Entrades de teatre a Barcelona

(Crítica publicada el 4 d'abril de 2014 arran de la seva estrena al Teatre Lliure) Vicky Peña és una de les gran actrius catalanes. I, probablement la més completa. I si a una actriu com ella li dones un text com el del nord-americà Tony Kushner el resultat no pot ser, i en conseqüència és, immillorable. 'A casa' és el monòleg d’una dona britànica, el 1998. Una conversa que alguns podran recordar perquè formava part de l’espectacle 'Homebody/Kabul' que van veure al Romea el 2008 en castellà,  però que funciona de manera autònoma. Qui és aquesta dona a la cinquantena que parla i parla? Una dona confusa, com tots, interessada en l’Afganistan, que ha llegit tot el publicat sobre un dels països més pobres del món i una dona necessitada d’amor que, òbviament, no troba en la indiferència del seu marit. Ella comparteix amb el públic les dades d’una guia una mica antiquada sobre Kabul i detalls de la seva vida... espantosa. O no. El text de Kushner és com una arbre. El tronc central sembla que vulgui parlar-nos del món afganès, però constantment es ramifica per tornar a la branca principal. Un text, doncs, ple d’interrupcions, de canvis de sentit, de canvis d’emoció que han de fluir amb la impressió d'algú que parla de manera col·loquial, si bé tot està perfectament lligat per mantenir-nos atents. Kushner reflexiona sobre l’esser humà sense pontificar. Al contrari. Vivim la confusió i els contraris es manifesten. L’amor ho pot salvar tot. O destruir-ho tot. La guerra, la violència

Els últims sis anys Ariadna Gil ha anat tornant al teatre després d'anys entretinguda en el ben segur més glamurós i lucratiu món del cinema. I és en els escenaris on mica en mica està aixecant una figura de gran actriu de teatre. Passos molt mesurats que ens han deixat perles com la Jane Eyre de l’any passat al Teatre Lliure i que li han permès abordar ara el seu primer monòleg, una cosa a la qual sempre s’hi havia resistit. I ho ha fet amb èxit malgrat tractar-se d’un text terriblement literari, exempt, doncs, de teatralitat i en conseqüència d’una exigència a l’altura de la qualitat literària i la intensitat emocional que traspua. Perquè certament que aquest relat a cavall entre el dietari i el monòleg interior que Marguerite Duras va escriure el 1985 a partir d’uns vells quaderns que recollien el dolor viscut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial a París tenen la força de la confessió més íntima i sincera. Una confessió introspectiva que explora les contradiccions emocionals d’aquesta dona destrossada per la incertesa de si el seu marit seguirà viu o haurà mort en el camp de concentració, que segueix mantenint la relació amb el seu amant i que no pot entendre l’horror programat del nazisme. A la fi, una dona en un difícil equilibri emocional i amb l’angoixa a flor de pell que podria cridar, plorar i enfonsar-se davant nostre en un exercici de justificat histrionisme. Ariadna Gil però, tot seguint les indicacions de la directora Lurdes Barba, concentra totes les em

Els endevins no coneixen el futur. Les seves prediccions són simplement, o no tant simplement, records de vides anteriors. Serem capaços, doncs, de canviar el que sembla escrit? Això es el que vol esbrinar el doctor Görtler, un professor alemany que es planta en un idíl·lic hotel rural de la vella Anglaterra tot fent estranyes preguntes sobre els hostes que han d'arribar o els que ja hi són. Görtler és el motor d’aquesta enigmàtica història que abunda en el misteri del temps i a qui dona vida un superb Carles Martínez en una de les seves millors interpretacions. La seva inquietant presència, el seu inquisitorial interrogatori i les teories pertorben els hostes i l'hostalera sense que sàpiguen molt bé el per què. L’enigma embolcalla aquesta obra de J. B. Priestley que forma part de la seva trilogia del temps i que qüestiona el concepte de la temporalitat linial en favor de la teoria d’Ouspensky de recurrència eterna segons la qual tothom viu la seva vida una i altra vegada amb petits canvis. Un teatre d’idees d‘ambició filosòfica que abunda en una temàtica que li és molt propera a Sergi Belbel, que ja havia tocat la qüestió en obres com 'El temps de Planck' i 'A la Toscana'. Sobre una arquitectura dramàtica de tall molt clàssic i d’indubtable eficàcia, el millor Belbel aixeca una funció tan precisa en el ritme, els moviments i les intencions com en la magnifica, per creïble i sentida, feina de Lluís Soler, Míriam Alamany, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Roc Esquius i el citat

Nit íntima on de la ma de l'argentí Gerónimo Rauch recorerem els grans èxits que ha portat a diferents escenaris del món i molts altres himnes acompanyats al piano pel Mestro Julio Awad.

Fedra, la reina de l’Illa del Volcà, està malalta: ni menja ni parla ni dorm. Els metges són incapaços d'esbrinar l'origen del seu patiment i el país sencer camina preocupat pel seu estat de salut. Alguns diuen que s'ha tornat boja. Uns altres, que les llargues absències del seu espòs, el rei de l’illa, han acabat per devastar i assolar el seu cor, però ningú coneix la veritat i tots s'equivoquen. I és que la gran responsable de la dolència de Fedra no és una altra que una passió que la turmenta des de fa temps i que ja no pot reprimir; un erotisme immoral i impúdic, un desig violent i indòmit, un amor presoner i indecent. Autor: Paco Bezerra. Direcció: Luis Luque. Amb: Lolita Flores, Juan Fernández, Críspulo Cabezas, Michel Tejerina i Tina Sáinz.

