Hi ha tants Shakespeares com directors d'escena hi ha al món. I 'Macbeth' deu ser la peça del Bard que més ha pujat als escenaris de casa nostra en el que portem de segle XXI, cosa que no ha fet arronsar Pau Carrió, que s'ha enfrontat al seu quart Shakespeare després de 'Hamlet', 'Nit de reis' i 'Enric V'. 'Macbeth' és una mena de graduació, una passa més. Per moltes raons, sobretot per la densitat i la seva poètica. Per la dificultat i grandesa de l'obra.
A 'Hamlet', per exemple, podem seguir l'evolució dels personatges, des de l'embogiment d'Ofèlia a la malfiança de Gertrudis. O com el príncep de Dinamarca va lligant caps sobre qui va assassinar el seu pare. 'Macbeth' no ens ho permet, això. Va al gra i gairebé l'únic personatge que evoluciona és el protagonista, dels dubtes inicials de seguir els plans sanguinaris de la seva esposa fins a la follia final. Per això aquesta peça demana concreció i una idea motor, cosa que Carrió sembla trobar en una estètica de Primera Guerra Mundial i un clarobscur tenebrós.
Macbeth va al gra i gairebé l'únic personatge que evoluciona és el protagonista, dels dubtes inicials de seguir els plans sanguinaris de la seva esposa fins a la follia final
La solució no acabar de sortir-li bé. Actors i actrius passen bona part de les més de dues hores de funció corrent d'una banda a l'altra, com amb presses, un xic atropellats pel ritme endimoniat de l'acció. 'Macbeth' no dona treva. I, quan ho fa, és a través de la paraula, d'una poesia majúscula que encara avui ressona, com el diàleg de Macbeth i Lady Macbeth després que el duc de Glamis hagi arrabassat la vida al rei Duncan i digui, tremolós, que “ha mort el son”.
O, al final, quan Macbeth veu la seva esposa morta, i pronuncia aquell breu monòleg de “demà i demà i demà”, on afirma que la vida és una “ombra passatgera” interpretada per un actor amb poca traça. Doncs, Carrió decideix no deixar que la paraula voli i ens aferra constantment a la velocitat de la guerra.
Ernest Villegas, tanmateix, aprofita l'oportunitat d'encarnar el despietat malvat shakespearià. Sap en tot moment com ha de passar les escenes perquè vegem com deixa de ser amo de les seves decisions. L'escena en què se li apareix Banquo (Xavier Ricart) és de traca, només comparable a la memorable segona intervenció de les bruixes, quan li auguren que només perdrà el tron si el bosc de Birnam camina.
Villegas sap en tot moment com ha de passar les escenes perquè vegem com deixa de ser amo de les seves decisions
Sembla com si el director només hagués pensat en Macbeth i el seu criat (Pepo Blasco) a l'hora de construir aquest Shakespeare. Dona poc peixet a la resta de personatges. I n'hi ha que podrien estar en un altre 'Macbeth', víctimes de la seva velocitat.
L'aposta de tacar poc i aixecar una història tan sanguinària de manera tan pulcra ens descol·loca. Potser no calia arribar a les motoserres de Calixto Bieito (Romea, 2002), en aquella escena estratosfèrica del duel entre Macbeth i Macduff, o als litres de sang vessada en l'operació fallida d'Àlex Rigola (TNC, 2012). Declan Donnellan ja ens havia ofert un 'Macbeth' minimalista (Temporada Alta, 2009) on tot el poder queia en el disseny de llums. I Alessandro Serra (Temporada Alta, 2019) havia triat el mateix camí, de manera menys ortodoxa.
L'aposta de tacar poc i aixecar una història tan sanguinària de manera tan pulcra ens descol·loca
Carrió ens condueix per la foscor del seu 'Macbeth' sense acabar de mostrar-nos el camí de sortida. Hi ha molt bones idees en la seva versió, però queden diluïdes en un conjunt que no surt de l'ombra.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix i recorda que el 16 de març és un dia molt important per als teatres catalans: no deixarem Cap Butaca Buida!
