Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu.

'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització?