El número setze dels arcans majors és la Torre, si parlem del tarot; i és la proposta que Oriol Puig Grau, l’autor resident de la Sala Beckett enguany, ha escrit especialment pel Grec 2026. Al tarot, la carta representa un canvi brusc i sobtat, la seva aparició comporta canvis i fins i tot daltabaixos que ho regiren tot. A l’obra, qui origina el caos és el llamp que cau a una casa, ara abandonada, a La Varda.
Laura Roig interpreta una periodista que, a partir d’una fotografia que li crida l’atenció, decideix fer un reportatge sobre les festes que es fan al casalot. Ho investiga en tres entrevistes que seran tres actes: amb una de les joves assistents a les festes (Mariona Pagès), amb l’antiga propietària de la casa (Lluïsa Castell) i amb la filla d’un antic treballador de la casa (Alba Pujol). Totes treballant amb contenció però amb solvència. Cal destacar també l’espai lumínic i sonor, de Raimon Rius i Fernando Epelde respectivament.
La protagonista indiscutible és la casa
La protagonista indiscutible és la casa. Com ho era a l’última novel·la d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, on el passat i el present del mas convivien per entendre’n la totalitat. El text, que fan ganes de recuperar el llibret de tan literari com ressona, recorda el realisme màgic de l’escola llatinoamericana que encapçalen autors com Gabriel García Márquez i Mariana Enríquez. El de El número setze dels arcans majors és aquell ambient oníric i tètric de les històries de cases encantades.
El gènere del periodista fent preguntes per anar estirant la història és clàssic, però funciona si qui les respon són bones entrevistades (com fora del teatre, que els periodistes agraïm que no respongueu amb monosíl·labs), i aquí tots tres actes queden especialment ben narrats. Les entrevistes pel reportatge tenen interès pel diàleg que generen entre elles. Per deformació professional no vaig poder evitar qüestionar-me quina mena de reportatge sortiria d’allò i si el resultat tindria un interès periodístic real o si, per contra, les preguntes que proposa són impossibles de respondre i, per tant, ja té sentit que tot plegat tingui un interès purament artístic.
