Entrades de teatre a Barcelona

El teatre és obra de l'arquitecte Ricardo Bofill, segueix un estil neoclàssic i té un lobby amb tres espais per posar en escena tot tipus d'espectacles. Des de la seva inauguració oficial, l'11 de setembre de 1997 amb 'L’auca del senyor Esteve', el TNC ha programat espectacles de teatre, però sense oblidar altres disciplines com la dansa, l'òpera, el circ o les titelles.

 Es troba a la planta baixa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Es va obrir l’any 1906 com a sala de cinema, més tard va funcionar com a teatre (de 1937 al 1939 va ser el Teatre Català de la Comèdia) i també va romandre una temporada tancat. Des del febrer del 1985, quan va tornar a obrir, que no ha deixat de banda el seu carácter teatral.

La història de Bastian arriba en forma de musical al Teatre Apolo aquest hivern per apropar el món de Fantasia als nostres dies. El clàssic literari de Michael Ende ens explica dues històries paral·leles entre el món real i el món fantàstic que s'acaben relacionant i portant al petit protagonista de 'La historia interminable' a viure tota una aventura. Una producció de Beon Entretaintment que posa música a aquest món de màgia i fantasia. 

El Teatre Lliure, iniciativa d'una quinzena de professionals independents nascuda l'any 1976, és sinònim de teatre de creació, en català i de gran qualitat, un model que ha marcat profundament la manera de fer als escenaris catalans. Inicialment, tenia com a única seu el Teatre Lliure de Gràcia, a l'antiga cooperativa La Lleialtat, fins que 25 anys més tard va obrir aquesta segona seu a Montjuïc.  La Ciutat del Teatre L'expansió es va fer transformant el que va ser el Palau de l'Agricultura de l'Exposició Universal de 1929 i el Teatre Lliure de Montjuïc es va inaugurar l'any 2001. Ara, és part del que anomenem Ciutat del Teatre juntament amb el Mercat de les Flors i l'Institut del Teatre, tots al voltant de la plaça de Margarida Xirgu i molt a prop del Grec. Compta amb dues sales: la Fabià Puigserver, polivalent amb capacitat per a gairebé 800 espectadors, i l'Espai Lliure, amb gairebé 200 cadires per viure el teatre de prop.  Per menjar o fer una copa A La Terrassa del Lliure i El Bar del lliure s'hi pot prendre una copa o menjar alguna cosa abans o després dels espectacles.  Més detalls a sota:

És un dels teatres de l'època daurada del Paral·lel que encara funciona. Va obrir les portes el 1916 amb 'La primera relliscada', el vodevil de Josep Sampere. El 1992 es va reformar i des de llavors s'ha convertit en un dels teatres de referència de la ciutat.

Fundada el 1989 per José Sanchis Sinisterra al carrer Alegre de Dalt de Gràcia, l'ara Obrador Internacional de Dramatúrgia gaudeix d'una segona vida a Poblenou, instal·lat a l'antiga cooperativa Pau i Justícia, totalment reformada pel gabinet d'arquitectes Flores & Prats. Disposa de dues sales d'exhibició, aules i espais per assajar. És l'epicentre del teatre català contemporani.

La voluntat del Teatre Lliure és convertir el teatre en un servei públic partint del dret democràtic del ciutadà d’accedir indiscriminadament a la cultura, amb un compromís ètic i la concepció del teatre com a art. La seu de Gràcia va obrir el desembre de 1976, quan un grup d’actors, directors i tècnics van llogar a una cooperativa de consum (La Lleialtat), aquest local, ara renovat, del barri de Gràcia.

El Teatre Romea va néixer com a teatre privat el 1863, orientat a la petita burgesia i les classes populars. El 1981 es convertí en el Centre Dramàtic de la Generalitat, representant el paper de teatre nacional fins a la creació del TNC. El 1999 comença una nova etapa sota la gestió del Grup Focus i diferents directors, com Calixto Bieito i a l'actualitat Julio Manrique, que l'han convertit en un espai d'actualitat artística amb companyia pròpia.

Un gran rètol de bombetes blanques anuncia l'espectacle que hi ha en cartell al Coliseum, un edifici inaugurat el 1923 per ser una sala de cinema i que des del 2006 programa, sobretot, obres de teatre de tot tipus. L'edifici és propietat del Grup Balañà i va ser un projecte de Francesc de Paula Nebot, que es va inspirar en l'Òpera de París. Recentment també s'ha reciclat en sala de concerts, amb una capacitat per a gairebé 1.700 persones.

D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món. Si 'Nada es imposible' té algun problema és el de la dramatúrgia. El Mago Pop embasta el xou amb la història de la seva vida, un nen que de petit, a Badia del Vallès, deia que volia volar i feia trucs casolans amb cullerots mentre la mare l'envia a dormir i li diu que es deixi estar de romanços. Ell, però, no es rendeix... Tot és massa 'emo', a la recerca de la identificació dels espectadors amb fills, dels espectadors que recorden la infantesa, dels nens a qui alliçona sobre la vida. Mossega amb avidesa el cor del públic, però saliva massa. Busca l'emoció fàcil i, alhora, emet un missatge ultracapitalista, de somni americà, de què la vida passa per guanyar diners. Molts diners. Durant el xou se n'hi veuen una pila, de bitllets. Tota l'estona. Amb tot, 'Nada es imposible' és un xou superlatiu, amb un ritme frenètic, que ens manté amb el uau a la boca durant una hora i mitja que no volem que s'acabi mai. El que fa aquest home no té nom. I sí, és un xaval de Badia que s'ha convertit en u