Entrades de teatre a Barcelona

Quan Joan Pera és el cap de cartell d’una funció ja se sap què veurem. I sabem també que, més o menys, riurem. Pera fa de Pera i és un goig per als seus seguidors que somriuen només que ell trepitgi l’escenari. Pera és un gran pallasso que ha construït una personalitat escènica que treballa tant la manera d’estar com la manera de dir i que no li fa fàstics a les situacions més ridícules, però gracioses, ja sigui vestir-se amb el vestit de núvia de la seva filla o passejar-se en calçotets per l’escenari tot pronunciant aquells "Oh, oh, oh" tan característics. Pera busca i troba la connexió amb el públic des que surt al prosceni per introduir l’embolic i descorre el teló per provocar el primer aplaudiment. Quina escenografia! L’obra de Joel Joan i Hèctor Claramunt ha estat escrita, doncs, per servir de vehicle a Pera i poc importa, doncs, que s’allargassi massa, que utilitzi els recursos clàssics de la comèdia més baladrera com que el sastre sigui amanerat o les converses picants. Els gags hi son però qui s’encarrega de fer-los funcionar és Joan Pera. I per això, quan en alguns moments desapareix d’escena, la funció ho pateix. Atenció al duo amb Pep Sais que augura una nova i estranya parella. Autors: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció: Joel Joan. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals i Sergi Vallés.

Ja no hi ha llocs sense amo. L'espai té ara sempre amo, públic o privat. En un passat tan llunyà que sembla mític –aquell en què creu Johnny Byron "El Gall", protagonista del 'Jerusalem' de Jez Butterworth- els boscos eren refugis sense lleis. Llar de lladres, gegants, desclassats, fades, fugitius, elfs i bojos. En una clariana d'un bosc assetjat per la pressió urbanística ha instal·lat la seva caravana un 'outsider' de sang gitana i cognom de poeta romàntic. Entre drogues, alcohol, música electrònica i escombraries convoca una cort de perdedors, joves que sota la seva ombra protectora es lliuren a un hedonisme desesperat. Al Romea la versió de 'Jerusalem' dirigida per Julio Manrique ha perdut potser la majestuositat d'aquest bosc que regalava al Teatre Grec i que s'erigeix ​​en la gran metàfora de l'obra. Però segueix ocupant el discurs central d'un gran text que és un cant elegíac d'una Anglaterra desapareguda que ressona en les paraules de William Blake i en la música de Hubert Parry. Potser és aquest el motiu que 'Jerusalem', lluny de la seva terra, perd cert sentit. Però es mantenen uns personatges poderosos, al·lucinats, clarividents. Tenim un 'fool' shakespearià absorbit per Marc Rodríguez, un menestral tret de 'Somni d'una nit d'estiu' molt ben defensat per Albert Ribalta, una aparició gòtica d'un hipnòtic Víctor Pi i un gegant imparable interpretat per un superlatiu Pere Arquillué. Un actor que sembla instal·lat en l'excel·lència quan cauen a les seves mans personat

El suïcidi és allò que li passa als altres i t'arriba en veu baixa. Un rumor, una estadística i una notícia quan el subjecte és un personatge famós. Aquesta és la història fabulada d'un nen que des dels set anys conviu amb el suïcidi. Amb el primer intent d'una mare amb episodis depressius inicia una llista de coses excepcionals que fan que la vida valgui la pena. La majoria immaterials. Un gest innocent per salvar la mare de pensaments foscos. La llista creixerà com el nen a adult. 999.999.999 coses excepcionals. Un monòleg de Duncan Macmillan que entre dades, humor i una declaració d'amor a la música –al jazz, al vinil– construeix un sòlida xarxa de complicitat emocional amb el públic. Macmillan va confiar en un còmic quan l'obra es va estrenar al Fringe d'Edimburg. No és l'opció més evident quan tens Pau Roca movent els fils de la història i la participació dels espectadors que assumiran els papers dels personatges (veterinari, pare, terapeuta infantil, nòvia-esposa) que entren en la biografia d'un ésser normal que fuig per igual de la tristesa i la felicitat. L'opció de Roca és sentimentalment més distant, però alhora més efectiva quan aquesta neutralitat es transforma en continguda emoció –uns ulls que brillen una mica més, enrogits lleument– i deixa sense defenses el relaxat públic i la persona que en aquest moment és copartícep d'aquest moment emocional. La intensitat d'aquest joc es percep tant en l'instant mateix que passa com després, quan Roca agraeix amb una abr

Després de 'Casi normales', 'La jaula de las locas' i ara 'La tienda de los horrores' es pot ja afirmar que Nostromo Live és una productora a tenir en compte quan es tracta de musicals sense el peatge de la franquícia. Selecció encara breu que expressa una interessant coincidència: obres nascudes a l'off del negoci teatral que posteriorment es converteixen en èxits populars, en petits clàssics. Cas paradigmàtic és 'Little Shop of Horrors' de Howard Ashman i Alan Menken. Obra inspirada en una pel·lícula de sèrie B de Roger Corman, estrenada a l'off-off Broadway per penjar cinc anys més tard la medalla del bronze del musical més longeu de la cartellera novaiorquesa. Al Coliseum –les dues nits del passat Grec van ser assajos generals– la producció dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix llueix l'excel·lent factura escènica de Nostromo Live. El muntatge és fidel al llibret original encara que l'estètica de Skid Row projecta l'argument –d'una manera una mica capriciosa– cap a un futur 'Blade Runner'. Tot i que la ironia del vestuari dissenyat per Míriam Compte recorda més a la bogeria de Jean-Paul Gaultier a 'El cinquè element'. Compte aporta, a més, una picada d'ullet al còmic dels 80 i funky. La dissenyadora brilla especialment en el rober de les Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), autèntiques protagonistes de la funció al costat d'un descomunal Manu Guix (director musical, home orquestra i veu d'Audrey II, la planta carnívora). Cada aparició d'aquest cor d'inspiració grega i so

