Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 'Jo mai', teatre generacional

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Jo mai
© Ivan Moreno

'Jo mai', teatre generacional

Parlem amb els protagonistes de l'última obra d'Ivan Morales

Per Andreu Gomila
Advertising

Després d'anys de desitjar-ho, de lluitar perquè sigui possible, d'assajar, d'escriure, s'estrena Jo mai, l'obra de tres generacions joves. La dels que tenen 30 anys, perquè l'ha escrita Iván Morales, que en té 34, la dels que volten els 20, perquè un dels actors és Marcel Borràs, i la dels teenagers, perquè hi trobem Àlex Monner i Oriol Pla.

"Comencem quan l'Uri digui", avisa Iván Morales. El lloc és enorme, però sense finestres, i no es troba precisament en una zona chic: Via Trajana 11, Sant Adrià de Besòs, metro La Pau. A dins, cinc actors, un director, i algunes persones més, estan assajant una obra de teatre. Falta un mes per a l'estrena. Som a finals de juny i encara queden moltes coses per polir, tot i que fa mesos, fins i tot anys, que tots volen fer 'Jo mai'. Al mig del presumpte espai escènic, Oriol Pla rapeja ple d'energia, furibund. Som al clímax de l'obra. Al rellotge, les 16.15 h. Dues hores més tard, encara no han aixecat l'escena. Tots han d'estar convençuts del que fan, de per què fan el que fan. Són quatre nois que han trobat aixopluc en un bar després que la vida els maltractés. I un home -un cretí- que no vol deixar anar la seva noia. És un moment clau i, tres setmanes després, quan veiem l'obra sencera, de cap a cap, no puc creure el que estic veient. Tinc la sensació que tots els implicats en aquesta història s'hi juguen moltes coses, que no és una obra de teatre més. La història es remunta al 2007, quan Morales va filmar el curt 'Dibujo de David', amb Nao Albet, Marcel Borràs, Nausicaa Bonnin i Álvaro Cervantes, quatre adolescents aleshores, quatre grans actors joves ara. Morales va escriure fins i tot el guió d'una pel·lícula titulada Yo nunca, amb el mateix repartiment del curtmetratge. Més tard, quan estaven rodant el clip de promoció de l'obra 'Sé de un lugar', fa dos anys, al terrat del músic Helio Reguera, van fer una improvisació sobre aquella obra, esdevinguda ja un mite col·lectiu. Era el 2011, estiu, festival Grec, i Sáez, Morales, Albet i Borràs eren part del cast de 'Julieta & Romeo' al Coliseum. Un dia, enmig d'una sala plena de caixes, en Marcel va agafar l'Iván i li va dir: "L'hem de fer".

"Folla't el text. El text està mal escrit sempre. El que està bé és el que fem nosaltres aquí", diu l'Iván. L'escena encara no ha aixecat el vol i els actors (Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello i Sáez) dubten. I s'esbraven. A les 19.30 h, minuts abans que en Marcel surti voltant cap al TNC on té funció d''Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach', fan una última passada. Se'n van contents.

Al Nadal de l'any passat, decidits ja a tirar endavant el projecte, es va reunir l'equip definitiu. Van aprofitar les vacances escolars -l'Oriol va fer la selectivitat fa un mes- per provar el primer acte. I, esclar, se'n van sortir. Aleshores van veure que, per fi, la cosa tenia futur. Havien trucat a molta gent, per veure si estaven interessats en 'Jo mai'. Josep Domènech, de Bitò Produccions-Temporada Alta, va veure un passi d'aquell primer acte i, de seguida, va dir que volia la peça sencera. Més tard, s'hi afegirien el festival Grec, el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i el Lliure. Un pòquer de coproductors, cosa lògica -si no és que ens hem tornat bojos- després de l'èxit de 'Sé de un lugar'. "El que hem aconseguit és que almenys ens paguin aquests últims dos mesos d'assajos, perquè la feina d'aquests dos anys ningú no ens la pagarà", em diu l'Iván, sense cap retret, ep. Les coses, avui dia, són així. Què hi farem. Som al bar Moncho, al davant del local on assagen, una mena de bar Amparo, punt clau de 'Jo mai'. Un bar de tota la vida, amb uns entrepans de llom de tres pams, amo en edat de jubilació i clientela de barri. Falten dues setmanes per a l'estrena al Grec i aquesta tarda fan el primer passi amb públic. La setmana passada, em va rebre en Xavi, suat, exhaust. "Aquest matí ens hem fotut d'hòsties, el Marcel i jo. Hem hagut de fregar: el terra estava ple de suor, baves", diu. La resta d'actors estan escalfant amb la ballarina Joana Rañé. En una pausa, s'abraonen damunt la bateria. La toquen tots. L'Oriol, sincerament, la toca molt i molt bé, cosa que podem comprovar durant la funció, quan els cinc actors, al principi i final de la peça, esdevinguin quintet de punk-rock. Són tots iguals. Són, de fet, una banda. Me'ls imagino tocant 'Two-timing touch and bronken bones', de The Hives. Són molt bons. Com a actors. N'hi ha que són fins i tot 'estrelles juvenils' (Borràs i Monner), gràcies a sèries com 'Polseres vermelles'. I Pla, a banda de ser un dels nois d''El cor de la ciutat', és el protagonista de la millor pel·lícula catalana del 2012, 'Animals'. Sáez se'ns va revelar a 'Sé de un lugar'. I Laura Cabello? És la sorpresa que ens depararà Jo mai, tot i que els fans del duet Borràs-Albet deuen recordar- la del seu primer muntatge, 'Straithen con Freigthen', precisament del 2007, l'any en què tot començà.

"La Laura és la cosa punk que ens permet anar al més lluny possible, qui ho fa possible", ens avisa l'Iván. Ella és la Júlia, l'única dona del xou i, segons el director, és "el personatge que està més a prop del públic i alhora el que està més lluny de mi". "La Laura és qui fa encara més interessant el procés", afegeix l'Iván, que mira el Marcel (24 anys), l'Oriol (18 anys) i l'Àlex (18 anys) i no amaga una certa admiració per aquesta nova quinta d'intèrprets. "Jo era més covard: em trucaven d''Al salir de clase' i del Lliure i triava el Lliure. Ells ho fan tot i no tenen cap problema. Són molt valents", comenta.

Jo mai no és res més que una historia basada en "l'enfrontament de les persones amb la violència". Parla d'uns nois que "volen crèixer a pesar de la violència". L'espurna que va encendre el foc va ser "aquella sensació horrible que sents quan veus una persona feble violentada per la força". I aquí, sí, hi ha violència, abusos, cops, punk-rock, potser algun cadàver i una potència escènica que veuran poques vegades més en la seva vida. I si no s'ho creuen, parlin amb el Moncho. Per cert, no es tracta d'una obra per a joves. És, com diu Morales, "una obra que tracta temes adults a partir de personatges joves". Qui pot posar-li edat a l'art?
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising