[image]
[title]Els ulls negres li brillen amb la il·lusió del nen que estrena, no unes sabates, sinó tot un teatre, el Victòria, que s’ha comprat, als 33 anys, amb els rèdits d’una carrera triomfal. Antonio Díaz, el Mago Pop, va pujar a l’escenari com a professional als 16 i ja no n’ha baixat: ha desencaixat la mandíbula de famosos com Neymar i Stephen Hawking al seu programa de DMax i rebentat la taquilla, primer a Barcelona i després a Madrid, on es va estar dos anys. Ara, torna a casa per presentar 'Nada es imposible' i encetar els que ell considera els millors anys de la seva carrera. Hi parlem, en un Victòria que fa olor de pintura.
El fet que Barcelona sigui plaça forta de la màgia et va influir per establir-hi el teu teatre?
Si soc sincer, no. La màgia me la prenc com un espectacle teatral i des de petit que somio tenir un teatre. Al meu equip li dic que nosaltres competim amb els grans musicals. El motiu per venir a Barcelona va ser que, en aquesta etapa que ens ha anat molt bé a Madrid i que internacionalment tenim molts projectes i la companyia és ja molt gran, vaig pensar on volia dedicar els millors anys de la meva carrera, que són els propers quatre o cinc. Llavors, quan ho teníem gairebé fet a Madrid, em va venir una cosa aquí... Perquè deia: “Ostres, jo m’imagino a Barcelona”...
"Barcelona ho té tot, i fins i tot més que Madrid, perquè hi ha molt públic internacional i nosaltres intentem que la nostra marca sigui internacional"
I vas triar Barcelona...
Jo hi confio molt, perquè tot i que ara mateix els espectacles funcionen més a Madrid, vaig pensar que Barcelona ho té tot, i fins i tot més que Madrid, perquè hi ha molt públic internacional i nosaltres intentem que la nostra marca sigui internacional. El públic barceloní és el més exigent que m’he trobat mai. I això que hem viatjat molt. No regala un riure ni un aplaudiment, t’ho has de guanyar. Si funciones aquí, vas a Madrid i dius: “Jolín, que fàcil!”. I a més, és que és la meva ciutat! Hi ha una cosa emotiva. Per mi és la ciutat més bonica del món. I cada dia veure la platja i treballar aquí, amb la família i els amics, en un teatre com aquest que no té res a envejar a cap altre... Em vaig inclinar per Barcelona, tot i que potser empresarialment no era la millor decisió.
David Copperfield, Juan Tamariz i el Mag Lari (amb qui col·labores) són els teus mags favorits...
He crescut estimant aquest ofici i ells són els meus grans referents. Copperfield és el mag amb qui em sento més identificat, perquè li agrada la màgia de prop, però també de gran escenari. Del Mag Lari, n’he après molt perquè és un animal escènic, és el gran showman de la màgia. I en el cas de Juan Tamariz, és una cosa més de filosofia. Tot i que la gent té la imatge que és un tipus excèntric, que està boig, el seu fort és la filosofia màgica. Aquest home és un pou de saviesa, sap molt de psicologia aplicada a la màgia.
Fora de l’il·lusionisme, quins altres artistes t’inspiren?
Molts! Hi ha un italià que es diu Arturo Brachetti, que fa un espectacle de quick-change [canvi ràpid de vestuari]. M’encanta quan veus un xou i t’és igual si és circ, màgia... perquè és una meravella. Ell com a artista és una barbaritat. I el Tricicle. Quan estudiava a l’Institut del Teatre eren un gran referent, també potser perquè venen d’un ofici, el mim, que sembla molt off i alternatiu i després demostren que poden ser molt comercials i omplir teatres. És molt inspirador.
"Abans pensava en un joc de màgia i després buscava un tema; ara ja no, escolto una música i em ve una imatge"
I del cinema?
Hi ha molts directors que em fascinen. M’encanta Christopher Nolan i el seu món de la sorpresa, de l’enginy. Ell, de fet, va dirigir la millor pel·li que s’ha fet mai de màgia, 'The prestige' ('El truc final'). I el meu film favorit, Interstellar.
La música és fonamental en els teus xous.
És que la música és increïble. És l’art suprem, perquè connecta amb l’emoció sense filtres. Quan tu escoltes un text, estàs analitzant-lo, però la música et porta... És al·lucinant.
