Quan un director i dramaturg té un nom, una fama, per tot el que li hem vist amb els seus, amb la companyia que fa anys que dirigeix, com Claudio Tolcachir, sempre n'esperes alguna cosa, fins i tot quan es posa darrere d'una proposta tan poc genuïna per a un argentí com una obra de Miguel Delibes. Millor dit: desitges que porti la funció, almenys, al seu terreny.
No és el cas de 'Las guerras de nuestros antepasados', la història d'un pres que parla amb una mena de psicòleg. En Pacífico (Carmelo Gómez) és un gran personatge, algú a qui la història personal i col·lectiva li ha passat per sobre, fins al punt de no voler marxar del centre penitenciari i assumir crims que no ha comès. Davant té un entrevistador perspicaç (Miguel Hermoso) que porta el relat cap a on ell vol i que sap tocar les tecles adequades.
Tolcachir ens ho hauria pogut explicar sense tanta màscara
Quin és el problema, doncs? Passa que cap de les idees de Tolcachir és interessant. Ni fer que en Pacífico es comporti i parli com un pagerol, ni aquesta escenografia que els actors van movent sense solta ni volta. Hi ha poc Tolcachir, aquí. I molt teatre antic, d'aquells de construcció del personatge i tota la pesca. Gómez i Hermoso juguen les seves cartes i ho fan molt bé dins aquests paràmetres.
Ho salva tot una mica un text de Delibes que ens ressona contemporani, perquè en Pacífico carrega damunt les espatlles les dolenteries bèl·liques dels seus ancestres i és incapaç de sortir-se'n perquè les assumeix com a “normals”. Tolcachir ens ho hauria pogut explicar sense tanta màscara i fins i tot podríem haver-nos-hi apropat una mica.
No et perdis les obres recomanades de la cartellera de teatre.
