Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Ernesto Collado, Enric Montefusco i Àlex Serrano
© Iván MorenoErnesto Collado, Enric Montefusco i Àlex Serrano

L'avantguarda teatral de BCN

Ernesto Collado, Enric Montefusco, Àlex Serrano, Sònia Gómez, Za!, Los Corderos i Societat Doctor Alonso representen la modernitat escènica de la ciutat. Per sort, els podrem veure al festival Grec

Escrit per
Andreu Gomila
Publicitat

Temps era temps, Barcelona era una de les capitals europees de la nova creació escènica. Hi havia molta gent que es dedicava a investigar, a cremar sofàs i a construir històries on no només importava haver llegit Shakespeare. Espectacles contemporanis per a espectadors contemporanis. Però, diu Ernesto Collado, la cosa va desaparèixer i la ciutat va deixar de pensar que havia de ser moderna, també quan parlava de teatre. Ell mateix, que és un geni de l’escena, assegura que no pot guanyar-se la vida amb les seves obres. I, més o menys, els passa a tots el mateix. El 80% dels bolos que tenen són a fora. “El teatre, a Barcelona, no és un espai per remoure consciències. Tot és molt endogàmic, molt fastigós... I si hi ha una escena és perquè ens ho estem currant molt”, dispara. Clar i català. Collado creu, a més, que cada cop els espectacles són menys colpidors: cada cop s’inverteixen menys diners i els creadors no poden dedicar el temps que tocaria a aixecar nous muntatges.

Tomàs Aragay, un altre veterà, capità de la Societat Doctor Alonso, va viure l’època en què “Barcelona es vanagloriava de ser tan moderna”. També creu que hem perdut pistonada respecte als 80 i 90, però remarca que hem entrat en “un cicle bo, amb gent jove que està treballant molt”, encara que l’espectador català mitjà no pugui veure bona part de les propostes que s’estan cuinant a la ciutat i més enllà. Hi ha públic? Aragay pensa que hi és, encara que s’hagi maltractat tant. Ara, al Grec, tenim una molt bona oportunitat de prendre’ls el pols.

Agrupació Señor Serrano: Birdie

Segur que si fan memòria recorden aquella foto de José Palazón amb gent jugant a golf a Melilla mentre un grup d’africans s’enfila a la tanca que ‘separa’ el continent negre d’Europa. Àlex Serrano no se l’ha pogut treure del cap i ha construït el nou espectacle de la seva tropa, Agrupación Señor Serrano, a partir d’ella. “Expliquem tot el que passa abans i tot el de després”, ens diu. “No entrem en el caire social de la imatge i parlem d’ocellets que emigren, cosa que sempre han fet i sempre faran”. Ho expliquen, esclar, amb vídeo en temps real, maquetes, acció... Una manera de treballar que els portarà aquest 2016 a fer 70 bolos pel nostre continent, Amèrica i Àsia i que el 2015 els va donar el Lleó d’Or de la Biennal de Teatre de Venècia.

Potser vostès saben ben poc de l’Agrupación Señor Serrano. Passa que vénen poc. Al setembre podrem veure al Lliure, per fi, els seus tres últims espectacles abans d’aquest Birdie. El que estrenen al Grec, però, és un canvi en la seva manera de fer, ja que debuten en el terreny del documental. Serrano defineix l’espectacle com “un documental escènic”. A la imatge de la tanca i el camp de golf, hi hem d’afegir una pel·lícula, 'Els ocells' de Hitchcock, i una lectura, la que fa Slavoj Žižek del film, quan es pregunta què passaria si eliminéssim les aus de la cinta.

Enric Montefusco: 'Tata mala'

El teatre no és una cosa gens aliena a Enric Montefusco. Amb la seva banda Standstill, va fer dues col·laboracions amb la companyia Carnicería Teatro de Rodrigo García: 'A veces me siento tan cansado que hago estas cosas' (2001) i 'Agamenó'n (2004). I no cal dir que la incursió en l’escena de Standstill, amb espectacles tan antològics com Rooom o 1,2,3, no deixa cap dubte a l’hora de remarcar el pedigrí escènic de Montefusco, que amb Tata Mala es llança al seu primer projecte 100% teatral. No oblida, però, el seu mestre: “Rodrigo em va fer entendre el teatre des d’una aproximació postdramàtica: ell va directe al que vol”.

