[image]
[title]Tant l'un com l'altre són unes bones peces. Mai no havien treballat junts, tot i que porten anys damunt dels escenaris i a la televisió, fins que Carme Portaceli els ha plantat als morros un repte majúscul, ficar-se en la pell del Dr. Frankenstein (Àngel Llàcer) i la seva criatura (Joel Joan), en l'obra que estrenen a la Sala Gran del TNC. No cal fer-los gaires preguntes. Se les fan ells i es responen. Som en un camerino, amb Joel Joan assegut en un sofà, informal, i Llàcer, més correcte, al seu costat que beu una infusió. Dos estils. Dos actors.
Oi que no havíeu treballat mai junts?
Joel Joan: Mai de la vida. Al contrari, a mi em van trucar per dir-me: tindries algun problema per treballar amb Àngel Llàcer?
Àngel Llàcer: Això és mentida! Ell volia fer el meu paper.
JJ: Això és veritat. Jo sempre m'havia imaginat de científic. És el paper del dilema.
AL: Ara has descobert que no.
JJ: Noooo... Continuo pensant el mateix. M'agrada molt fer el paper de la bèstia. És com un alliberament. És com la pel·lícula 'Els idiotes', de Lars von Trier, que deixes la persona, la màscara, el què diran, el que se suposa que has de ser i has de fer, i pots treure la teva part més animal. Però això no té res a veure que continuï pensant que qui té el dilema guapo de la funció, que qui és el protagonista, és el senyor Víctor Frankenstein, que és qui fa el més increïble, qui toca la Lluna amb la punta dels dits: crea vida a partir de la mort, es converteix en un Prometeu. El seu moment de glòria també és el seu moment de perdició, de decadència, de viatge cap al fons de l'oceà humà.
Et saps molt bé la teoria.
JJ: Jo sóc d'aquests tarats que m'he llegit la novel·la, vaig anar a una xerrada a la meva escola per escoltar un paio que en parlava...
AL: Vols callar! El problema que jo tinc és que no sóc capaç d'acceptar la meva creació. En el moment que estic obsessionat a crear-lo, es crea i es mou, em cago.
JJ: El teu invent et va gran.
AL: És una obra molt cansada. Ell, a nivell físic. I jo, a nivell emocional...
JJ: Home, a nivell emocional, jo també.
AL: Perdona, tu descobreixes les emocions.
Àngel, si haguessis hagut de triar una bèstia, hauries triat en Joel?
JJ: Més terrorífic no n'hi pot haver cap.
AL: Jo li puc dir monstre i no s'enfada. Això és meravellós... Quan la Carme em va trucar, vaig riure. Perquè jo sempre, dins el meu cap, he pensat que la criatura era Joel Joan. Si jo l'hagués de dirigir, l'hauria triat a ell.
JJ: Per què? Per l'altura?
AL: Com que tu ets d'aquests que vens el teu procés personal, en aquestes sèries, crec que el teu paper és preciós. L'únic problema que tinc jo és que l'obra comença que ja m'odia, quan descobreix el meu diari i només vol destruir-me. Ell aprèn què és la bondat, el sentiment, que quan el conec... Ell copia el que jo faig. És una esponja: si li ensenyes bondat és bondadós, però si li ensenyes maldat, doncs és malvat.
JJ: Sobretot és un home que descobreix que no és un ésser humà i lluita a la recerca de la persona. Vol, a través dels seus actes, redimir aquest fet inicial, descobrir-se monstre... Aquest tio no només va reanimar carn morta, sinó que em va reanimar a mi, un monstre.
Què copiaries de l'Àngel Llàcer?
JJ: Milers de coses.
AL: No siguis fals.
JJ: La capacitat que té de connectar la gent, l'empatia, la bondat. L'Àngel fa aquest personatge d'enfadós a la tele, però el tio està obsessionat amb què l'estimin. D'això n'he de prendre nota...
Amb aquest personatge que fas, la gent no t'estimarà gaire.
AL: Tinc un problema real i és que això és veritat. El personatge té uns mecanismes que no conec. La Carme m'enganya quan em diu que no és mala persona. Però he de fer coses de mala persona. I és perquè sóc covard! El que ens fa malvats és la covardia.
JJ: És cert que el podem odiar, però la seva gran lluita és contra ell mateix.
AL: El monstre sóc jo.
JJ: Ell ho sap i això el redimeix de cara a l'espectador: sap tot el que ha fet i li sap greu. Sap que està fent mal a la seva companya, a la seva família, al seu germà petit... Això el fa un personatge molt tràgic. És un repte per a l'actor que el públic l'estimi.
AL: Intentaré que m'entenguin, que sàpiguen per què faig el que faig.
Vosaltres, que esteu avesats a tirar endavant els vostres projectes, us ha costat fer d'actors i res més?
AL: A ell, una mica més. Va fent comentaris tota l'estona. Jo, no.
JJ: Tu estàs tota l'estona coquetejant amb la companyia, homes i dones, maquinistes, tècnics, qualsevol cosa... Aquesta és una obra de creació. Si la féssim tal qual, seria un pel·liculon: hi ha més de 30 personatges, més de 20 localitzacions. I nosaltres som sis actors intentant explicar el que està escrit. Fem metàfores de les acotacions. L'espectacle és molt imaginatiu. No és gens costumista... També és molt xulo no ser el motor de l'espectacle, ser un vagó més.
AL: Jo vinc aquí i em relaxo: què s'ha de fer, pregunto.
El teu Frankenstein, Joel, sortirà a 'El crack'?
JJ: 'El crack' està bastant aparcat. No hi ha diners a TV3, ni gaire interès per part seva.
AL: És una llàstima, perquè segur que Frankenstein hi hagués sortit.
JJ: Home... I tant. Et faria cantar cada dos minuts. És un tio que es pensa que la vida és un musical.
No heu treballat gaire amb la Carme Portaceli, oi?
JJ: Jo, mai.
AL: Jo, molt. Vaig fer 'Mein kampf', 'Sallinger'... Per a mi, és una regressió total. Vaig començar amb ella. La veritat és que ens entenem molt.
Costa molt arribar a la Sala Gran? Hi sou des de fa no gaire...
JJ: Jo no hi vaig fer res fins a 'El professor Bernhardi', fa dos anys.
AL: Jo vaig ser-hi la primera temporada, amb 'El somni de Mozart', el 1998. I fins a 'Molt soroll per no res', fa un parell d'anys, no hi havia tornat.
JJ: És costós.
AL: Però tampoc no és un objectiu que em marqui.
JJ: No ets un actor que vulgui realitzar-se als escenaris fent 'Ricard III' i 'Hamlet'.
AL: Jo vull estar a gust, sigui on sigui. No tinc cap objectiu al respecte.
JJ: És genial, o no?
