'Hedda Gabler' no és 'Oncle Vània' i Ibsen no és Txékhov, encara que noruec i rus siguin els pares del teatre burgès i, en bona part, del teatre contemporani. A la segona, el conflicte emocional dels personatges és més directe i clar, amb dos bàndols, mentre que a la primera és més expansiu, més multipolar i de conseqüències més aterridores. Per tant, Àlex Rigola tenia al davant un repte majúscul a l'hora de baixar la peça d'Ibsen a la intimitat de la seva capsa de fusta i depurar les emocions, amb uns intèrprets que es belluguen el mínim i a on el més lleu moviment fa que la funció agafi un altre caire.
Amb Txékhov, a més, tenia entre mans una obra coral. A 'Hedda Geblar' té una obra que avança al ritme de la protagonista. Disposar de Nausicaa Bonnín per fer aquest paper és el que converteix aquest muntatge de cambra en una gran obra. Des del minut u, quan el seu marit (Joan Solé) la presenta, que hi posem els ulls a sobre i ja no els hi podem treure. Ocupa la centralitat total de l'escena durant gairebé tota la funció. I fins i tot quan es decanta cap a un costat, el director ens hi porta quan li fa agafar pistola. Bonnín ens hipnotitza. I, en part, fa que deixem de mirar Pol López, Marc Rodríguez i Miranda Gas, que, no en va, saben portar-nos a ella, perquè la tornem a mirar si és que l'hem perdut mai de vista.
El muntatge no és tan excepcional com aquell 'Vania', però és igualment magnífic. No es tracta de la poètica de les formes, dels moviments, dels gestos, sinó una cosa que té a veure amb l'energia que desprèn. A la peça de Txékhov hi havia una mica més de tensió, que aquí sempre està en nivells molt baixos. Rigola ens parla del tedi i de la infelicitat, cosa que la converteix en una obra més propera a nosaltres que la del rus. I aquesta Hedda, desficiada, avorrida, mandrosa, entremaliada, encarnada per Bonnín, passarà a la història del nostre teatre.
