Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

'Vania', una obra de teatre que fa història

Per
Andreu Gomila
Publicitat

Perdonin la contundència inicial: el 'Vania' que ha estrenat Àlex Rigola a Temporada Alta farà història. Per una raó ben simple: fa una aportació estètica totalment nova al nostre país, de caire minimalista, de subjugació extrema de la interpretació al text, de contenció dramàtica. Fa anys que vaig al teatre i puc dir que mai no havia vist una cosa així. Aquest teatre només es pot comparar, per posar un exemple, al de Krystian Lupa. Però tampoc no és ben bé això.

Ara entenem tot el camí que ha fet Rigola fins a arribar a aquí, des d'aquell 'Macbeth' que no vam entendre, passant per 'El policía de las ratas', 'Marits i mullers', 'Incerta glòria', 'Público'... I l'imprescindible 'Ivànov' de la temporada passada, sense deixar-nos el seu assaig final, 'Who is me', on introduïa la caixa de fusta com a artefacte escènic per tancar el focus el màxim possible en l'actor. Aquí, la caixa és per a 60 espectadors (a 'Who is me' era per a 30), no té sostre, cosa que elimina elements externs claustrofòbics, i encara fa que faci entrar l'espectador en un món a part, en un univers paral·lel, que és l'espai de la representació.

Ahir, no sé qui deia que Rigola ha passat de fer concerts de rock en grans estadis a liderar petits recitals acústics. És com si Mick Jagger (potser la comparació és bèstia) canviés l'Estadi Olímpic per l'Heliogàbal.

El director barceloní ha trobat en Txékhov el vehicle per expressar-se, per expressar la impossibilitat de l'artista en el món contemporani. D'entrada redueix 'Oncle Vània' a quatre personatges, que es diuen pel noms dels actors, així com passava a 'Ivánov': Elena, la jove esposa del professor Serebriàkov (Ariadna Gil); Sònia, la filla del primer matrimoni del professor (Irene Escolar); Ivan Voinitski, germà de la primera esposa del professor, conegut com a oncle Vània (Luis Bermejo); i el doctor Àstrov, un terratinent arruïnat (Gonzalo Cunill). Rigola centra l'acció en els amors no correspostos entre Elena i Àstrov i Vània, per una banda, i el que sent Sònia per Àstrov, per l'altra. Sense oblidar la decepció que senten tots davant del retorn a casa del professor, a qui han mantingut durant anys i ara veuen que ha estat debades, ja que és un frau. No ha escrit res que valgui la pena, és un intel·lectual fracassat. Mentre la hisenda les passaven magres, esllomant-se, l'intel·lectual no feia res de profit, res que li garanteixi la posteritat. Se senten estafats.

Tota la funció passa com un xiuxiueig, molt a prop dels espectadors. Els actors només es tenen a ells mateixos per explicar la història. I amb quina supèrbia ho fan (menció a part per a Bermejo, el millor Vània que he vist mai, desolador). Arrepenjats a la paret, asseguts al terra o, com a molt, rascant una guitarra, creen una atmosfera atòmica, on les partícules van accelerant o minvant la marxa segons les demandes del text. Hi ha tres explosions, acompanyades d'algun estrall. Però tot se succeeix com en un somni. I en sortir de la caixa, no saben si el que hem vist ha estat de debò, si existeix una manera de fer teatre com aquesta, una poètica escènica com aquesta. Sortim cruixits i preguntant-nos quan la podrem tornar a veure, conscients de l'excepcionalitat d'haver vist un director que ha obert un camí, que ha sabut interpretar el moment personal i històric després d'anys de buscar-lo.

Últimes notícies

    Publicitat