Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Esteve Soler vs. Guillem Clua

Esteve Soler vs. Guillem Clua

Els dos dramaturgs fan front a una temporada plena d'estrenes... lluny de Barcelona

Guillem Clua i Esteve Soler
© Maria Dias
Per Andreu Gomila |
Advertising

No són joves promeses. Ni Guillem Clua ni Esteve Soler. Formen part de la generació de dramaturgs del boom i van ser d'aquells que, amb Pau Miró, Josep Maria Miró, Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente i companyia, van constituir, sens dubte, la millor quinta del teatre català de la història, fills de Jordi Galceran i Sergi Belbel, nets de J.M. Benet i Jornet i Rodolf Sirera. El seu nom es fa tan gran que, a hores d'ara, ja no depenen de l'“estrena a Barcelona” per sobreviure. Fins al punt que, la temporada que ve, protagonitzaran estrenes mundials lluny de casa. Clua posarà de llarg a Londres 'L'oreneta' i Soler farà el mateix al Brasil amb 'Contra la llibertat'. Poca broma.

“Encara no sóc un autor consolidat aquí. És més, pel 50% dels periodistes encara soc una jove promesa i ja het els 44 anys”, dispara Clua. “Ho serem fins als 70 anys, de joves promeses”, rebla el clau Soler, rialler. Tots dos s'asseuen davant meu al bar del CCCB. Són a Barcelona de pas. Passen bona part de l'any de teatre en teatre, per Europa i Amèrica, veient la produccions de les seves obres. A la nostra ciutat, els veiem pocs als cartells lluminosos dels teatres. I això que Clua, per exemple, ha protagonitzat estrenes sonades com la de 'Marburg' (TNC, 2010) i 'Smiley' (Flyhard, 2012). I Soler va posar de llarg la trilogia de la indignació en una marató inoblidable (La Seca, 2013), després que les tres obres voltessin per mitja Europa (i encara volten).

Contra l'amor

Record del boom

“Tinc la sensació que quan acabes d'estrenar una obra, passes directament al lloc de sortida de l'Oca, que has de tornar a començar”, afirma Clua. Ell no és dels rondinaires, però no s'està de dir que “els autors no són necessaris per a la construcció de la cultura del país”, que hauríem d'estar orgullosos que hi hagi una desena de dramaturgs que tenen èxit a Alemanya, Itàlia, Grècia, França o l'Argentina. I sembla que no ho estem gaire. “Ens conformem amb dos o tres autors”, remata.

No hem d'oblidar que aquesta generació d'autors no surt del no-res, sinó que és fruit de l'esforç que van fer diverses institucions del país, de la Sala Beckett al TNC, per donar oportunitats al talent local. Van ocupar el centre de l'escena i no van desaprofitar l'oportunitat, cosa que una dècada i mitja més tard ha donat uns fruits que, sovint, es consumeixen a fora. Com li va passar a Josep Maria Miró fa uns mesos, que va estrenar 'Obac' a Buenos Aires i 'La travessia' a Montevideo, Clua i Soler segueixen les seves passes.

Smiley, una història d'amor

Competint amb els grans

“A països saludables, la 'world premiere' es paga molt i aquí ens sembla ridícul: no ens imaginem un cartell a La Villarroel amb una obra nostra que posi 'estrena mundial', quan a d'altres països passa”, assegura Clua. Soler, per exemple, explica que va viure una querella important entre dos teatres alemanys que volien l'estrena mundial de 'Contra la democràcia'.

Ells competeixen amb la 'crème de la crème' del teatre contemporani europeu i americà i quan una sala d'Atenes o de Buenos Aires decideix vestir un text seu els està triant per sobre d'un Von Mayenburg, un Hare, un Veronese o un Pommerat. Aquí, de vegades, tenen la sensació d'“omplir una quota”, diu Soler. I no veuen gaire gent preocupada de canviar les coses.

Advertising
Interior. Família

Escriure per exportar

Els demano si no dependre de l'escena local els ha canviat la manera d'escriure. Soler diu que el pas per Alemanya de 'Contra el progrés' “ho va canviar tot”. “La nova trilogia, la de la revolució, és fàcilment adaptable per a què qualsevol persona es pugui sentir identificada”, diu. Clua aposta deliberadament per escriure sobre entorns urbans i pensa constantment en què la peça que està ordint es pugui traduir i adaptar. Passa a poques branques de l'art en què tinguem uns artistes que depenguin tan poc de l'escena local, que pensin globalment.

La trilogia de la revolució de Soler -'Contra la llibertat', 'Contra la igualtat' i 'Contra la fraternitat'- segueix l'estètica de la trilogia anterior i “posa en pràctica els valors de la Revolució Francesa”. Cita Albee per resumir la seva manera de fer, quan deia que la gent havia de riure per adonar-se de seguida que aquesta situació presumptament risible no feia cap gràcia.

A 'L'oreneta', Clua se centra en la massacre jihadista en un club gai d'Orlando (EUA) per tancar dos personatges en una casa i fer-los parlar.

Potser haurem d'esperar alguna temporada per veure aquestes obres a casa. Mentrestant, Clua estrena sèrie a TVE al setembre, 'Estoy vivo', i prepara la pel·lícula de 'Smiley'. Soler, al seu torn, està a punt de debutar en el món del cine i s'ha passat un any voltant amb el curt 'Interior. Família'. Per cert, que ens diuen que a Madrid estan vivint un autèntic boom teatral, com el de fa deu anys a Barcelona.

Advertising