Et deixes endur pel teu instint a l’hora de triar les cançons?
Sí, molt. Tinc la sort que el meu germà és melòman i en parlem molt. Descobreixo molts grups amb ell. I de sobte escoltes una cançó i et dona una idea. Ara em passa això. Abans pensava en un joc de màgia i després buscava un tema; ara ja no, escolto una música i em ve una imatge.
En un món digital hiperconnectat deu ser difícil mantenir un secret, la base de les sorpreses...
Súper difícil.
T’amoïna?
Sí, molt. Ara tenim un equip d’R+D que treballa en la cerca de noves il·lusions, i això és una feina molt difícil i de molt de temps i intentem cuidar-ho molt, perquè el secret de la màgia, tot i que pensem que el volem saber, en el fons no el volem saber, perquè ens agrada que ens deixin flipats. I sí, tenim una operativa que qualsevol que ens veiés diria: “Esteu bojos!”. Protegim els secrets per protegir la màgia i el futur de la màgia. Perquè les tècniques que faig jo ara, les farà un altre mag d’aquí a quatre dies, igual que jo faig servir tècniques de fa cent anys. La màgia sobreviu gràcies al secret.
T’ha passat alguna vegada que es filtrés algun truc?
Sí, passa, a YouTube hi ha gent que revela trucs. Però també hi ha jocs que si saps com els fem encara aplaudeixes més fort. Perquè dius: “¡Qué follón! Com fan això? Sé com ho fan, però no ho veig!”.
"Un mag fallant és una de les coses més ridícules que et pots trobar a la vida. Així que treballem molt, assagem molt..."
Com compatibilitzes la màgia amb la vida personal?
És complicat. Ara tinc més feina que mai. En els darrers deu anys he fet moltes funcions, més de 400 cada any. A més, la màgia desgasta molt perquè lluitem contra l’error. A cada funció tot pot fallar i has d’estar molt concentrat. Un mag fallant és una de les coses més ridícules que et pots trobar a la vida. Així que treballem molt, assagem molt... I també m’agrada, a banda d’aquesta part artística, treballar la marca, dibuixar els plans, sobretot internacionals, ara que venen projectes molt macos. M’agrada estar veient i decidint.
Si ara que tens 33 anys estàs en el top de la màgia mundial i ja tens un teatre, com et veus d’aquí a trenta anys més?
[Riu] Soc un friqui que pensa molt en el futur. Hi ha una escena de 'Forrest Gump', quan comença a córrer i no para perquè diu: “Ja que he corregut fins aquí, arribaré allà, i ja que he corregut fins allà...”. Tinc una mica aquesta sensació. Ara em trobo tan agraït a la vida, al públic, a l’equip, perquè això encara és més gran que el que vaig somiar, que em sento amb la responsabilitat d’anar el més lluny possible. Ja que som aquí i estem en una posició en què cap mag d’Europa no havia arribat en els últims anys, hem d’intentar fer una marca mundial de la màgia. Em faria molt feliç que quan ens retirem i mirem enrere, deixem el nostre nom on hi ha el de la gent que admiro. I si no, no passa res, ho haurem intentat! Teatralment, m’imagino gestionant més teatres, produint espectacles... I també m’agradaria produir cine.
"Ja hem fet 'Nada es imposible' pensant en Broadway, ara que la casa és nostra. Serà de molt gran format. És com quan jo veia un espectacle de David Copperfield quan era petit"
Com és el 'Nada es imposible' que veurem a Barcelona?
Són els mateixos jocs, però la posada en escena és molt diferent. Ja l’hem fet pensant en Broadway, ara que la casa és nostra. Serà de molt gran format. És com quan jo veia un espectacle de David Copperfield quan era petit. Un xou de màgia que té gairebé de tot: coses sorprenents, d’altres inspiradores, també hi ha màgia de prop projectada, tecnologia lumínica... Cuidem molt tot el que envolta l’espectacle perquè la màgia també és art d’artifici.
I després cap a Broadway...
Al juliol de l’any que ve. Estarem una temporada a Barcelona, que em fa la mateixa il·lusió, com a mínim, que anar a Broadway, perquè el teatre té una càrrega simbòlica. És el moment més important de la nostra carrera: fer que l’espectacle vagi bé, que el Victòria vagi bé, que el públic marxi content. És el gran repte.
NO T'HO PERDIS: Els llocs més bonics de Barcelona
