Fins a l'últim acte de 'La nostra ciutat', tenim la sensació d'estar veient una obra correcta, res més, que és un clàssic nord-americà del segle XX escrita per un excel·lent dramaturg, d'acord, amb un equip d'intèrprets sòlids, sí, però que no ens explica res d'extraordinari ni res que no hàgim vist abans. Fins que el narrador metateatral (Rosa Renom) deixa que les coses passin i la tragèdia esclata, fins que l'Emily (Paula Malia) concentra les mirades i podem relligar la història.
Amb una excel·lent il·luminació, una coreografia mil·limetrada i cinc notes tocades al piano, el director, Ferran Utzet, ens submergeix en un moment clau de tota vida així com sap fer ell, amb emoció, una emoció humana, sense les estridències del teatre mal fet. Els intèrprets l'exploren a mitja veu, sense escarafalls. I l'espectador desmenjat que s'ha mirat la peça sense entusiasme, cau rendit.
Renom és una magnífica narradora en un paper que fa vint anys va interpretar Paul Newman a Nova York
El camí del mig és ardu. Perquè no ens podem estar de contemplar el muntatge, nu, amb escassa escenografia (només dues escales de mà que són marca de la casa a moltes produccions de l'obra), com una cosa superada, conservadora, sense una gran poètica al darrere.
Per a l'època, l'obra de Thorton Wilder va ser una gran passa endavant (es va estrenar el 1938). Demana un repartiment ampli (quinze actors i actrius, al Lliure) i una veu coral que no es pot trencar. Renom és una magnífica narradora en un paper que fa vint anys va interpretar Paul Newman a Nova York. Mercè Pons, Rosa Boladeras, Carles Martínez i Xavier Ripoll també se'n surten. Però són Malia i Guillem Balart els que portaran la peça fins al final.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix, ni la dels millors musicals, ni tampoc la de les estrenes de teatre i dansa d'aquest mes.
