Quina responsabilitat tenen aquells idealistes nascuts a finals dels anys 40 i als anys 50 del segle passat en el món que estem patint avui? Què han fet malament els seus fills, vinguts al món als anys 70, per no haver estat capaços de canviar res? Aquestes són les preguntes prèvies que ens planteja Mike Barlett a 'Love, love, love', una obra que comença el 1967, el dia que la parella protagonista es coneix, fa una parada el 1990 i acaba el 2011, amb els fills ja fregant els 40 anys. I podem dir que l'autor anglès no té compassió ni pels 'boomers' ni per la Generació X.
I la clau de tot la trobem a l'últim acte, quan la Rosie (Clara de Ramon) torna a casa per demanar una cosa als pares, al Ken i la Sandra (David Selvas i Laia Marull). Ella reclama, els diu que no ha tingut les mateixes oportunitats que ells, que ha fet a la vida el que li han dit i ara necessita que l'ajudin. Pare i mare se la miren amb sornegueria i li pregunten: per què ens va fer cas? Davant de l'egoisme dels uns, la docilitat dels altres.
Selvas i Marull fan un exercici de fregolisme generacional excel·lent
Julio Manrique dirigeix una obra feta a mida, amb uns Selvas i Marull que saben gaudir dels seus papers, que són joves, madurs i vells en un exercici de fregolisme generacional excel·lent. S'ho passen pipa i saben transmetre-ho al públic, que també gaudeix de la funció, amb una banda sonora que interpel·la, sobretot, la Generació X, de Stone Roses a Pulp.
'Love, love, love' no és res que no hàgim vist abans, certament. Com en obres anteriors de La Brutal, el conflicte és de tall anglosaxó i intergeneracional, de 'Romeu i Julieta' a 'La meravellosa família Hardwicke'. La diferència, aquí, rau en què tot és més ràpid, més gràcil, que el ritme és endimoniat i que els quatre intèrprets saben a què juguen. I que volen ser mirall. Són intèrprets i espectadors.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix, ni la dels millors musicals, ni tampoc la de les estrenes de teatre i dansa d'aquest mes.
