Göteborg

A certa edat, qui no s'ha preguntat què hauria passat si no hagués fet aquella passa, si no s'hagués fet enrere. Tant en les relacions sentimentals com en moltes altres coses. La nostra vida hauria estat millor? Doncs, això és el que es planteja la Paula (Maria Molins), ja madura, quan és a punt d'enfrontar-se a un repte majúscul. No sap què va ocórrer l'última nit de viatge de fi curs a Göteborg, en l'últim curs de batxillerat, quan se'n va anar sola a un concert de Depeche Mode i va deixar en Sergi (Roger Coma). Després de tres dies d'apropament, van discutir i no es van tornar a veure mai més. 

Göteborg comença amb la Paula irrompent al pis d'en Sergi, gairebé 33 anys després d'aquella nit que no recorda. Ell està sol, llegia i va en pijama. Ella carrega una bossa amb el seu diari d'adolescent i una ampolla de schnapps. Vol rememorar aquell viatge, davant la qual cosa en Sergi dubta. No les té totes, però cedirà. I el reconstruiran amb l'aparició de tots dos de joves, interpretats per uns solvents Berta Rabascall i Jan Mediavilla, que reproduiran davant dels nostres ulls aquells dies suecs. 

Casanovas, faci el que faci, és un mestre de les trames

Jordi Casanovas ha escrit i dirigeix la funció. En la seva trajectòria, podríem afirmar que Göteborg és una peça estranya, enmig de Ruz-Bárcenas, Jauría, Mala broma, Valenciana i Un menú tancat. En tot el seu extern corpus, costa trobar-hi un text equivalent, un melodrama romàntic gairebé de manual, semblant, per exemple, a L'illa deserta, Començar i Love, love, love, obres, respectivament, de Marc Artigau, David Eldridge i Mike Barlett, que també han passat per La Villarroel. Casanovas, tanmateix, faci el que faci, és un mestre de les trames i aquí no s'està d'embolicar-la amb bisturí per mirar de defugir la plantilla.

Els seus personatges mai no són el que semblen a primer cop d'ull. I aquí, tant la Paula com en Sergi, guarden uns quants trumfos a la màniga per sorprendre l'espectador. Tanmateix, el dramaturg i director no aconsegueix subvertir el patró. I el twist final, quan sabrem per què, realment, la Paula ha anat a veure en Sergi, no deixa de ser res més que una escena esperada. O almenys possible en tot l'ampli catàleg de melodrames romàntics que ja s'han escrit.

Molins i Coma fan molt bé la seva feina. Però qui està bé de debò són Rabascall i Mediavilla. Els dos joves han de lidiar amb l'emoció, en el cos a cos. D'adults, juguen a mirar-se de lluny, com en una partida d'escacs. No abaixen mai la guàrdia. De joves, els filtres s'evaporen i tot és més de veritat. Si la funció tira endavant és gràcies a ells.