Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Borja Sitjà
© Iván MorenoBorja Sitjà

El xofer de Lou Reed

Borja Sitjà s’estrena com a director artístic del Romea amb un espectacle d’Andrés Lima sobre el músic novaiorquès, 'Desde Berlín'

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

La teva programació s'acosta més a la de Calixto Bieito que a Julio Manrique.
Potser per edat, per generació. Crec que el Romea no ha canviat gaire. Jo reivindico l'autoria. Quan dirigeixes un teatre com aquest i no ets artista, l'autoria s'ha de notar encara més, perquè el teu espectacle és la temporada. Potser el Calixto ho feia també així. A part, el Julio té un grup de gent molt determinat, força cohesionat, que són els que han fet els últims tres anys del Romea. I això marca molt. Jo no tinc cap família artística.

¿Et mories de ganes de dirigir un teatre com el Romea?
Dirigir teatres és la meva feina. És el que sé fer. Sé fer això i cuinar. Vaig tenir molta experiència a l'Odéon de París, amb el Lluís Pasqual i el Georges Lavaudant. Onze anys on vaig aprendre a fer això, com es pot donar ritme a una programació, com es fa una temporada, per què poses aquest espectacle al mig i no aquell altre, per què treballes amb aquest artista i no amb aquell altre... Vaig venir aquí a dirigir el Grec. I vaig ser quatre anys a l'Institut Ramon Llull, on també vaig fer temporades. Després Daniel Martínez em demana de venir a Focus per muntar el Barcelona Internacional Teatre (BIT). Vam començar coixos, perquè no teníem un lloc. Vam fer dos produccions, que van girar. Més tard em va oferir La Villarroel, i vaig dir que sí. I després el Romea, que també he dit que sí. El Romea és un lloc que físicament m'agrada. De diners no en parlo. Quan accepto un projecte, ja no parlo mai més de diners. I Focus em deixa fer les coses que m'agraden.

¿Has pensat també en produir espectacles fets per exportar?
El Romea és el teatre privat més públic del món... La programació està pensada perquè agradi aquí, perquè vingui la gent d'aquí. Si ho fem bé i ve gent, la temporada que ve ho podrem fer millor, gràcies al públic. I a la subvenció de la Generalitat i de l'estat... Respecte al tema internacional, tinc molt clara una cosa: la gent es pensa que internacionalitzar una cosa passa per portar moltes coses de fora. Això és fals. Internacionalitzar és dur coses a fora. Quan has passat el primer estadi, que és que allò que fas sigui vist per gent de fora, llavors et pots dedicar a exportar, cosa que és caríssima, fàcil i no té massa risc. En el moment en què estem vivint, no estem precisament a primera divisió. Tinc molt clar que almenys una producció a l'any tingui un recorregut fora de l'estat espanyol... Per fer això no només has de tenir l'estructura adient, sinó que has de tenir els continguts adients. No basta només amb l'agenda, i la meva deu ser de les millors del món... Ara mateix, el que volem és entrar en un projecte europeu, com el Cities on Stage.

Debutes amb Lou Reed. Per què?
Quan li van transplantar el fetge, cap a l'abril del 2013, el vaig trucar a l'hospital. Ja marxava i em va dir que estava collonut, que tot havia anat bé. Al final, em diu: "Quan vinc a Barcelona?". I jo li dic: "No sé, quan vulguis, i si ens hem d'inventar alguna cosa, ja ens inventarem alguna cosa". Llavors, uns mesos més tard Daniel Martínez comença a parlar-me del Romea. Jo pretenia fer venir el Lou Reed per inaugurar el Romea. I es mor. Estava en estat de xoc, fins que Jordi González em recomana obrir la temporada amb un espectacle sobre Lou Reed. Començo a donar-li voltes, converso amb la Nathalie Poza, una boja del Lou Reed, i s'hi enganxa l'Andrés Lima. Laurie Anderson no volia biopics ni res de semblant i Lima proposa que fossin diferents escriptors els que escrivissin sobre Lou Reed. Ell proposa Juan Cavestany. I jo Juan Villoro, que és un fanàtic del rock. I necessitàvem algú d'una generació anterior: Pau Miró.

El disc 'Berlín' és el motor de l'obra.
Tots tres escriuen sobre 'Berlín' i Lima ha fet la seva maionesa, tot respectant les escenes. L'espectacles és una història d'amor, entre un home i una dona, Jim i Caroline, que passa per moments terribles. Com totes les històries d'amor és dura. Són visions provocades des d'altres llocs, l'alcohol, les drogues, la bogeria mateixa. És el reflex d'un món poètic, d'un món vital, que ve de la Factory, que ve de Delmore Schwartz, del Village, de Patti Smith. I 'Berlín', el disc, és la cúspide tot això. La maduresa. L'espectacle segueix cronològicament el disc. Hi ha cançons de Lou Reed i textos de Villoro, Miró i Cavestany.

