Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven.
Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos.
Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu
David Selvas dirigeix una funció que passa gola avall com les copes de vi que beu la Carlota. Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu. No estan ni cinc minuts asseguts a taula. La coreografia és perfecta. Les desavinences no són polítiques, sinó més aviat de caire sexual, en el que seria una típica comèdia petitburgesa contemporània. Amb tot, fa riure, sobretot perquè els intèrprets saben molt bé què han de fer en tot moment.
El problema és més aviat d'ordre dramatúrgic. Genovese ens planta als morros un text naturalista, on veiem aviat que la comèdia corre el risc de transformar-se en drama. Però en un moment determinat de l'obra, decideix fer un cop de timó i portar la funció cap a una altra banda, en un gir molt eficaç, brillantment rumiat i executat. Rebla el clau sobre el fons de la qüestió: ¿volem saber-ho tot de la gent que estimem o preferim mantenir-nos en la ignorància, riure i passar-nos-ho bé?
La segona opció és la fàcil i no sé si, a nivell teatral, aporta gran cosa. Genovese podria haver-se-la jugat, anar fins al final i imaginar un desenllaç per a la seva història. Però va decidir jugar la carta de la fantasia.
