Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Williams vs. Albee o Miró contra Morales

Per
Andreu Gomila
Publicitat

Viatgem en el temps. Gener de 1963, Broadway, Nova York. Al Morosco Theatre, s'acaba d'estrenar 'The milk train doesn't stop here anymore', de Tennessee Williams, que cinc anys més tard es convertiria en 'Boom!' al cine gràcies a Joseph Losey, amb Elizabeth Taylor i Richard Burton com a protagonistes. Al Rose Theatre, fa un parell de mesos que el públic gaudeix de 'Qui té por de Virginia Woolf?', d'Edward Albee, que arribaria al cine el 1966 dirigida per Mike Nichols, curiosament, també amb Liz Taylor i Richard Burton en els papers principals. Williams té 52 anys i és ja clàssic viu. Albee té 35 anys i és a punt de ser-ho.

Tornem al present. Juny de 2018, Barcelona. Al Teatre Nacional, tenim 'Temps salvatge', de Josep Maria Miró. A la Sala Beckett, hi ha 'Esmorza amb mi', d'Iván Morales, que ell mateix està convertint en una websèrie titulada 'Desayuna conmigo'. Tant Miró com Morales volten els 40 anys, una mica per sobre o una mica per sota. No són clàssics, encara, però no trigaran a ser-ho. Perquè les dues obres que han estrenat s'assemblen com un ou a una castanya, sí, però són boníssimes cadascuna des del seu racó i demostren com dos autors que escriuen a la mateixa ciutat, que tenen més o menys la mateixa edat, poden estrenar petites obres mestres alhora. Totes dues al voltant de la por. La de Miró, sobre la por a l'altre, en un exercici més sociològic. La de Morales, sobre la por a estar sol, en un assaig més íntim.

L'una mira cap enfora. L'altra, cap endins. I totes dues són retrats del nostre món. Juntes podem fer una radiografia de com som. Si a 'Temps salvatge', Miró ens pregunta tota l'estona si aquest és un lloc bonic per viure. A 'Esmorza amb mi', Morales ens demana si podem viure així, deslligats, entotsolats, sense vincles ni compromís. No sé, sincerament, si mai havíem tingut a la cartellera dues obres catalanes d'aquesta dimensió. Tan espaterrants. Ja els dic que l'any que ve, els premis al millor text seran Guadalcanal.

La distància entre Morales i Miró és la mateixa que hi havia entre Albee i Williams. Tinc la sensació que tota l'obra de l'autor de 'Temps salvatge', per exemple, havia d'acabar aquí, i que aquesta peça és un homenatge a 'El zoo de vidre, 'La nit de la Iguana' i 'Dolç ocell de joventut', de Williams. I que 'Esmorza amb mi', evolució espaterrant després de 'Sé de un lugar', 'Jo mai' i 'Cleòpatra', navega entre 'Un fràgil equilibri' i el 'Qui té por de Virginia Woolf'.

Els mons dels dos dramaturgs són als antípodes, tenen escassos punts de contacte. Miró va estudiar periodisme i ve del món de l'escriptura. Ha estrenat una desena de títols i ha recollit èxits a Amèrica i Europa. A Buenos Aires es barallen per estrenar els seus textos. Morales, en canvi, ve de la interpretació, del cinema, i de l'indie barceloní. Miró gaudeix de la seva tercera estrena al TNC. I Morales s'ha bellugat per allà on ha pogut, amb dos estrenes al Lliure. Dos mons coetanis que hauríem d'alimentar amb cura i amor, perquè continuin creant peces tan precioses.

Últimes notícies

    Publicitat