Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Roger Bernat i l'espectador objecte

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Roger Bernat
Foto: Maria Dias Roger Bernat

Roger Bernat i l'espectador objecte

El director recupera al Mercat de les Flors 'La consagració de la primavera', que celebra una dècada als escenaris

Per Andreu Gomila
Advertising

Hi ha un abans i un després en la trajectòria de Roger Bernat des que va estrenar a Ciutat de Mèxic, fa deu anys, 'La consagració de la primavera'. Ja havia fet 'Domini públic' i li quedaria encara per posar de llarg 'Please continue, Hamlet'. Tots tres 'best-sellers' que porten més de 200 bolos per tot el món, de Tòquio i Hong Kong a Rio de Janeiro. Va ser aleshores, fa una dècada, quan decideix convertir l'espectador en “creador, objecte, matèria primera de l'espectacle”, ens diu. Just quan despuntaven les xarxes socials i constatava l'interès de la gent en la participació. Ara és el pa de cada dia.

Bernat, per fer 'La consagració de la primavera', agafa cent persones del públic, els dona uns auriculars i els fa moure tot seguint la coreografia de Pina Bausch mentre escolten la música de Stravinsky. “La peça tracta del sacrifici: una persona s'ha de sacrificar per a què la primavera torni a donar fruits”, ens explica. Ell va agafar el concepte i va pensar que l'espectador “s'hauria de sacrificar per veure el producte de la seva participació”. Només els que es queden fora tenen el pla general del que passa en escena.

"Es diu que el teatre és una representació del món, però això és fals, perquè el món on és realment és a les pantalles"

“Jo faig espectacles lletjos: aquí veuràs realment cent patates ballant, ni el ballet de Pina Bausch ni el de Nijinski”, ironitza el director. “Només funciona si ets capaç de veure una cosa que no és, com les imatges que veiem a la tele, que realment són un munt de píxels”, afegeix. Posa un altre exemple: quan a casa ens posem un tema de Michael Jackson (en Roger té ja una edat) i ballem creient que som ell, però realment no ens hi assemblem gens. “Vivim un món cada cop més abstracte”, remata.

“Quin és el nostre rol en una societat que ens demana participar?”, es va preguntar Bernat quan creava 'La consagració de la primavera'. Ara ja sap que ens comuniquem de manera diferent, que les xarxes “ens emancipen i ens anorreen alhora”. El que està clar és que els dispositius han canviat la nostra manera de viure i el teatre sembla aliè a tot això. “Es diu que el teatre és una representació del món, però això és fals, perquè el món on és realment és a les pantalles”, afirma. Per això ell fa anys que aposta per a què el teatre sigui “el dispositiu dels dispostius”.

TItol

"El teatre és un dels pocs llocs on pots avorrir-te de manera genuïna, i pots meditar, estar amb el teu cos"

Per a Bernat, els teatres funcionen ara com si encara fóssim al 1850. Això té coses bones: “És un dels pocs llocs on pots avorrir-te de manera genuïna, i pots meditar, estar amb el teu cos”. Això, tanmateix, és “una posició melancòlica”, ja que està clar que la capacitat d'atenció del públic ha baixat així com han crescut les ganes de participar. “Si vols ser contemporani, t'has de tacar les mans”, assegura.

Si els espectacles de Roger Bernat fan la volta el món és per mor de “programadors que busquen sota les pedres” més que perquè l'ecosistema català o espanyol ho facilitin. Segons ell, l'escena hispànica és “miraculosa”, amb un grapat de noms amb molt prestigi nord enllà i gairebé desconeguts al sud dels Pirineus.

El curiós és que ell hagi estat a tots els pobles de França, de Besançon a Brest, de Metz a Bordeus, i encara no hagi posat un peu, amb 20 anys de trajectòria, a llocs com Granollers o Reus. “No crec que el públic de Besançon sigui més intel·ligent que el de Reus”, diu. Segurament, el programador de Besançon confia més en el seu públic que el de Reus.

Tot això passa, segons ell, per la privatització dels teatres públics dels anys 90. Als 80, recorda, La Fura dels Baus era 'mainstream' i giraven per tot l'Estat. Avui, les companyies contemporànies catalanes, que fan espectacles més convencionals que La Fura, amb prou feines trepitgen un parell de localitats del país.

NO T'HO PERDIS: Les estrenes de teatre i dansa de la setmana

 

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising