Esteve Soler vs. Guillem Clua

“Tinc la sensació que quan acabes d'estrenar una obra, passes directament al lloc de sortida de l'Oca, que has de tornar a començar”, afirma Clua. Ell no és dels rondinaires, però no s'està de dir que “els autors no són necessaris per a la construcció de la cultura del país”, que hauríem d'estar orgullosos que hi hagi una desena de dramaturgs que tenen èxit a Alemanya, Itàlia, Grècia, França o l'Argentina. I sembla que no ho estem gaire. “Ens conformem amb dos o tres autors”, remata.

No hem d'oblidar que aquesta generació d'autors no surt del no-res, sinó que és fruit de l'esforç que van fer diverses institucions del país, de la Sala Beckett al TNC, per donar oportunitats al talent local. Van ocupar el centre de l'escena i no van desaprofitar l'oportunitat, cosa que una dècada i mitja més tard ha donat uns fruits que, sovint, es consumeixen a fora. Com li va passar a Josep Maria Miró fa uns mesos, que va estrenar 'Obac' a Buenos Aires i 'La travessia' a Montevideo, Clua i Soler segueixen les seves passes.

“A països saludables, la 'world premiere' es paga molt i aquí ens sembla ridícul: no ens imaginem un cartell a La Villarroel amb una obra nostra que posi 'estrena mundial', quan a d'altres països passa”, assegura Clua. Soler, per exemple, explica que va viure una querella important entre dos teatres alemanys que volien l'estrena mundial de 'Contra la democràcia'.

Ells competeixen amb la 'crème de la crème' del teatre contemporani europeu i americà i quan una sala d'Atenes o de Buenos Aires decideix vestir un text seu els està triant per sobre d'un Von Mayenburg, un Hare, un Veronese o un Pommerat. Aquí, de vegades, tenen la sensació d'“omplir una quota”, diu Soler. I no veuen gaire gent preocupada de canviar les coses.

Els demano si no dependre de l'escena local els ha canviat la manera d'escriure. Soler diu que el pas per Alemanya de 'Contra el progrés' “ho va canviar tot”. “La nova trilogia, la de la revolució, és fàcilment adaptable per a què qualsevol persona es pugui sentir identificada”, diu. Clua aposta deliberadament per escriure sobre entorns urbans i pensa constantment en què la peça que està ordint es pugui traduir i adaptar. Passa a poques branques de l'art en què tinguem uns artistes que depenguin tan poc de l'escena local, que pensin globalment.

La trilogia de la revolució de Soler -'Contra la llibertat', 'Contra la igualtat' i 'Contra la fraternitat'- segueix l'estètica de la trilogia anterior i “posa en pràctica els valors de la Revolució Francesa”. Cita Albee per resumir la seva manera de fer, quan deia que la gent havia de riure per adonar-se de seguida que aquesta situació presumptament risible no feia cap gràcia.

A 'L'oreneta', Clua se centra en la massacre jihadista en un club gai d'Orlando (EUA) per tancar dos personatges en una casa i fer-los parlar.

Potser haurem d'esperar alguna temporada per veure aquestes obres a casa. Mentrestant, Clua estrena sèrie a TVE al setembre, 'Estoy vivo', i prepara la pel·lícula de 'Smiley'. Soler, al seu torn, està a punt de debutar en el món del cine i s'ha passat un any voltant amb el curt 'Interior. Família'. Per cert, que ens diuen que a Madrid estan vivint un autèntic boom teatral, com el de fa deu anys a Barcelona.