Entrades de teatre a Barcelona

Autor: Federico García Lorca. Dramaturgia: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Direcció: Pep Tosar. Amb: Mariola Membrives, Rycardo Moreno / Marc López, José Maldonado / Pol Jiménez, David Domínguez i Pep Tosar.   Les relacions de Pep Tosar amb els poetes són una meravella. Tosar s’ha adreçat en els últims anys a figures com Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Damià Huguet i Guillem d’Efak amb sengles espectacles de gran qualitat i sensibilitat. I és de celebrar que el Teatre Romea aculli ara la seva nova creació sobre un poeta del que s’ha escrit tant i tant que sembla impossible dir res de nou o ni tan sols aconseguir una evocació original. Tosar assoleix aquest objectiu seguint les pautes estructurals dels espectacles anteriors amb una combinació de text, música, imatge i testimonis enregistrats en vídeo que configuren una emocionant, bella, biografia íntima del poeta. Un viatge que evoca el Lorca més humà passant per la infantesa a Fuentevaqueros, l’adolescència a Granada, la follia estudiantil a Madrid i el descobriment d’altres mons a Barcelona, Nova York i l’Havana. L’atractiu de la proposta rau en l’habilitat de Tosar per cohesionar els aspectes documentals d’experts i familiars i els testimonis del mateix poeta en cartes i assajos amb l’art profund del cant i el ball amb dos artistes d’enorme sensibilitat com la cantant Mariola Membrives i el bailaor José Maldonado. Un espectacle plàsticament impecable i una fórmula irresistible que copsa tots el sentits i ens regala

Després de gairebé 60 anys fent teatre, José Sacristán s'enfronta al seu primer monòleg. Una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes 'Señora de rojo sobre fondo gris' en la qual el gran escriptor vallisoletà va recrear a través d’un alter ego la prematura mort de la seva dona Ángeles de Castro, la malaltia i el dolor i la pena amb què el traspàs el va sumir. Un viatge, doncs, per l’ànima ferida d’un pintor que des de l'estudi, on fa molt temps que no hi baixen els àngels de la inspiració, recorda el tràngol, des dels primers símptomes de la malaltia fins a la mort. I si la narrativa de Delibes exhibeix un infinit preciosisme en el llenguatge i la descripció dels paisatges emocionals, Sacristán exhibeix una dicció admirable, fantàstica i una projecció de la veu que arriba amb claredat i intenció a tots i cadascun dels espectadors. Quina joia! Potser hi ha en la mirada del director, José Sámano, una excessiva tendència a la llàstima i una manca de ductilitat per combinar la lluminositat dels records més entranyables amb la pena immensa del protagonista, però el conjunt funciona emocionalment gràcies a la entrega d’un Sacristán en plena forma. Enhorabona, senyor Sacristán. Autor: Miguel Delibes. Direcció: José Sámano. Amb: José Sacristán.

Després del seu fantàstic Roberto Zucco de fa ja sis anys al Romea, només Pablo Derqui podia posar-se en la pell de l'Eddy de 'Com els grecs', la magnífica peça de Steven Berkoff que, traslladant el mite d'Èdip a l'Anglaterra de finals dels 70 i primers dels 80, ens explica el món miserable que hem construït, de Thatcher ençà. Derqui es llança damunt nostre com una piconadora des del primer minut, amb aquella mirada, aquell posat, aquella manera de ficar-se les mans a les butxaques, d'un Joe Strummer, per exemple. Un desafiament constant a la nostra manera de ser, de viure, d'existir. Josep Maria Mestres ha composat un muntatge que passa tot per la paraula, en primer pla i amplificada, si cal, per a què sentim bé la magnífica traducció de Joan Sallent, que és per ella mateixa mitja obra. Perquè Eddy comença parlant-nos com un pinxo de Vallmitjana per acabar convertint-se en un 'parvenu' de Sagarra. La resta del repartiment és un tret segur, amb Sílvia Bel, Mercè Arànega i Pep Cruz que segueixen les passes de Derqui i li donen joc. Només quatre cadires i uns quants calaixos són suficients per convertir l'heroi de Sòfocles en un home amb ideals provinent dels barris populars de Londres en un paio que vol fundar un nou món que potser no serà tan diferent al vell.Autor: Steven Berkoff. Direcció: Josep Maria Mestres. Traducció: Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Aránega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui.

El tema del consentiment de les dones a les relacions sexuals porta cua. Una cua que remouen els jutges i jutgesses que tenen l’encàrrec de decidir com es conforma aquest consentiment i dictaminar, doncs, sobre l'existència o no d’abusos o violacions. La primera obra com dramaturg de Jean Benoît Patrinot abunda en aquesta indagació combinant el to de denúncia, tant dels comportament masclistes com del funcionament de la justícia, amb la rigurositat de l'exposició dels fets. Inspirant-se en fets reals, Patricot imagina una noia intel·lectualment limitada que viu en una residència tot al costat d’una caserna de bombers. Un dia s’acosta a un d’ells i s’enamora sense saber, esclar, molt bé què és l’amor. Per al bomber és un passatemps, un objecte sexual que pot fins i tot compartir amb la seva 'manada'. El dibuix de la noia és tan acurat com creïble, una credibilitat accentuada per la brillant interpretació de la jove actriu manacorina Mariantònia Salas. Colpidora la capacitat per transmetre al mateix temps la immensa ingenuïtat i la passió del sentiment, la fragilitat de la indefensió i l'alegria del somni de felicitat. Espectacle dur, dels que qüestionen la naturalesa humana, esplèndidament dirigit per Jordi Vila.Autor: Jean-Benoît Patricot. Traducció i direcció: Jordi Vilà. Amb: Mariantònia Salas, Salvador Miralles.

En aquestes nits del Club Onyric al Teatre Condal podrem gaudir de prop dels protagonistes del musical 'Rent' en un ambient diferent i especial. 16 concerts íntims i personals per continuar amb el cicle 'En Paral·lel', que acompanyarà els musicals que fan temporada al Teatre Condal. L’intèrpret i el públic: la resta, ens agafarà a tots per sorpresa.

Tercera producció de 'Rent', el famós musical de Jonathan Larson, que es presenta a Barcelona. Coneixem ja el tràgic èxit pòstum de l'obra i la seva inspiració en el llibre de Murger i l'òpera de Puccini. El muntatge que s'acaba d'estrenar a l'Onyric surt del produït i també dirigit per Daniel Anglès el 2016 i ho fa amb uns resultats notablement millors. Ara, amb part d'aquella companyia de nou reunida, a més d'excel·lents veus -com sona 'Seasons of Love'!- el públic es troba amb un història (el dur Nova York pre-Giuliani) i personatges molt ben definits i defensats. A destacar Anna Herebia (Maureen), Xavier Navarro (Tom), Víctor Arbelo (Roger) i Albert Bolea, que ha fet créixer en emoció i intenció la drag Angel. Més Taylor Mac que Ru Paul. Potser la part coreogràfica no estigui a la mateixa altura. Gairebé prescindible. Per a la resta, 'Rent' és un notable espectacle per gaudir-lo, digne del seu mite, amb un decorat que desborda l'escenari (amb sorpreses), una il·luminació que es desfà del que és obvi i un so realment bo i envolupant. Una dada molt a tenir en compte. Estem massa acostumats a maltractar la música i les lletres amb un so groller, pla i sense matisos. Gran treball de Jordi Balbé. Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Adaptació: Daniel Anglès i Marc Gómez. Direcció: Daniel Anglès. Amb: Àfrica Alonso, Clara Altarriba, Marc Andurell, Víctor Arbelo, Iskra Bocanegra, Nil Bofill, Albert Bolea, Júlia Bonjoch, Marc Gómez, Anna Herebia, Raquel Jezequel, Edgar M

Quan el millor d'un espectacle és un tros d'un altre, tenim un problema. I no és que la versió de Ramon Simó d''El somriure al peu de l'escala' sigui un 'collage' d'altres muntatges, però la inclusió d'elements aliens al text original de Henry Miller, la dramatúrgia, provoca certes distorsions, que afecten sobretot al ritme d'una funció que acaba sent massa llarga. Bé que la intenció és il·lustrar el que ens diu l'August (Jordi Martínez), el pallasso genial que busca la felicitat, però en surts amb la sensació que has vist massa coses: la història del mateix espectacle, suspès l'any passat per la lesió del protagonista, el conte de l'autor nord-americà i diversos números de pallassos extrets d'aquí i d'allà. Amb una de sola n'hi hauria hagut prou. El que podria ser un monòleg pur i dur, bellíssim, delicat, acaba sent un híbrid que no és ni allò ni una funció de pallassos estil 'Rhümia', amb fragments de gran potència lírica i d'altres per pixar-se de riure a la cadira. Entre un extrem i l'altre, no hi ha gaire res més, tot i la bona voluntat dels intèrprets de captar la teva mirada, perquè no perdis el fil de la història central (la de l'August). Potser amb una mica de tisores, tot seria més compacte. Autor: Henry Miller. Director: Ramon Simó. Traducció: Màrius Serra. Amb: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez.

