Per què heu de descobrir Marta Galán

Què passaria si tots els treballadors del món s’aturessin? Què passaria si les dones del món decidissin parar? Induïda per Jean Baudrillard, Marta Galán va fer-se aquestes preguntes el 2007 quan escometia l’escriptura d’'El conillet del tambor de Duracell'. No era mare com ara i era, esclar, moltes més jove, però va sentir que “la rebel·lia social” s’apoderava d’ella i sortia a la llum a través d’un text “massa rodó”, una mica més convencional del que està acostumada a fer. El va deixar de banda i el va reaprofitar per fer la performance 'Melodrama', una cosa més propera al món on es mou ella, que és el d’Angélica Liddell, Rodrigo García i companyia.

El que no s’esperava Marta Galán és que, anys més tard d'escriure el text i estrenar 'Melodrama', Marc Martínez se n’enamoraria d’una manera tan apassionada d'aquell 'Conillet'. Fins al punt que ha aguantat quatre anys per poder-la dirigir i tenir de còmplice una primera espasa com Clara Segura. Vaja, la quadratura del cercle. Passa que Segura i Martínez van coincidir al repartiment de 'Vostè és aquí', de Javier Daulte, fa una pila d'anys. Havien volgut treballar junts. I mai no havia estat possible. 'Conillet' els ha reunit.

Conillet parla de les dones. Però en el fons parla de com funciona el món. “D’alguna manera el sistema capitalista no dóna lloc a les persones que estan aguantant realment el sistema, com els treballadors i les dones”, dispara la dramaturga. Per ser més precisa parla de la criança, “una tasca no reconeguda als sistemes de producció”, diu, sovint vista com un problema, quan queda clar que sense nens que un dia seran adults tot se n’aniria en orris. “És una extorsió”, remata.

El més curiós de tot és que quan va escriure la primera versió de Conillet, Galán no era mare. Ara té dues nenes i les seves intuïcions d’aleshores s’han materialitzat. “Sóc filla i vaig ser totalment capaç d’imaginar-m’ho”, assenyala. I Segura, sense haver escrit ella el text, diu Galán, mai no s’havia sentit tan identificada amb el que diu en escena. És el seu primer monòleg i és una veu que parlarà amb vostè, espectador.

Ella, que sempre s’ha mogut pels marges, no pot amagar la felicitat que sent per donar el pas cap al mainstream teatral (el Teatre Lliure). “M’hauria agradat que les meves obres arribessin a més públic”, diu. Com li ha passat, per exemple, a Angélica Liddell –però ella, ehem, ho ha aconseguit a l'estranger–. I ara tindrà un mes sencer l’espai petit de la institució barcelonina perquè tothom pugui conèixer la seva potència dramàtica. Per unes setmanes, un teatre 'convencional' de Barcelona farà el que fan tots els teatres 'convencionals' del nord dels Pirineus.