Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant.
Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban.