[image]
[title]Tenen un fill en comú, s’han separat, però encara no s’ho han dit tot. Així són el Roger i la Clàudia en l’obra de Jordi Casanovas 'La dansa de la venjança', que arriba a La Villarroel amb els cossos de Pablo Derqui i Laia Marull, als qui no vèiem plegats des d’aquell 'Hedda Gabler' del Lliure de fa set anys. Són dos actors de traca i mocador que es diran paraules molt grosses en escena.
Quina relació tenen, aquests dos?
Laia Marull: És una parella que ha trencat, aparentment, sense danys col·laterals, amb un fill pel mig. Així que passa l’obra, veiem que hi ha milions de danys col·laterals.
Pablo Derqui: És una parella que s’ha estimat molt. Amb el temps, han deixat d’estimar-se i se separen. Veurem que ell ha creat una vida paral·lela professionalment. I d’ella anem sabent que ha patit problemes psicològics, que és inestable emocionalment. Són la fam i les ganes de menjar.
És el relat de dues bogeries?
L.M.: Sí, una mica. L’amor que van tenir s’ha transformat en una altra cosa.
Pablo, com és la Clàudia?
P.D.: És algú amb una sensibilitat molt desenvolupada. És algú molt cínic, que té un sentit de l’humor molt agre, cosa que la singularitza molt de cara al Roger. És una noia bastant lúcida i diferent. És difícil defensar-la... La definiria per defecte. S’ha tancat dins el nucli familiar i això ha fet que el Roger en sortís.
No és Hedda Gabler?
P.D.: No, no. Va patir una depressió molt forta després del naixement del nen que no va saber gestionar i que la va marcar de per vida. Tampoc no va saber demanar ajuda ni ell va saber ajudar-la. Això determina molt la vida dels dos: la família.
No sé qui dels dos diu que el matrimoni és una falsa convenció social...
P.D.: Quan es treuen les màscares, en Roger diu coses com aquestes.
És una frase que podria ser de Bergman...
P.D.: Es diuen moltes frases amb les quals algú riurà o amagarà un mig somriure, perquè són frases que no ens atrevim a dir. Frases moralment reprovables.
Laia, com és el Roger per a tu?
L.M.: És un home molt segur de si mateix, a qui li van bé les coses, que té molta eloqüència, amb un sentit de l’humor que agrada. És un líder. Té saber estar amb la gent, un do per la paraula, per controlar les emocions, al contrari que ella.
"Què és millor per a l’educació d’un nen, un masclista o un suïcida? "
Qui domina el llenguatge domina la situació?
L.M.: Sí. Ell és qui domina la situació perquè creu que té tota la informació fins que veu que jo també la tinc, que puc ser d’una manera determinada si vull. I és quan es canvien les tornes.
P.D.: Hi ha un leitmotiv, que és el lema de l’editorial del Roger, que es va repetint: “Les paraules precises són imprescindibles per al diàleg, per a la cultura i per a la conservació de la nostra civilització”. Tot és façana.
L.M.: Tot surt per la lluita per la custòdia del nen. I hi ha sempre la pregunta soterrada: què és millor per a l’educació d’un nen, un masclista o un suïcida? Sense dir-ho així. Què preferiries, que el teu fill fos el que pega a l’escola o al qui li peguen? Què faries si el teu nen fos el que pega o el que li peguen? L’animaries a pegar si li peguen, no li diries res, el recriminaries? Estàs content i tranquil perquè el nen se sap defensar?
P.D.: Estan una mica podrits.
En Roger és un home antic o actual?
P.D.: És un home de tota la vida, però maquillat amb la pàtina del políticament correcte.
L’obra posa al descobert els nostres tabús?
L.M.: Els posa sobre la taula i fa un còctel Molotov.
P.D.: Ho posen tot sobre la taula i es diuen el nom del porc.
"Estem farts de veure gent que diu una cosa i en fa una altra. No parem de veure-ho: l’Església, els presidents, els bancs, tothom"
Què ha despertat en vosaltres aquesta obra?
L.M.: No és fàcil. Jo me’n vaig a casa i tinc moments mig bojos. Li dic a la meva parella: estaré una mica boja, però no me’n facis cas.
P.D.: Et treu de polleguera. Quan et passa això, pots arribar a entendre com pots arribar a extrems que moralment... És molt humà: estem farts de veure gent que diu una cosa i en fa una altra. No parem de veure-ho: l’Església, els presidents, els bancs, tothom.
L.M.: L’obra ens diu que qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. La relació està podrida, ells estan podrits i li ho encomanen al fill. Molt més del que es pensen. És una obra que crearà polèmica, dilema, discussió. La gent veurà coses diferents.
No creieu que l’obra ens ve a dir que potser és millor callar si volem viure?
P.D.: Però és que hi ha l’element del nen.
L.M.: Si no hi hagués el nen, no es tornarien a trobar. Ell va a casa perquè està preocupat pel nen i jo ho faig perquè vull recuperar quatre coses.
En Roger i na Clàudia són com la Martha i el George de 'Qui té por de Virginia Woolf' una mica més joves? D’aquí a deu anys, us agradaria fer el clàssic d’Albee?
P.D.: I tant. És un referent. Senyors productors, prenguin-ne nota! Són parelles que intel·lectualment s’entenen i els agrada destruir-se l’un a l’altre, intel·lectualment. Hi ha un odi que neix d’un amor i una passió mal entesa, i acaben volent-se anul·lar l’un a l’altre. És una lluita d’iguals que s’estimen tant que no se suporten.
NO T'HO PERDIS: Els actors i les actrius més sexis
