Natale in casa Cupiello

Pep Cruz i Marissa Josa ja van posar-se en la pell de Luca i Concetta fa quinze anys, al Natale in casa Cupiello d'Eduardo de Filippo a la Biblioteca de Catalunya. Una astracanada nadalenca, una comèdia que va tirant cap a la tragèdia, un monument al poble, una capbussada en una família napolitana, els Cupiello, on els homes no les veuen ni passar i les dones estiren el carro amb abnegació. Una peça sublim del gran autor napolità, que ara Oriol Broggi ha decidit tornar a aixecar, amb els mateixos protagonistes i bona part d'aquell repartiment. El resultat? Força òptim.

Tot, en aquesta obra, té el volum de la rialla desfermada, ben subratllada en les transicions entre actes, on els intèrprets trenquen la quarta paret i conviden el públic a ballar, a cafè, a pastes, entre crits i un italià ben estrany. "Aquí tots volen semblar italians, però n'hi ha quatre de Girona!", esclata Cruz en la prèvia del tercer acte... La trama, tanmateix, va per una altra banda. Perquè els Cupiello voregen el naufragi: tenen un fill gandul, de qui no saben què fer-ne, i una filla "ben casada" amb un empresari local que està temptant la sort fora del matrimoni.

El seu estat d'ànim és una muntanya russa a punt de descarrilar

L'acció es belluga entre Luca i Concetta, entre l'home que juga a ser el pater familias i la dona que aguanta fort la tapa de l'olla a pressió perquè no esclati. D'aquí que la sintonia entre Cruz i Josa sigui clau. No és que la resta sobrin, però tot passa pel seu sedàs, pels seus ulls, pels seus gestos. Ja des del primer moment, amb ella llevada i ell al llit, de bon matí, donen el to del que vindrà. El seu estat d'ànim és una muntanya russa a punt de descarrilar.

Respecte a la funció de fa quinze anys, diria que Broggi ha alentit una mica la funció, com si hagués deixat que actors i actrius es recreessin una mica en certes escenes. Potser per remarcar el punt dramàtic de l'obra. Les noves incorporacions, com Lluís Marquès (Tommasino, el fill), fan molt bé la seva feina.

Aquesta peça de De Filippo ens serveix per recordar el poder de teatre per parlar de la gent, de la gent corrent, enmig d'un panorama teatral molt capficat en ell mateix, on tot és autoreferencial, autoficcional, on les històries semblen haver perdut pes. El napolità mirava la gent del seu carrer i feia teatre. No només es contemplava el melic.