La corona d'espines

Per aixecar La corona d'espines, Xavier Albertí no ha necessitat res més que una taula i una gran porta. El director ocupa la immensitat de la Sala Gran amb ben poc. Perquè ho confia tot a la paraula de Josep Maria de Sagarra i a una companyia d'actors i actrius la missió de la qual és fer arribar el vers gràcil, preciós i precís del poeta fins a l'última fila, per deixar els espectadors embadalits, com en un somieig.

El públic, ni tan sols el del TNC, no està gaire avesat a sentir obres d'aquestes característiques. No pel que s'explica, sinó pel com. Perquè el què és ben senzill: l'avinentesa d'un matrimoni entre famílies a finals del segle XVIII a Solsona, però en plena Revolució Francesa, amb una majordoma pel mig que fa i desfà, i que durant vint anys ha guardat un secret que acabarà confessant. És en la manera de fer arribar la història on es troba la dificultat, en la perícia de Sagarra i en l'entrenament que requereixen els intèrprets per traspassar el text als espectadors.

Sagarra va ser un autor súper dotat, amb una facilitat esfereïdora per apropar-se al públic de la seva època (La corona d'espines es va estrenar el 1930) amb trames populars, però amb una llengua molt exigent. Fa uns anys, quan Jordi Prat i Coll va estrenar La Rambla de les floristes, el director deia que no podia fer experiments perquè feia més de 50 anys que l'obra no pujava a escena i que, per tant, li corresponia muntar una versió canònica. En el cas de La corona d'espines, Albertí podia haver omès això, perquè el 1994 Ariel García-Valdés va aixecar el text al Centre Dramàtic de la Generalitat.

Qui porta la paella pel mànec és Àngels Gonyalons

Albertí ha essencialitzat encara més l'obra amb una posada en escena mínima, amb vestits d'època, com a la producció de fa 30 anys, i una direcció clàssica. Qui porta la paella pel mànec és Àngels Gonyalons, la Marta, la criada del senyor de Bellpuig, a qui dona vida Abel Folk. Tots dos estan magnífics, fills d'una escola de dicció on el vers encara era important a les escoles de teatre. El més sorprenent de la funció és com de bé es desenvolupen els més joves, sobretot Jan D. Casablancas, n'Eudald, el nebot del senyor de Bellpuig, i Júlia Roch, Mariagneta. Tots dos tenen monòlegs on han de lluitar amb el vers i se'n surten molt bé.

Un dels màxims estudiosos en Sagarra, Miquel Sobrer, li retreia al poeta el seu excés de sentimentalisme. I posava, precisament, La corona d'espines com a exemple de com Sagarra utilitza el seu "immens talent" amb aquest fi. Un altre dels peròs que podria posseir l'obra és que els personatges, com sol passar en el corpus de l'autor, no es mouen de lloc: els dolents són sempre dolents i els bons són sempre bons. A més, tot i col·locar les dones al centre, aquestes no abandonen mai el seu paper d'objectes.

El director intenta oferir una mirada contemporània a la història amb una Marta més forta i un Eudald que, al final de la funció, sembla menjar-se les seves paraules, desfet del tot quan veu Mariagneta, a qui ha deixat embarassada. L'espectador no sap què passarà quan la criada explica el seu secret, però podem intuir-ho. Amb tot, només per passar dues hores sentint un poema dramàtic tan ben escrit, aquesta Corona d'espines ja val molt la pena. Les vostres orelles ho agrairan.