Com vas conèixer Lou Reed?
El vaig conèixer a París, quan jo era a l'Odéon, perquè havíem fet una coproducció amb el Thalia d'Hamburg, 'Time rocker', en què ell va fer-ne la música. Es va estrenar a Alemanya i a París s'havia d'adaptar una mica, així que va venir ell amb els músics. El vaig haver d'anar a buscar a l'aeroport, perquè no teníem ningú que pogués fer-ho. Ell es va pensar que jo era el xofer del teatre: quan va pujar al cotxe es va asseure al darrere i vam anar fins a l'hotel sense dir ni una paraula. Quan marxava cap a l'habitació a l'hotel, li dic adéu i li comento qui l'anirà a buscar l'endemà. Llavors ell em demana: "Vostè fa alguna cosa per sopar, ara?". Jo li vaig que no. Vam anar a sopar i des d'aquell dia no ens vam separar fins que es va morir. Estem parlant de 1996. L'any següent el vaig tornar a portar a París, on va fer el seu primer recital de poesia pròpia. Vam tenir lio perquè no vam anunciar que era un recital de poesia. Al Grec, el 2001, va fer el primer concert amb la Laurie junts.

D'aquí a tres anys, com t'agradaria que et recordessin?
M'agradaria que la gent s'interessés per la temporada del Romea. No sols per un espectacle. Que la gent digui: ah, sí, la temporada de Lou Reed i de la 'Fedra'. No sóc director d'escena i la meva defensa és això. Posar junts una sèrie de gent. No faré companyia. Vull que passin molts artistes, pel Romea, que tingui l'escenari per ells. La meva feina és fer possibles les coses.

Al final, dirigiràs el teatre més modern de Barcelona.
Tant de bo... S'ha de dir que no moltes vegades. Més que sí. I és el més difícil d'aquesta feina.

També t'agradarà

Invasió de musicals
  • Teatre
  • Musical

La cartellera de Barcelona recupera el gènere més popular amb espectacles de petit i gran format per als amants del gènere T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. L'esbudellador de Whitechapel L’any 1888 a Whitechapel, el barri més marginal del Londres del moment, van començar a aparèixer cossos de prostitutes degollades i esbudellades. Tot i els esforços de la policia i de la gent del barri, l’assassí mai va ser descobert i encara ara es desconeixen els motius i la identitat del que fou el primer assassí en sèrie mediàtic de la història moderna. Fins ara. L’Esbudellador de Whitechapel reviu aquesta crònica negra de la mà de cinc dels protagonistes dels fets, acompanyats pels veïns que van viure en primera persona aquestes morts, per desvetllar-nos què va passar realment en aquell ball de secrets, pactes, amors i traïcions que ens transportaran directament al Londres del XIX. El intérprete La trobada entre Asier Etxeandia i Tao Gutiérrez ha fet néixer 'El Intérprete', un viatge musical a través d'aquelles cançons i intèrprets dramàtics i solitaris que avui formen part

Més Guapo que mai
  • Teatre
  • Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Publicitat
Bars del Raval
  • Locals de nit

Bar Ultramarinos Un bar acollidor i funcional, que prepara uns gintònics de primera fila fets molt bé de preu, fets amb magnífica ginebra de Vilanova. Lupita del Raval “La petita empresa s’ha d’entendre en el seu context, ha d’interactuar amb l’entorn per millorar allò comú: hem de fer xarxa”, explica Sergi Coloma, soci del Lupita –antic SF– juntament amb la Jordina –de La Rouge i el desaparegut Lempika– i la Gemma. I aquest és l’esperit que conreen, el de la col·laboració amb el barri: per exemple, els diumenges al matí l’encarregat del bar és en Víctor, de la botiga de queviures del davant, que els fa uns bons pintxos. També formen part de La Verde, una cooperativa/central de compres i serveis que els agermana amb Las Fernández, La Casa de la Pradera, el Libélula... El Sergi és una d’aquelles persones que sempre té mil projectes entre mans: fa uns quants anys que va obrir Pódame, perruqueria del carrer de la Cera, no fa ni cinc mesos que van engegar el Lupita i aquest dijous passat va inaugurar una altra perruqueria a Robadors: embolica que fa fort! “Ens agrada el Raval eclèctic, de carrer, de la barreja i l’espontaneïtat”, diu. El Lupita i la terrasseta volen convertir-se en un espai de trobada, on els dijous hi puguis escoltar flamenc en viu, els divendres siguin més queer –amb el DJ Rebote i Borja Pony i clientela trash amb talons–, els dissabtes més rock’n’roll i els diumenges vermut –i si t’agafa gana, pots endrapar un entrepà de mandonguilles que et deixarà tip i feli

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat