Les estrenes de teatre de la setmana a Barcelona

Poques oportunitats tornarà a tenir Pere Arquillué d'interpretar un personatge tan gran, tan complex, tan dens, tan poca-solta, com el de Johnny Byron 'El Gall', un Falstaff del segle XXI amb frases de Hamlet inspirades per William Blake. Un home a qui tothom visita, però a qui ningú no estima de debò, llevat de Ginger (Marc Rodríguez), el seu Sancho Panza particular. Un home a qui els joves descarrilats veneren, un petit déu del bosc amic del gegant que va fer Stonehenge, ressuscitat un parell de cops, 'dealer' local, l'ànima de les festes.

Toni Gomila té un do per a la comèdia, tant quan actua com quan escriu. I sap que a través de la comèdia les grans tragèdies passen millor. Perquè 'Rostoll cremat' és una tragèdia, la d'una illa, Mallorca, que ja no es reconeix a ella mateixa. Gomila recula fins als anys 30 del segle XIX per explicar-nos la seva història, des que Georges Sand hi desembarcà amb Frederic Chopin per passar-hi un hivern i descriure els mallorquins com "orangutans".

Espectacle de teatre musical escrit per Marc Artigau amb música de Clara Peya. A través d'una distòpia futurista l'espectacle vol mostrar i qüestionar la doble cara de les noves tecnologies i parlar de l'essència humana a través del temps.

El Festival Grec 2018 va estrenar l'espectacle 'La Revelació'. Ara es torna amb una versió actualitzada: 'La Revelació 1.0'. Les novetats sobre la polèmica detenció de Julien Assange que han convulsionat al món juntament amb les de l’altre whistleblower protagonista, Chelsea Manning, que va ser detinguda per negar-se a testificar en contra d’Assange han obligat a actualitzar una part de l’obra a partir del material real.

La coreògrafa i ballarina germano-japonesa Minako Seki continua la sèrie Human Form amb una proposta que ultrapassa els límits de les formes humanes. Amb la referència a figuracions possibles en forma de nines, robots, cadàvers, fantasmes o esperits, Seki incorpora totes les potencialitats del desdoblament corporal amb titelles a escala real.

A Dagoll Dagom el que millor li ha anat al llarg de la seva ja llarga història és el mar. Em refereixo, esclar, a 'Maricel'. Amb 'Maremar' tornen al mar, al viatge, però en lloc de l’imponent galió, hi ha les pasteres de la immigració. I és que la dramatúrgia de l’espectacle insereix l’obra de Shakespeare en el context de l’onada migratòria que inunda de cadàvers i dolor les costes del Mediterrani. Pèricles es la faula que una dona (immensa Mercè Martínez) li explica a una nena immigrant.

“Sovint se’ns remet a la nostra historia –personal, familiar o col·lectiva- per explicar i entendre qui som i les nostres circumstàncies actuals. Partint d’aquesta premissa, de quina manera i des de quin lloc construïm la memòria?” Aquesta es la pregunta que és va fer el dramaturg i director Josep Maria Miró i per buscar una resposta va escriure 'Cúbit'. No és nou que la memòria és una gran creadora de ficció i que qualsevol relat pot tenir, sol tenir, versions no només diferents sinó oposades.

Un sol home, damunt d'un escenari, amb les eines adequades, pot ser l'exèrcit grec assetjant Troia, pot ser Aquil·les, Hèctor, Agamèmnon, Andròmaca, Príam. Pot ser fins i tot una ciutat. I aquest el desafiament que s'ha fet Eduard Farelo a l'hora de presentar-nos, tot sol amb l'ajuda del contrabaixista Juan Pablo Balcázar, la 'Ilíada' homèrica. Un intent a voltes reeixit, a voltes no, ja que ens hipnotitza alhora que ens deixondeix. Farelo se'ns presenta com un joglar que ens ve a explicar una història que li agradaria no haver d'explicar mai més, la història de totes les guerres, de la ràbia, de la set de sang.

La companyia Todoporelpunk va néixer a finals de 2018 amb el propòsit de dur a terme la reinterpretació d'aquesta obra d'Iván Morales i Martí Gallén, i amb la ferma aposta de posar de manifest, per una banda, la lluita contra l’herència familiar masclista i autoritària, i per l’altra, la por a encarnar dinàmiques conegudes i patir contra la seva voluntat l’abandonament per part de les figures femenines. 'Els Desgraciats' uneix dos mons: el de l’estètica del horror, del Black metal i el punk; i el món del circ en decadència.

Pateix vostè en silenci d'algun dels trastorns de l'ampli catàleg de l'ansietat? ¿Comprova vuit vegades que ha tancat la porta amb clau? La seva fràgil i concisa vida privada es veu condicionada per incontrolables fòbies socials? Entra fàcilment en pànic? És addicte als pensaments depressius? Es veu reflectit en la relació corrosiva del passiu-agressiu? Si ha contestat "sí" a alguna de les anteriors preguntes i desitja sotmetre's a una teràpia intensiva de rialles i rialles, llavors 'Inestable', del duo argentí Los Sutottos (Andrés Caminos i Gadiel Sztryk), és el seu espectacle.

El programa de mà apunta que Ingmar Bergman va alleugerir 'Escenas de la vida conyugal' quan va adaptar la seva famosa minisèrie per al teatre. Sona a justificació avançada perquè ningú del públic se sobresalti en contemplar l'insigne suec transformat en autor de comèdies de bulevard. Tot és possible, però no encaixa amb l'origen de l'única dramatúrgia que va fer d'un dels seus guions: un tríptic per a Munic, compartit amb 'La senyoreta Júlia' i 'Casa de nines'. Poques rialles reuneixen aquests dos títols.

Aina Alegre, artista associada a la sala Hiroshima, torna per segona vegada aquest any amb un projecte de col·laboració amb Karin Elmore, directora del Festival Internacional Encuentros Indisciplinados de la ciutat de Lima. Aquesta trobada sorgeix de la constatació d’interessos comuns en els seus treballs en aspectes antropològics del moviment de rituals de celebració col·lectius. Mentre R-A-U-X-A / Estudi 1 pren com a punt de partida el gest ritual de picar a terra, Q’UCCHÚ es presenta com una relectura dansada de l’energia cromàtica i cinètica de les festes andines.

Jasica i Nora són dues dones encara joves de vides truncades, amb relacions acabades, infructuoses, compartides i de presència i absència d’homes. Comparteixen apartament i una relació estranya i no definida. Després de molt temps, ha arribat el moment de fer caure un mur que els ha oprimit i obsessionat. 'El contrato' és una obra teatral de la dramaturga Carmen Resino, escrita el 1973, inèdita i no estrenada. Ens distancien més de 40 anys des que va ser escrita la peça i la lluita que retrata no ha acabat, tot just acaba de començar, o en qualsevol cas, continua.

Espectacle de teatre d'emergència que ens mostra quatre històries reals explicades directament pels seus protagonistes: persones migrades d’origen africà que han hagut de travessar el Mediterrani en pastera.

Aquesta obra de Dani Ginebroza comença preguntant a l'assistent, Què espereu de teatre? I a partir d'aquí comença un viatge a través de la creació conjunta. Sense una comunicació intèrpret-assistent no tindria gaire sentit l'acte teatral. D'aquí que l'espectre ideològic que obsessiona durant tot moment sigui la creació conjunta. Treure a la llum el que estava amagat per a nosaltres. Es tracta d'una reflexió conjunta que sempre està inacabada, en lloc d'oferir un treball amb una dramatúrgia tancada.