Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Per què Koltès és tan gran

Per què Koltès és tan gran

L'estrena de 'En la solitud dels camps de cotó' i l'arribada des de França de 'La nit just abans dels boscos' ens posa davant d'un autor enorme

Koltés
Per Andreu Gomila |
Advertising

Afirmar que Bernard-Marie Koltès és el millor dramaturg de l'últim quart de segle XX és arriscat. Tenim Heiner Müller, Tom Stoppard, Thomas Bernhard, Harold Pinter... Però tots estarem d'acord que Koltès va ser l'autor que va fer pujar l'escriptura teatral a indrets insòlits. Ara tenim l'oportunitat de sentir-lo a l'irregular 'En la solitud dels camps de cotó', que produeix el TNC i que ha dirigit Joan Ollé. I en breu ens visitarà una producció francesa de 'La nit just abans dels boscos', dins el primer Festival de Teatre en francès. Us expliquem per què és tan bo.

La nit just abans dels boscos

La vida als marges

Els personatges de Koltès no són estereotips, ni figures recurrents. Són singulars. Personatges que viuen als marges de la societat, com el 'dealer' de 'En la solitud' o l'home que fuig de 'La nit' o el criminal de 'Roberto Zucco'. Persones sense classes, immigrants il·legals, traficants, bojos lúcids, punks, africans... Gent de la perifèria, anònima. I ens recorda constantment que, en el món d'avui, qualsevol de nosaltres pot acabar així. No debades, Patrice Chéreau, en el primer muntatge de 'En la solitud', va fer que el 'dealer' fos negre i el client, un punk. Eren els anys 80. Avui dia no cal caracteritzar, estigmatitzar, els personatges.

En la solitud dels camps de cotó
© David Ruano

Primer de tot, la paraula

“El que fa Koltès és dotar els personatges del llenguatge dels poetes”, indica Ollé, que agermana l’autor francès amb el neoclassicisme francès, amb Racine i Marivaux. “Va demostrar que es podia ser avantguardista amb totes les armes del passat”, afirma el director. Ollé, per exemple, recorda que cap autor espanyol ha reculat fins a Lope de Vega per escriure teatre contemporani. I aquí podríem afegir: cap autor català d'avui ha sotjat l'ombra de Guimerà? 'En la solitud dels camps de cotó' és un poema a dues veus, exquisit, sublim, hipnotizador. Llàstima que Ollé faci que els actors el diguin a crits.

Advertising
La nit just abans dels boscos
©Pascal Victor

Hereu de Pasolini, Lorca, Genet...

Parla de literatura gai seria una estupidesa, però és innegable afirmar que els autors homosexuals han escrit algunes de les pàgines més belles del segle XX. Han hagut de patir en pròpia carn què vol dir ser diferent a la norma, al que fixava el cànon que havia de ser una persona 'normal'. Diuen que una nit, mentre Koltès buscava marro a Nova York, va concebre 'En la solitud dels camps de cotó' després de topar-se un 'dealer' que li va dir que ell tenia tot el que volgués. Aleshores va crear un espai obac de la perifèria, una terra de ningú, i va situar-hi el seu 'dealer', l’home que havia conegut, “un filòsof, un bluesman”, i un client, que en principi no busca res i que passava per allà.

Roberto Zucco
Iván Moreno

Poeta maleït

Fa uns anys, quan Pablo Derqui va fer Roberto Zucco al Romea, li vaig preguntar si el seu personatge era un Hamlet lumpen. I em va dir això: "És el que fa el Koltès: fa poesia del més lumpen, del més 'trash'. És un poeta maleït. És un Baudelaire o un Rimbaud de finals del segle XX, amb el rerefons de la sida, que va ser una epidèmia brutal. Té una consciència tràgica de la vida, bonica, des de la merda".

Advertising
roberto_zucco.jpg

Contra les convencions

Derqui em deia més coses respecte al seu Zucco: "La societat s'aguanta per convencions que tots tenim que ens permeten conviure. I hi ha personatges que s'enfronten directament a la mort o al sense sentit de la vida i posen en qüestió aquestes coses. En el cas de Biff –el noi de 'Mort d'un viatjant', d'Arthur Miller–, la família. En el cas de Zucco, la mort. És algú que veu la mort com una oportunitat d'anar més enllà. No té por de res. No li dóna un sentit emotiu, humà, a les coses. Per això és estrany de fer, d'interpretar. És algú que està en un altre lloc i es fascina perquè la gent no és com ell".

En la solitud dels camps de cotó
© David Ruano

Comprensiblement incomprensible

Hi ha gent que vol anar al teatre i entendre-ho tot. I no està malament. Però, és tot comprensible a la vida? Entenem tot el que passa al nostre voltant, dins nostre? Ollé assegura haver fet els possibles perquè el públic entengui tot el que ens diu Koltès a 'En la solitud', encara que “quan una obra s’entén del tot és una merda”, exclama el director. Si van a veure-la, si la llegeixen, pensin que són dos homes que es troben enmig de la nit i decideixen recitar-se grans paraules. Gaudeixin del fraseig, de l'excel·lent traducció de Sergi Belbel. Amb això ja n'hi ha prou.

Advertising
Roberto Zucco

... I tan difícil de fer

Jo no vaig veure el 'Roberto Zucco' (a la foto) que va fer Lluís Pasqual ni el 'Perifèria Koltès' de Rafel Duran, als anys 90, però puc dir que mai no m'han agradat gaire els muntatges d'obres seves fets a casa. Només en salvo una, la d'Òscar Muñoz de 'La nit just abans dels boscos' pels passadissos del Romea. Començava al carrer i recorria el teatre, amb el públic al darrere, embadalit... Sovint, crec que els directors hi posen massa extres, massa capes, tot situant la paraula de Koltès en un segon terme.

Advertising