Entrades de teatre a Barcelona

La poesia és síntesis. És ànima. És música. És l’obscura arrel indefinible. Són paraules que s’ajunten per crear imatges que calen a l’ànima i ens transporten a un imaginari mai imaginat. I com ho fan els poemes de Federico García Lorca! Lluís Pasqual s’aproxima al 'Romancero' amb les maneres i les paraules del poeta. Tal com ell llegia la seva fabulació lírica als seus amics, Núria Espert ens convoca a una vetllada íntima, directa, que fa virtut de la senzillesa amb l’esplèndid suport dels llums de Pascal Merat. Com Pasqual, Espert ha recorregut les paraules del poeta en nombroses ocasions. Les ha mastegat, les ha gaudit, les ha fet seves i sap com fer-les arribar en tota la seva substància, amb totes les notes i amb tots el detalls. Mort, lluna i pena omplen el racons d’aquesta Andalusia de gitanos que fan de la vida una aventura sense límits. Una Espert tremendament generosa cristal·litza l’ànima insondable del què és poesia. Tentinejant des de la cresta a la vall d’una a una altra onada amb la saviesa de mesurar freqüència i període i tot deixant que els silencis s’omplin d’iridescències. Alguna anècdota personal (el pare de l’actriu li va copiar el 'Romance de luna, luna' quan era petita. “No teníem diners per a llibres”), alguna altra del poeta i les seves pors, i de la Margarida Xirgu, esclar, algun apunt musical de Paco Ibáñez comuniquen el cel líric amb la terra, amb el present. I a la fi, com un regal inesperat, esclata com un tro 'El grito hacia Roma' de 'Poeta a

Els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg són els únics estats de la Unió Europea on está permesa l’eutanàsia (a Espanya s'està tramitant al Congrés). A la resta és delicte. I és per això que la fiscalia espanyola va demanar fins a deu anys de presó per al metge argentí Marcos Hourmann, qui el 2005 va administrar una injecció letal de clorur potàssic a una dona de 82 anys en estat terminal que patia molt i que demanava morir. La seva decisió va ser fruit del convenciment que qualsevol persona pot decidir quan i com vol morir. La seva vida, des d'aquell moment, no va ser plàcida tot i que, al final, la fiscalia va pactar un any de presó amb Hourmann, que va admetre la culpabilitat. A la funció, però, hi ha un grup de vuit persones a mena de jurat que a la fi emeten el veredicte. Va sortir innocent. Potser per això la fiscalia va voler pactar. 'Celebraré mi muerte' parla de l’eutanàsia però el gruix de l'excel·lent dramatúrgia que firmen el protagonista juntament amb Alberto San Juan i Victor Morilla és una mena de biografia emocional de Hourmann trufada d'informacions sobre com entén avui dia la nostra societat aquest tema. Hourmnan no és actor però ho sembla. En els fons, és argentí, país de grans actors. Autoria: Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla. Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla.

La dramaturga i actriu Alba Pujol conversa amb el seu pare, catedràtic d’història econòmica, durant el seu últim cicle de quimioteràpia. La pulsió de la mort ens porta a la vida. Una adaptació de les transcripcions d’aquestes converses en les que Cioran, Shakespeare, Lacan, Gil de Biedma, els germans Cohen, el Dr. Benito, Eugenio i Peter Handke ens acompanyen en el viatge.Autoria i direcció: Àlex Rigola. Repartiment: Alba Pujol i Pep Cruz.

Quan Joan Pera és el cap de cartell d’una funció ja se sap què veurem. I sabem també que, més o menys, riurem. Pera fa de Pera i és un goig per als seus seguidors que somriuen només que ell trepitgi l’escenari. Pera és un gran pallasso que ha construït una personalitat escènica que treballa tant la manera d’estar com la manera de dir i que no li fa fàstics a les situacions més ridícules, però gracioses, ja sigui vestir-se amb el vestit de núvia de la seva filla o passejar-se en calçotets per l’escenari tot pronunciant aquells "Oh, oh, oh" tan característics. Pera busca i troba la connexió amb el públic des que surt al prosceni per introduir l’embolic i descorre el teló per provocar el primer aplaudiment. Quina escenografia! L’obra de Joel Joan i Hèctor Claramunt ha estat escrita, doncs, per servir de vehicle a Pera i poc importa, doncs, que s’allargassi massa, que utilitzi els recursos clàssics de la comèdia més baladrera com que el sastre sigui amanerat o les converses picants. Els gags hi son però qui s’encarrega de fer-los funcionar és Joan Pera. I per això, quan en alguns moments desapareix d’escena, la funció ho pateix. Atenció al duo amb Pep Sais que augura una nova i estranya parella. Autors: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció: Joel Joan. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals i Sergi Vallés.