Versió teatral del volum autobiogràfic 'Instrumental' del pianista britànic James Rhodes. Una monòleg interpretat per Quim Àvila que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d'esperança davant del poder sanador de la música. Dirigit per Iván Morales, autor, entre d'altres, dels èxits 'Esmorza amb mi', 'Sé de un lugar' i 'Jo mai'. Rhodes, un dels concertistes de piano més eminents en l'actualitat i un gran renovador de la música clàssica, és conegut també pel seu activisme en la denúncia dels abusos sexuals en la infància. El relat del que va viure els seus primers anys de vida i el poder curatiu de la música donen forma al monòleg. Dramatúrgia i direcció: Iván Morales. Basat en el llibre homònim de James Rhodes. Amb: Quim Àvila.

'Jacuzzi' podria haver estat una bona 'screw-ball comedy' amb cançons de Clara Peya, amb una idea contemporània de les relacions personals, el politiqueig i les velles trinxeres de classe. Marc Rosich tenia a la mà dos personatges profundament incompatibles units per una irresistible atracció. També posseeix un grapat de paròdiques picades d'ullet cultes, de gags encertats –el millor el 'running-gag' del fil musical–i el potencial per erigir-se en un musical autoirònic i exquisidament kitsch i mamarratxo (estil John Waters). Però a excepció de tres intèrprets entregats, la funció no acaba d'arrencar i la trama sembla arrossegar-se entre històries i conflictes gens sorprenents de la intimitat i les contradiccions dels nostres polítics fins que en l'últim terç irromp un gir argumental que aporta una mica de vida i sang a l'espectacle. Text i direcció: Marc Rosich. Música original: Clara Peya. Amb: Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume.

La veritat i la mentida es confronten en la nova comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet en la qual de forma molt animada i còmica plantegen si és ètic enganyar els infants per mantenir les tradicions. El debat es produeix durant les festes de Nadal en una casa de Finlàndia on el Ramon i la seva dona, amb el petit Martí, han anat a visitar a la cunyada, que està casada amb un finlandès. El detonant és la filla d’aquesta parella que li ha dit al Martí que el Pare Noel no existeix. I des d'aquí la funció deriva cap a la confrontació entre la identitat mediterrània i al radicalisme protestant nòrdic que poc a poc anirà desvelant la personalitat dels personatges, els conflictes entre ells i alguna mentida interessada. Sobre una situació força clàssica, doncs, que inevitablement ens recorda Yasmina Reza, Clemente i Angelet ha dibuixat amb caràcter els quatre perfils i les relacions familiars amb el clar objectiu de divertir. Objectiu força aconseguit malgrat una direcció d’actors, dels mateixos autors, poc subtil en què destaca la contundència i vis còmica de Meritxell Huertas i la treballada actitud de Roger Coma com el radical finlandès. Autors i directors: Cristina Clemente i Marc Angelet. Amb: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans.

L'acte sacramental no va desaparèixer per mort natural durant la Il·lustració espanyola. Va ser prohibit per incitar a la confusió moral i teològica. Com assenyala Joana Masó en el seu pròleg a l'edició d'Arola d''El gran mercado del mundo', va sucumbir per la sospita que l'equilibri entre el missatge eucarístic i la teatralitat barroca s'havia trencat a favor del mundà aplaudiment. Combat entre el bé i el mal, habitat per una cort d'al·legories, que enlluernava el gran públic per l'espectacularitat del seu aparell escènic. Impossible que Xavier Albertí no se sentís atret per un gènere que reuneix moltes de les seves filies com a creador escènic, enriquit a més pel missatge social i filosòfic que aporta Calderón de la Barca. Estima que encaixa a la perfecció amb l'univers teatral que ha cultivat en els seus muntatges més personals: erudició, música, ironia, reivindicació de la cultura popular i iconoclàstia. Tots aquests trets es concentren en aquesta enginyosa producció que peca només d'una certa garreperia en el discurs profanador. Únicament en l'últim terç de la posada en escena –impactant en la seva successió d'imatges i missatges que rellegeixen l'acte sacramental en clau crítica, sacrílega i contemporània– exploten totes les possibilitats que abans treuen el cap amb excés d'administració i cautela. Segurament per augmentar l'efecte sorpresa de l'apoteosi final. Però val la pena passar per l'inicial desconcert –en el qual despunta un homenatge a Carles Santos– per despr

La nova obra d’Ever Blanchet planteja una pregunta prou compromesa per a qualsevol mare o pare: què series capaç de fer pel teu fill? Una pregunta a la qual han de respondre els pares del Marc i del Nil quan aquets es troben en un mal pas. L’obra funciona com un flashback, ja que el primer acte transcorre tretze anys després dels fets que van obligar el pare comissari i el pare metge a prendre decisions poc assenyades. Fets que coneixerem en el segon acte. El text explora les relacions familiars i d’amistat i s’estén fins i tot a consideracions sobre el masclisme entre els joves servint-se d’una intriga. I diria que són aquestes consideracions que l’autor imposa als seus personatges les que fan grinyolar una mica un text de molt bon escoltar, que se segueix amb atenció i habitat per un grup de personatges molt creïbles, molt contemporanis. Un text amb aires de thriller en el qual certament hi ha un tret, una víctima, un policia i uns sospitosos, però que al nostre entendre funciona com a drama o fins i tot com a tragèdia. Notable la posada en escena que proposa la directora Marta Gil Polo en un auster espai escènic on es privilegia la paraula. Bon càsting i molt bona interpretació de conjunt. Autoria: Ever Blanchet. Direcció: Marta Gil Polo. Amb: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu, Carles Pulido Queralt.