[image]
[title]Quan pensa en la Sala Beckett, en tot allò que significa per al teatre català des del seu punt de vista, Toni Casares s’atura en la paraula, en la contemporaneïtat i en “el compromís dels autors amb la seva pròpia obra”. D’aquí a tres anys en farà 30 que José Sanchis Sinisterra va obrir el petit espai gracienc dedicat al premi Nobel irlandès. I no celebraran les tres dècades al carrer Alegre de Dalt, sinó al Poblenou, on s’instal·laran l’estiu que ve. De fet, ja estan de trasllat. I deixen Gràcia amb un cicle espectacular de les 27 obres més emblemàtiques que han passat per la sala, les quals són la història recent del teatre contemporani creat a Barcelona. Poca broma, amics.
“Arribem al punt zero amb 27 anys a l’esquena”, diu Casares, que fa uns mesos que ha engegat un “procés de renovació sense canvi de línia”, amb el suport d’un consell assessor, l’objectiu del qual és trobar coses noves i, sobretot, posar el teatre al servei de la societat.
Abans, però, toca fer memòria. Per això, del 29 de febrer al 20 d’abril, podem veure en format lectura peces emblemàtiques com 'Plou a Barcelona' (Pau Miró), 'Perifèria Koltès' (Rafel Duran), 'Lúcid' (Rafael Spregelburd), 'Coses que dèiem avui' (Neil LaBute), 'El principi d’Arquimedes' (Josep Maria Miró) i 'La dona d’abans' (Roland Schimmelpfennig). Peces que han marcat èpoques, que ens han descobert autors, que ens han posat a primera divisió. Estaran dirigides i interpretades pels equips que les van estrenar. I potser serà el moment que algú altre s’atreveixi a donar-los una segona vida.
Estàs satisfet –li pregunto a Casares– quan veus que has fet possible l’estrena de totes aquestes obres? I respon que el millor que li ha passat és consolidar un projecte cultural on el que mana és la creació, haver donat confiança als autors i haver modelat un espai de 360º, que va de la formació a l’exhibició. A la Beckett s’han format tres generacions de dramaturgs i és la responsable, en bona part, que avui dia els autors d’aquí puguin estrenar regularment. Abans, no era així. Ni en broma. Fa 25 anys, era notícia quan un teatre posava de llarg un text d’un autor local. Ara, hi ha sempre una desena d’obres parides aquí. “Tothom s’atreveix a fer autors nous”, diu.
A la Beckett han debutat autors de prestigi internacional com Jon Fosse, Martin Crimp, Schimmelpfennig, Spregelburd, Javier Daulte, Lars Noren o Connor McPherson. Casares menciona tres obres clau: 'La dona incompleta', de David Plana; 'Tractat de blanques', d’Enric Nolla; i 'El principi d’Arquimedes'.
Convenció i risc
L’última incorporació al club de dramaturgs aixoplugats a la Beckett és Jan Claudín Vilanova, autor d’hISTÒRIA. Un nom que li serveix al director de la sala per defensar-se dels que diuen que ja no són el que eren. “Ara hi ha més llocs i has de tenir en compte que abans de la crisi podíem fer tres produccions per temporada i ara amb prou feines en fem una”, dispara. Abans era més fàcil que els autors que rondaven per l’Obrador baixessin a la sala. Avui, amb un lustre de crisi a sobre, la cosa es complica. “No ens hem d’oblidar que, a banda del 21% d’IVA hi ha les retallades en cultura”, recorda.
Tot aquest teatre que hem pogut veure entre les quatres parets de la Beckett de Gràcia respira, al meu entendre, un aire de convencionalitat, teatre dirigit a la classe mitjana, amb poc risc. Casares, però, defensa que “hi ha autors que busquen altres mons”. I cita Pau Miró i Jordi Casanovas, qui introdueix, per exemple, “la perversitat”. A la sala, apunta Casares, han vist com es passava del drama relatiu, que diria Carles Batlle, al retorn dels autors a la societat on viuen, cosa que es va poder veure al mític cicle L’acció passa a Barcelona (2003/2004).
