A 'El muntaplats', Harold Pinter va tancar dos personatges en un soterrani que, seguint les ordres d'un ens invisible, esperaven. El premi Nobel anglès va fer una crítica ferotge dels engranatges del poder, sobre què estem disposats a fer per sortir-nos-en. Jordi Galceran, en to de comèdia, va voler arribar al mateix lloc amb 'El mètode Grönholm'. Manel Moreno, amb 'Not my monkeys', va a la mateixa arrel, però els temps han evolucionat i ja no es tracta de llançar càrregues de profunditat contra el sistema, sinó exhibir-ne les conseqüències, com aquesta ànsia de ser feliços i de demostrar-ho a tort i a dret.
'Not my monkeys', de fet, comença amb una d'aquestes típiques xapes sobre la felicitat impartida per un personatge que, sense cap base científica, però amb un verb persuasiu, convenç el seu públic que si no són feliços és perquè són uns ineptes. Tot patrocinat per una marca de begudes, Sahara Drinks. Sedueix una pobra noia, que deixarà la feina, el seu presumpte llast, per acabar a les urpes de l'empresa.
"Convenç el seu públic que si no són feliços és perquè són uns ineptes"
A Sahara Drinks venen felicitat i volen que els seus treballadors defugin la dissort com la pesta. Venen individualisme a ultrança i la majoria els hi compra. Hi ha un algú per sobre que els dicta què han de fer i uns subalterns que fan obeir. Com acaba? Ho haureu de descobrir, però si heu vist 'El muntaplats' o 'El mètode Grönholm' ja us ho podeu imaginar.
La funció peca de llargada i d'un argument que és massa realista. No, no és una distopia, perquè segur que el que explica l'obra està passant en més d'un lloc ara mateix. Però no sé si passen massa coses, en aquesta obra. Els intèrprets (Diana Gómez, Georgina Latre i Rafa Delacroix), molt solvents, sota la direcció de Martí Torras Mayneris, decanten la funció cap a un cert expressionisme. Això li dona valor, però no acaben de salvar un text que, al final, pateix de previsibilitat. I d'uns diàlegs als quals els falta una mica de volada.
Tanmateix, 'Not my monkeys' és un bon exercici analític sobre el nostre temps. I això, entre d'altres coses, és el que se li demana al teatre contemporani.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.