Els escape room estan de moda. N'hi ha de tota mena, per a tots el gustos i per a totes les emocions de manera que no és gens estrany que finalment hagi arribat als escenaris. I ho fa amb forma de comèdia de “terror” firmada per Joel Joan (que també actua i dirigeix) i Hèctor Claramunt i amb la decidida voluntat de fer riure caigui qui caigui i peti qui peti. I no es pot negar que els guionistes reparteixen joc i cops tot retratant perfils socials, força tòpics, i polítics de referències nostrades. Sí, tant el cregut director de cinema inconsistent com la seva dona, que és la protagonista de les seves pel·lícules, com una impossible parella entre una jove economista de la CUP i un funcionari amb objectius libidinosos reben de valent quan entren a l'escape room regida per un transsumpte del criminal nazi Menguele que els farà confessar l’inconfessable. Llevat de la qüestió política, l’obra no s’aparta d’una estructura i argument clàssic de comèdia de la qual tira l'exageració interpretativa de Joel Joan amb uns entregats Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives col·locant les dosis de gags. El riure i la diversió estan garantits. Autors: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Amb: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila, Paula Vives.

El suïcidi és allò que li passa als altres i t'arriba en veu baixa. Un rumor, una estadística i una notícia quan el subjecte és un personatge famós. Aquesta és la història fabulada d'un nen que des dels set anys conviu amb el suïcidi. Amb el primer intent d'una mare amb episodis depressius inicia una llista de coses excepcionals que fan que la vida valgui la pena. La majoria immaterials. Un gest innocent per salvar la mare de pensaments foscos. La llista creixerà com el nen a adult. 999.999.999 coses excepcionals. Un monòleg de Duncan Macmillan que entre dades, humor i una declaració d'amor a la música –al jazz, al vinil– construeix un sòlida xarxa de complicitat emocional amb el públic. Macmillan va confiar en un còmic quan l'obra es va estrenar al Fringe d'Edimburg. No és l'opció més evident quan tens Pau Roca movent els fils de la història i la participació dels espectadors que assumiran els papers dels personatges (veterinari, pare, terapeuta infantil, nòvia-esposa) que entren en la biografia d'un ésser normal que fuig per igual de la tristesa i la felicitat. L'opció de Roca és sentimentalment més distant, però alhora més efectiva quan aquesta neutralitat es transforma en continguda emoció –uns ulls que brillen una mica més, enrogits lleument– i deixa sense defenses el relaxat públic i la persona que en aquest moment és copartícep d'aquest moment emocional. La intensitat d'aquest joc es percep tant en l'instant mateix que passa com després, quan Roca agraeix amb una abr

Sota la llum protectora de la intimitat tot té un altre sentit i valor. Veient 'Pensem. [Pausa]. A la merda!' a l'off de La Villarroel era preferible imaginar aquesta fràgil joguina escènica imaginada per Manuel Dueso i compartida amb Carme González i Miquel Malirach en un context menys exposat a l'opinió general. Fantasiejar que aquest conjunt de setze escenes breus amb reminiscències ionesques i beckettianes hagués sortit inoportunament d'una soirée privada, com la que pogués amenitzar les ocioses tardes del grup de Bloomsbury. Amics i amants de les arts que amb entrega, passió i alegria s'entretenien amb divertiments teatrals, protegits de la sever escrutini dels que no formaven part del seu cercle. Només amb la predisposició a trobar tendresa i innocència genuïna en aquest projecte homenatge a la comicitat crítica i absurda, es poden obviar les seves imperfeccions. Imperceptibles en la calidesa de l'espai íntim, crua evidència en una sala de teatre oberta al públic sense rostre. L'afecte que Dueso i els seus companys de jocs han bolcat en aquest projecte podria ser suficient per a un confortable saló. Però en un teatre, la muntanya de bones intencions i felices ocurrències no passa d'humil elevació artística. Un espectacle que fa de mal avaluar, com si un excés de crítica tingués el mateix efecte que un focus abrasador. Autoria i direcció: Manuel Dueso. Amb: Carme González, Miquel Malirach i Manuel Dueso.

La dansa envolta aquest text on coneixem a Salig, que marxa de Ouaga, capital de Burkina Faso a França per buscar-se la vida. A través de la seva recerca descobreix el seu pare i la seva ràbia d'adolescent s'esvaeix... no deixarà mai el seu somni. Autor i director: Guy Giroud. Amb: Jules Soguira Gouba, Bachir Tassembedo.

Res funciona a l'institut Pierre Curie: just acabat d'arribar a sisè, la jove Chris, que fins aleshores tot li somreia és assetjada per la popular Coline. Però què és ser l' assetjada? S'ha creat una aliança entre la Chris i dos companyes de classe per alliberar l'institut d'aquest terror anomenat Coline. Per emancipar-se de d'aquesta anormalitat, Ludi, Mona i Chris utilitzaran un dels mitjans més populars i històrics: la ràdio. La ràdio de l'Institut esdevindrà d'aquesta manera el mitjà però també el símbol del seu alliberament. Autoria: Aurianne Abecassis. Direcció: Claire Fretel. Amb: Claire Olivier, Cécile Guerin, Muriel Sapinho.

Just al moment quan es tira per la finestra, Richard s'adona per fi del seu somni de quan era petit. Volar. Aquesta obra agafa cos al moment de la caiguda. Un segon. És el moment d'obrir el diari íntim de Richard D.,i de submergir-se dins la ment de l'assassí de Nanterre. Autor: Jean-Christophe Dollé. Directors: Clotilde Morgiève, Jean-Christophe Dollé. Amb: Julien Derivaz, Clotilde Morgiève, Jean-Christophe Dollé.