Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc.
Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus pares.
Ferrer torna a demostrar que és un excel·lent actor, capaç d'encarnar qualsevol personatge
A Mesures extraordinàries hi tenim tot això, com també ho podíem veure a La presència, la comèdia de terror que Alonso i Marfà van estrenar fa uns mesos a La Villarroel. És una obra que condensa molt bé en 80 minuts aquest fracàs, amb solucions humorístiques ben trobades i uns diàlegs que enganxen. El problema és que, pel que fa a direcció, a càrrec dels mateixos autors, els intèrprets estan molt estàtics, ocupen molt poc espai, com si els sobrés la meitat de la caixa escènica.
Ferrer, tanmateix, torna a demostrar que és un excel·lent actor, capaç d'encarnar qualsevol personatge. Fa pena, ràbia, riure... I Arànega deixa clar que sempre està a to, fins i tot quan té el paper més petit de la funció. Sala-Patau, al seu torn, juga bé les cartes de filla que posa límits al pare i sap seguir-lo quan cal. Aquí és la veu més entenimentada de totes.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
