un intel·lectual i a un poeta jove, ateus, que Jesús va existir de debò. Superb, els posa a ratlla i els fa entrar la por al cos. Res no és com s'ha explicat, però sí, el cristianisme no neix d'una ficció, sinó d'uns fets que van passar de debò. El director desplega el magnetisme del diable i el seu seguici, uns magnífics Carlota Olcina, Xavi Sáez i Roger Julià, amb uns primers vint minuts de traca.

La funció, però, ja no pot pujar més i, encara que Rigola intenti mantenir el to, la mateixa història el porta cap a una altra banda. Haurà d'anar, per exemple, a la crucifixió de Jesús, i abans Ponç Pilat i Jesús hauran d'avenir-se. Mentrestant, Woland farà una funció de màgia negra al Teatre Nacional de Moscou. No és fàcil, tot plegat.

On són el Mestre i Margarita?

On són el Mestre i Margarita?, ens demanem quan fa una bona estona que som al teatre. Durant la primera part de l'espectacle, només es deixen veure i prou. I amb prou feines entenem què hi fan, aquí. Woland ho arrossega tot. La funció és seva. També a la segona part, quan Albet i Manzanares guanyen protagonisme, ningú no pot amb el diable. I tota aquella complexitat es desfà en un seguit de trames i subtrames que no arriben a treure el cap.

Garrido i els seus centren totes les mirades. L'actor domina el tempo de la funció. Té el punt perfecte entre el malvat atractiu i el saberut magnànim. Fins i tot sembla portar-se bé amb el seu antagonista, Déu. De la parella que dona títol al material original, marxarem del teatre sense saber-ne gran cosa.

Intent fallit? Pot ser. Adaptar una novel·la comporta molts riscos. Els lectors pensaran sempre que s'han quedat a mitges. Però Rigola no és nou en això. Ha aixecat versions extraordinàries de materials ben diversos, de 2666 a Lluna plena, de Marits i mullers a 23F, anatomía de un instante. Poca broma, doncs. Amb El mestre i Margarita ha topat amb un roc en el camí.