Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Guerra Civil, segons Lluís Pasqual

La Guerra Civil, segons Lluís Pasqual

El director estrena al Lliure 'In memoriam', una obra que ha escrit ell mateix sobre la lleva del biberó

Lluís Pasqual
© Maria Dias
Per Andreu Gomila |
Advertising

A finals d’abril del 1938, el govern republicà va mobilitzar uns 30.000 nois de 17 i 18 anys per enviar-los a lluitar a l’Ebre. Un oncle de Lluís Pasqual, de 17 anys, va morir-hi i la seva figura sempre va ser un misteri. “Quan vaig descobrir el macuto, a les golfes de casa, i vaig preguntar, el meu pare em va dir: ‘D’això no se’n parla’”, ens explica.

Camí de nit
© Teatre Lliure

Un text escrit

Lluís Pasqual, tot i portar 40 anys fent teatre, només ha escrit dos textos, i va ser als anys 70: 'La setmana tràgica' i 'Camí de nit'. "En el cas de 'La setmana tràgica' tenia la sensació que el que jo volia explicar no ho havia explicat ningú... Tenia 22 anys. 'Camí de nit' era una una continuació. No estava segur de poder posar en escena les obres dels altres. Al cap d'uns quants dies de posar-me a assajar 'Leonce i Lena' i, sobretot, després d'estrenar vaig decidir que mai més, que hi havia gent que escrivia molt millor que jo". Ara ha agafat la ploma, simplement, "perquè no existeix un text de la lleva del biberó".

In memoriam

Una història de família

"El cas de la meva família no és una excepció. Va ser una generació que no els ho van explicar. A casa meva, es parlava o d'abans de la guerra o de després de la guerra. De la guerra, res. El tràngol havia estat massa gros. El 75, en morir Franco, aquella gent comença a tenir la necessitat de parlar. Comencen a sortir testimonis, entrevistes, molts dels quals reescrits pels néts. Jo en vaig anar a veure molts dels que queden vius. I vaig pensar: això ja està fet. A més, tots s'assemblen molt en la manera d'explicar-ho. Es nota que són la mateixa generació. L'únic que havia de fer era agafar el material i començar a triar-lo. Hi ha cartes, diaris, documents de guerra, llibretes petites...".

Advertising
In memoriam
© Ros Ribas

Dues generacions perdudes

"Jo explico la història del meu oncle, però... Segur que hi té a veure. El primer llibre que va sortir sobre la batalla de l'Ebre, el 1977, el vaig devorar. A casa meva era un misteri. Quan vaig descubrir el 'macuto', a les golfes de casa, i vaig preguntar, el meu pare em va dir: d'això no se'n parla. I, entre d'altres coses, no se'n parlava perquè li produïa una gran tristor, a ell. El seu germà tenia 17 anys i el meu pare en tenia 13. Sí que hi ha un fil que comença per aquí i després es va eixamplant. Sé que no té res a veure amb la generació perduda, però això també ha fet que la companyia ho entengués més. Als uns els van segar la vida, i als altres no els han segat la vida però els han pres el futur".

In memoriam
© Ros Ribas

3.000 fotocòpies

"I vaig arribar al primer dia, a la sala d'assaig, amb els nanos, amb 3.000 fotocòpies. En part, també perquè és una generació, la dels actors, que no en sap res de tot allò. No coneixien la Passionària, per exemple... O havíem de parar i fer una classe d'història o havíem d'anar entrant a través dels documents. Després anaven a google o YouTube i buscaven qui era Negrín o Azaña... I així es va anar fent la tria. Aquests nanos tenen 22-26 anys. La tria es va anar fent a partir del que més els emocionava de la història. No a mi. I mira que hi ha un component nostàlgic, que tinc un oncle que va morir a la guerra. Tots els personatges són vestits a mida dels actors". 

Advertising
In memoriam
© Ros Ribas

I si fem Shakespeare?

"Vaig tenir un moment en què vaig agafar Shakespeare i tragèdia grega per mirar de trobar situacions semblants, però no, de seguida ho vaig desestimar perquè el llenguatge d'aquesta gent és un altre llenguatge. És una història que té unes mides, que és universal. Que va passar a Itàlia, a Berlín durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial... És el que passa en totes les guerres: és el temps que necessiten els polítics i els alts militars per retirar-se, per fugir. En aquest temps agafen carn fresca, carn jove, que és la que resisteix fins al final".

In memoriam
© Ros Ribas

Els dialectes dels personatges

"Trobo que és una riquesa que no sé per què no l'utilitzem... A la batalla de l'Ebre, hi havia gent de tot arreu, però sobretot de l'Ebre. Quan a mi m'ho explicaven m'ho explicaven amb el seu accent. I havíem de fer exactament el mateix. Això que en diem dialectes són les llengües que estan més a prop del cor, són la teva llengua del cor, de la infantesa. I aquest és un espectacle que als actors els va entrar pel cor. No sabria ni imaginar-m'ho en català central. Em semblaria que estic fent trampa. A part que és una cosa que els anglesos fan constantment. I els italians, ni parlar-ne... El dolor no es pot doblar!"

Advertising
In memoriam
© Ros Ribas

Els nois

"Crec que és una molt bona collita. Des del Quim Àvila, que acaba de fer 22 anys. Estic content. Són gent preocupada, formada. Jo m'ho he passat bomba".

In memoriam
© Ros Ribas

Fer escola

"Deu ser l'edat... Hi ha una qüestió de passar coneixement, de transmissió. Vaig fer de professor de l'Institut del Teatre fa molts anys. Durant molts anys no vaig fer res, llevat d'algun curset a Londres. I ara m'han agafat ganes. Suposo que s'ha d'arribar a una certa serenitat per fer-ho".

No t'ho perdis! Williams vs. Albee o Miró contra Morales
Advertising