L’amor venia amb taxi

Quan L'amor venia amb taxi abaixa el teló, quan la companyia ha trobat una solució a una de les trames de l'obra, quan la funció està ben amunt, tot i portar gairebé dues hores i mitja al teatre, una espurna de tristesa se'ns apareix, perquè ens hauríem estat una hora més contemplant un espectacle rodó, divertit, rigorós, musicalment deliciós, i amb unes interpretacions de traca. Hauríem volgut demanar a la companyia de la parròquia de la Nostra Senyora de la Llum quina obra fan l'any que ve, si pensen assajar els dimarts, com sempre, qui farà de protagonista, si el tramoista tindrà, finalment, un paper, què ha passat amb els que havien de marxar a Sevilla. Com en les millors obres, aquests personatges passaran a formar part de les nostres vides.

La Cubana ha aconseguit crear una icona a través d'un mecanisme que fa molts anys que exploten, que no és altra cosa que parlar de teatre des d'un escenari. Fa 40 anys que es dediquen a això. I ho porten a terme, a més, executant un homenatge brillant a tota la gent tocada pel verí del teatre, tots els aficionats que, setmana rere setmana, es reuneixen per muntar una obra que representaran un dia. Això és L'amor venia amb taxi, la immersió en una companyia amateur que, després de fer Els pastorets, decideix fer front a l'últim èxit de Rafael Anglada, la peça que dona títol al muntatge.

Tenim homenatges a la Bella Dorita, a Capri, als Santpere

Seguirem els seus assajos mes a mes, de gener a setembre, nou escenes que la tropa intercalarà amb un mostrari prou ampli del que era Barcelona, teatralment parlant, el 1959, any en què se situa la funció. Tenim homenatges a la Bella Dorita, a Capri, als Santpere, que van en paral·lel a les dones i els homes que van mantenir viu el teatre català en ple franquisme, anònims, molts, però d'altres amb noms i cognoms com els germans Peris, els germans Salvador o l'editorial Millà... Tot amanit amb música de vodevil i temes nous no menys valuosos escrits per Joan Vives i Xavier Mestres, com les ocurrents Cançó del tresillo o Per amor a l'art. Tot un luxe de muntatge musical.

Però no hi ha dubte que el moll de l'os el trobem amb el guió escrit per Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá, ric, porós, sense cap cap sense lligar. A més, Milán, alma mater de La Cubana, dota la seva direcció d'un ritme endimoniat, en un muntatge amb poques valls i, quan hi són, dotades d'una intensitat emocional remarcable, com quan apareix el traspunt, en un monòleg de caire shakespearià. De principi a fi, la trama d'embolics de L'amor venia amb taxi ens atrapa, i aviat sentim molt propers els personatges. Hi ha picades d'ullet per a tots els gustos.

De principi a fi, la trama d'embolics de L'amor venia amb taxi ens atrapa

Oriol Burés, Anna Barrachina, Bernat Cot i Maria Garrido destaquen en un repartiment amb cares conegudes de La Cubana dels últims anys on tothom brilla amb llum pròpia. No hi ha res ni ningú que sobri, res ni ningú que no estigui a l'altura. La cohesió que ha aconseguit Milán és digna d'esment.

Amb Gente bien (2016), segurament es van quedar a mitges. Amb Adeu Arturo (2021), no van acabar de trobar el to. Ni tan sols Campanades de boda (2012) s'acosta a la versió de La Cubana que ha estrenat L'amor venia amb taxi al Romea. Segurament, les dimensions de la sala els han obligat a acotar, a limitar-se en algun sentit, a defugir els focs artificials. I de prop, guanyen molt. No us la perdeu.