Montefusco explica una història, “el relat d’una infantesa que acaba amb l’adolescència”, obra de la seva companya, Diana Bandini, en la qual la nena protagonista “retrata la cultura castradora que li ha tocat viure” i com fa tots els possibles per “superar” les desgràcies. L’ajuden en escena, ni més ni menys, que Los Corderos –són els grans reis del Grec!– i la performer Sònia Gómez, que executen “una interpretació coral d’un monòleg”. Llegeixen el text i el converteixen en moviment. Amb una música que li serveix de pont entre el món narratiu i el món simbòlic, amb unes cançons que són l’avançament del primer disc en solitari de Montefusco, Meridiana, que sortirà al setembre.

Publicitat
Ernesto Collado: Si sabes lo que hay

Ernesto Collado és un pallasso, un paio que mentre te’n canta quatre de fresques a la cara et fa petar de riure. Un poca-solta professional, vaja, que ens ha enlluernat a Montaldo i Constructivo, entre d’altres. Ara, tanmateix, ha decidit contenir-se. “Si sabes lo que hay és l’espectacle menys entranyable del Collado”, ens diu, així, en tercera persona, com si parlés d’un altre. Ell no serà el rei de la festa i si algú manifesta allò tan típic de ‘vaig a veure el boig del Collado’, que sàpiga que potser no se’l troba. Aquí, de fet, ha inventat un ritual en el qual, a través dels cossos, ens farà reflexionar sobre què és això d’estar junts. El públic, per exemple, formarà part de l’espectacle. I és que el que pretèn és “trencar la immunitat”, aquesta tendència social on res no es toca, on no hi ha vincles, tot és esterilitzat. L’artista plàstica berlinesa Kati Heck s’ha encarregat de l’escenografia i el vestuari.

Una de les brillants novetats del panorama escènic no convencional de Barcelona és la col·laboració creixent entre músics i actors i directors. El cas més extrem i engrescador el tindrem en l’espectacle que han concebut el duet de música experimental Za! (Edu Pou i Pau Rodríguez) i la companyia Los Corderos (David Climent i Pablo Molinero). Tots quatre es van reunir perquè volien treballar junts i, esclar, van anar a parar a la gran pregunta: què vol dir estar boig? I van arribar a la mala interpretació de la física quàntica. Per parir “una conferència molt important però absolutament irrellevant”, assegura Edu Pou. Ells, els Za!, són els reis de la improvisació, però saben que quan es tracta de pujar a escena, això ha d’estar més o menys limitat, i han fet una barreja entre la interpretació lliure i el caire tancat d’una peça teatral.

Pou assegura que han flipat amb el llenguatge experimental de Los Corderos. “No tenen la intenció de ser transgressos, sinó que els surt així, són així”, diu. Els Za! han col·laborat amb molts músics i veuen com una “evolució natural” el seu pas a l’escena, engegada fa uns mesos amb 'La orquesta del caballo bailador' de la qual vam gaudir-ne a L’Auditori.

Publicitat
Societat Dr. Alonso: Y los huesos hablaron

A 'El desenterrador,' la Societat Doctor Alonso volia saber què passa amb les paraules soterrades pel soroll i la banalizació de la llengua. “A partir d’aquí arribem a una qüestió política, a la història, a les coses que queden enterrades físicament, políticament”, ens explica Tomàs Aragay, capitost de la companyia amb Sofía Asencio. I, esclar, van anar a parar a les fosses comunes de la Guerra Civil i a Mèxic, a la guerra entre els narcos i l’estat, per la qual cosa van decidir col·laborar amb la tropa mexicana Teatro de Babel. En tots dos casos estem parlant de gent enterrada i famílies que busquen tombes. “Donem veu als ossos que han quedat enterrats”, indica Aragay. Com? “Doncs, és la primera vegada que fem un espectacle amb molt de text i gràcies a la poesia i el treball amb la rima hem arribat a un punt de trobada ”. Hi haurà moviment, esclar, i fins i tot un arqueòleg forense que oferirà el seu punt de vista. Tot s’estructura a través de converses i de les mentides que ens han explicat per obviar la violència i les desaparicions.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat