El zepelí blanc que sobrevola el Tívoli quan la funció encara no ha començat, llançant aigua sobre el guirigall dels més petits, i el seguit de missatges escrits que, just després, es projecten al teló/pantalla durant els últims quatre minuts abans de l'inici, defineixen perfectament què vol ser i aconsegueix ser Splenda, preparat pel mag més ambiciós del nostre territori. Un xou.
Splenda està farcit amb força coreografies, molts decibels i una extensa banda sonora amb cançons de Michael Jackson i, fins i tot, algun fragment de Georgie Dann, canons de llum amb un disseny de concert de rock, i la personalitat d'un Mag Lari que té vocació de showman. Sobre ell, amb la col·laboració de set ballarins i els voluntaris del públic, recau una funció dominada pel bon rotllo i la diversió que gairebé s'imposa per sobre dels aspectes màgics, tot i que estiguin molt ben aconseguits.
Ens expliquem. Envoltat de recursos tècnics, moltes paraules i un bon domini de l'escenari, els trucs es mostren amb menys màgia que en altres espectacles d'aquest gènere. Parlem de l'efecte màgic que ens deixa bocabadats i que, curiosament, troba el moment més acurat en el senzill truc de les copes que s'omplen soles. La resta de jocs giren al voltant de les aparicions/desaparicions i del clàssic de tallar en dues parts algú. El conjunt satisfà d'allò més i resulta realment diferent. –Santi Fondevila.