Pallassos emblemàtics

És, sens dubte, el pallasso més important de la història d'aquest país. El seu udol, potser trist, encara el senten els més petits, transmès de generació en generació, com qualsevol cançó popular. A més, dóna nom a l'escola de circ de l'espai que més ha fet pel circ a Catalunya en els últims anys, l'Ateneu Popular de Nou Barris. Només cal veure alguna de les seves entrades a YouTube per adonar-se de la seva dimensió. El més gran.

En Jaume Mateu encara és el nostre pallasso. Fa dècades que té un número que és dels millors del continent, el de les cadires, i ha aconseguit que la carpa del Circ Cric al Montseny esdevingui un lloc de pelegrinació. És combatiu, directe, quan es treu el nas vermell. No debades, dirigeix l'ONG Pallassos Sense Fronteres, amb seu al Poble-sec. Quan se'l calça, és l'home més entranyable del món. Qui no s'ha pixat de riure amb la puça?

Va morir l'estiu del 2013 amb només 48 anys, quan estava al cim de la seva carrera. Un pallasso de raça com pocs, que va ser director del Price madrileny i autor, amb Jordi Martínez, d'alguns dels millors espectacles que hem vist en els últims anys, com 'Classix' o 'Klowns'. Fa uns mesos vam poder gaudir d'un esplèndid homenatge: 'Rhum'.

És LA pallassa. El seu 'De Pe a Pa', de finals dels 90, va marcar una època, a banda de demostrar que això de fer riure no era una exclusiva dels homes. Va crear el Festival de Pallasses d'Andorra i ara la tenim pel món a l''Amaluna' del Cirque du Soleil. Poca broma.

És esprimatxat i té un humor tanoca espaterrant, sobretot perquè mai no ens fa creure que som nosaltres, els imbècils. És magrittià, brossià, i les seves dues llàgrimes blanques i el seu nas vermell et destrossen el cervell. Un mite viu del circ català dels anys 80 que encara està en plena forma.

És nord-americà i ningú no l'ha sentit dir una paraula en castellà o català. No li cal. Però des que el tenim a Barcelona, és un dels reis dels pallassos, amb temple propi, l'Almazen del Raval. És, sens dubte, el més poca-solta de tots.

Va fundar el Teatre Mòbil a mitjans dels 80 i es va convertir de seguida en un estendard del nou circ català. El seu barretet i el elàstics vermells, a sobre d'una samarreta negra, l'han convertit en el pallasso més elegant. Per cert, és un gran manipulador d'objectes.

No és un 'pallasso' en el sentit estricte del terme, però qui hagi vist 'Non solum' o '30/40 Livingstone' no tindria cap dubte a l'hora d'incloure'l aquí. Es mou per l'escena sense complexes. Es mou com si els seus braços fossis un avió que s'ha d'emportar tota la humanitat a un altre planeta. I és tan graciós que el voldries sempre a sopar a casa!

Ell sol era capaç d'omplir 8 hores i mitja de televisió, com va fer el 1999 amb Andreu Buenafuente. Segurament és el còmic més important de finals de segle XX i primers del XXI. I, esclar, un pallasso de totes totes -nota: pocs són els còmics que puguin ser alhora pallassos-. Amb la seva mirada t'hipnotitzava. I amb cinc segons de xerrar, et noquejava l'estómac. N'hi va haver molts que es van fer pipí a sobre. El seu 'Rubianes, solamente', que de tant en tant passen per la tele, és un clàssic.