Els ocells va suposar un abans i un després per a La Calòrica, sobretot a nivell estètic, perquè per primera vegada, aleshores a la Beckett, van poder aixecar un muntatge a l'altura de les seves possibilitats. Perquè tenen uns actors i actrius magnífics, molt fins amb la sàtira, amb la comèdia estripada, un dramaturg de primera i un director que aspira a les grans lligues. Sis anys més tard, després de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una immersió en el conflicte climàtic i en la seva vida com a companyia, i Le congrès ne marche pas, una faula sobre els fonaments capitalistes del nostre món, tornen a volar.
I ho fan amb una obra, La brama del cérvol, que, quan t'esperes que ja no la dirà més grossa, fa una altra clau de volta per assolir el cim, al mateix Teatre Lliure, amb l'Alberto (Aitor Galisteo-Rocher), un director d'escena veterà, plorant a llàgrima viva perquè ha robat molt, ha robat tant. Les escenes que parlen del món teatral local, ells inclosos, desfan mites, en reblen d'altres i fan que tant el nouvingut com el que el conegui una mica de prop no puguin parar de riure.
Joan Yago, el dramaturg, ens ha ficat en una muntanya russa on la seva metralleta de gags dispara sense parar
Abans del plor han passat moltes coses. Joan Yago, el dramaturg, ens ha ficat en una muntanya russa sense valls on la seva metralleta de gags dispara sense parar alhora que ens immergia en un hotel del Pirineu amb un grup de professionals de les arts escèniques que comparteix establiment amb una parella urbanita que busca connectar-se amb la natura.
La companyia ja ens havia demostrat que pot semblar multitud, pel fregolisme, per disposar d'uns intèrprets capaços de canviar de personatge en un tres i no res, i aquí el que fan Xavi Francés, Mel Salvatierra i Oriol Casals (tots dos nous dins la tropa) és una filigrana insuperable. Redescobrim una Esther López capaç de portar el pes de la funció sense despentinar-se, un Galisteo-Rocher que controla el tempo de la comèdia i una Júlia Truyol que sap donar densitat i contundència a un personatge petit.
Israel Solà, el director, s'estrena en una sala gran com la Fabià Puigserver aprofitant la maquinària teatral al seu gust. Coneix molt bé les peces de què disposa i les esprem al màxim. No deixa descansar l'espectador amb solucions que són pura imaginació i que sovint passen més pel cos i el gest que no pels focs artificials. Té només sis intèrprets en escena i aconsegueix que semblin vint.
I no, no és perfecta, La brama del cérvol. El punt místic que busca queda curt i pesa més la paròdia que la sàtira. Però la peça té una estructura formal deliciosa, d'una metateatralitat meravellosa, tant o més contemporània que l'escena més avantguardista. Permet l'espectador gaudir de l'experiència de com es construeix una història. O bé quedar-se amb els acudits i marxar a casa ben content.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