Les separacions sentimentals són una font de problemes, de dolor i de petites tragèdies, però també es poden mirar des d'una òptica molt més còmica que dissimuli l’amargor de la qüestió com va fer el dramaturg Ever M. Blanchet a 'Separacions'. Una obra de comèdia popular en la línia de les del francès Marc Camoletti ('No et vesteixis per sopar', 'Boeing Boeing') estrenada fa més o menys vuit anys que torna ara a l’escenari del Versus Glòries en una excel·lent direcció de Pere Anglas que l’encerta plenament en el ritme de la comèdia i en la direcció dels sis entregats intèrprets. L’obra de Blanchet funciona com un catàleg de separacions de tota mena (heterosexual, homosexual i lèsbiques), un conjunt de situacions de caire televisiu inserides en l’única separació que té un cert desenvolupament i que fa de fil conductor. Si la virtut del text rau en el maneig de les exageracions, la de la posada en escena és la modulació d’aquestes i la direcció dels intèrprets entre els quals destacaríem la magnífica comicitat d'Antonio del Valle (molt jocós el seu empudegador gai) i la hilarant desmesura de Míriam Tortosa. Autor: Ever Blanchet. Direcció: Pere Anglas. Amb: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle i Raül Tortosa.

Aquesta nit el mestre de cerimònies és Jordi Andújar. Quan els talons, les mitges negres, la cotilla i el frac passen a Roberto G. Alonso -també dramaturg, director i coreògraf d'aquesta singularitat parateatral- serà un altre cabaret brossià. Amb Andújar posseeix una innocència (la de la primera vegada) que aporta un to gairebé naïf a un espectacle que és un sentit homenatge-catàleg a l'univers creatiu de Joan Brossa: la seva elaborada passió pel music-hall, la seva obra com a poeta visual, la seva faceta de dramaturg. Des de la camisa blanca de Christa Leem -reencarnada en la ballarina stripter Laura Marsal- fins a la seva admiració per (Volks)Wagner.Però tampoc no hem de rebutjar el toc Alonso a aquesta producció. El pes de la dansa, l'ambigüitat -assumida amb carnal innocència pel ballarí i coreògraf David Marín-, la decadència del cabaret berlinès d'entreguerres, les seves arrels jiddish i les seves perversions antagòniques -la cantactriu Elena Martinelli amb la nuesa vestida de Charlotte Rampling a 'Porter de nit'-; la irreverència anticlerical amb sensualitat felliniana -compartida per Brossa-, la banda sonora afrancesada servida per Jordi Cornudella. Món canalla que reneix com si mai no hagués estat castrat per la cultura oficial. Direcció i coreografia: Roberto G. Alonso. Dramatúrgia: Marc Rosich. Amb: Jordi Andújar, Jordi Cornudella, Roberto G. Alonso, Davo Marín, Laura Marsal y Elena Martinell.

Marina Prados és una actriu formada a l’Institut del Teatre que ha treballat en projectes de teatre per a joves a Berlín. I és també el subjecte d’un espectacle estrenat al Teatre La Gleva fruit d’una residència de diverses setmanes en connivència amb dos artistes audiovisuals, Adrià Botella i Oriol Guanyabens, que ves per on a la fi són els encarregats de conduir en tant que actors l’anomenat Cas de Marina Prados. Els dos xicots han aplicat els seus coneixements tècnics per intentar esbrinar la veritat sobre l’origen d’un grafit aparegut a la paret d’una església del barri de Gràcia i que hauria provocat la detenció de Marina Prados sota hiperbòliques acusacions de delicte d’odi en aplicació de l’anomenada llei mordassa per a la qual estan perseguits i en alguns casos condemnats altres artistes. Si bé Guanyabens i Botella sorprenen en tant que actors debutants per la seva naturalitat, el cert és que la dramatúrgia es víctima de la idea motora de l’espectacle, que no podem desvetllar, a la qual no s’ha farcit d’arguments suficients però sobretot perquè utilitza la reivindicació de llibertat artística com pretext per a un joc força estèril. Direcció i dramatúrgia: Marina Prados i Paula Knüpling. Direcció audiovisual: Oriol Guanyabens i Adrià Botella. Text: Carlos Perelló.