Estrenat el febrer de 2019 a Sud-amèrica, el nou espectacle de l'actor, músic, showman i pallasso Guillem Albà és una picada d’ull al públic familiar, a qui bàsicament està destinat aquest entretingut espectacle d’arrels molt targarines (de la Fira de Tàrrega, volem dir) com m'assenyalava un col·lega. Una proposta que vol riure i fer riure tot plantejant les presses de la vida moderna de les quals ningú no sembla escapar. Ni ell mateix, que el dia de l’estrena a Barcelona corria per començar una funció que es va endarrerir fins a mitja hora amb la sort que el espectadors s’ho van prendre amb molta calma fen honor a la invitació del pallasso. El pallasso d’aquest “putifacètic” actor s’aixeca sobre la base de la gran capacitat de relacionar-se amb el públic per fer-lo participar de la festa que ell solet es munta sobre l’escenari. Empatia, doncs, i una profunda ingenuïtat que li escau d’allò més bé al personatge i que es desenvolupa amb accions i situacions que van des de la quotidianitat dels estressants mòbils fins al poètic viatge al fons del mar tot passant per una autèntica carrera de fons per il·lustrar la repetició del cicle de la vida des que som nens fins a que som avis. Sobre un espai sonor (Pep Pascual) que es l’autèntic conductor d’aquest monòleg gairebé sens paraules, Guillem Albà posa en solfa totes les eines d’un actor format a l’escola de Lecoq i en la itinerància d’una històrica companyia de titelles. I, esclar, hi ha titelles, hi ha ombres, hi ha màgia potàg

Potser no hi ha res més difícil que fer teatre amb la normalitat. Encara que tenir un vell Seat 600 enmig del menjador pot semblar el contrari. Però aquest "elefant blanc" és l'element catalitzador per explicar una història corrent: com gestionar l'absència d'un ésser estimat. Aquest cotxe, símbol de llibertat enmig d'una dictadura, objecte aspiracional de la classe mitjana espanyola, ocupa el centre de la llar, com al seu dia una mare ho va ser per al marit i les dues filles. Pere Riera, excel·lent dialoguista, usa les emocions sense amplificador tràgic com a motor únic de 'La dona de l'600'. És fàcil imaginar-se la catàstrofe dramàtica d'aquesta proposta en mans d'un altre autor amb menys talent. Però Riera, que també signa la direcció d'escena, troba un notable equilibri entre la comèdia i el drama, administrant amb cura tots aquells elements que afegeixen complexitat a la psique i els conflictes dels personatges. Encara que sembli que no aporta res de nou a les trames al voltant de les crisis familiars, l'obra està tan ben construïda i els personatges tan naturals en els seus arguments -un mèrit compartit amb un molt bon repartiment- que acaba per convèncer emocionalment al públic. Autoria i direcció: Pere Riera. Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Victòria Pagès, Pep Planas. NO T'HO PERDIS: Entrevista a Pere Riera

El nou text de Pau Miró -que també el dirigeix- és un prisma: depèn de com es col·loqui la mirada de l'espectador pot ser un drama generacional d'un pare i un fill devastats per la mort de la mare; una denúncia de la pressió de l'èxit i la fragilitat del prestigi; una crítica dels ideals traïts. És tot això i per sobre de tot una elaborada reflexió sobre l'autoficció que podria ser un relat de Stephen King si inclogués elements de terror. A 'Una història real' -el joc comença en el títol- Miró embasta situacions que arrosseguen l'espectador a una actitud inductiva i per tant un pèl distanciada dels seus components emocionals. L'efecte col·lateral és un adequat i infreqüent to contingut fins i tot en les escenes de major voltatge emocional. Intensitat reprimida que encaixa en el personatge del pare que interpreta amb molta elegància emocional Julio Manrique, molt ben (cor)respost per Nil Cardoner com el fill problemàtic. En el mateix excel·lent to Mireia Aixalà (la treballadora social) i Laura Conejero (l'editora). Al seu càrrec un personatge que sembla tenir una línia dramàtica pròpia que acabarà per rubricar l'última pirueta pirandel·liana de l'obra. Autor i director: Pau Miró. Amb: Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner.

Sis personatges (més un) ens proposen passejar amb ells per un parc d’atraccions. Durant la caminada, ens explicaran setze escenes rocambolesques del nostre dia a dia. Setze situacions crucials, necessàries, sorprenents, inversemblants, estrambòtiques, innocents i, fins i tot, surrealistes, que ens parlen sobre allò que ens colpeix, que ens encén, que ens deprimeix i ens entusiasma alhora, i que ens fa cridar: a la merda! I aquesta no és pas una expressió negativa, al contrari! És una crida a engegar-ho tot a rodar i a viure la vida intensament. Autoria i direcció: Manuel Dueso. Amb: Carme González, Miquel Malirach i Manuel Dueso.

'Quema la memoria' és la taca, la música i la paraula d’un diàleg que ens recorda que res és per sempre. Una experiència multisensorial amb el músic Ramón Rodríguez i la artista Paula Bonet que a través de la música i la paraula enlluernen la foscor que coneixem i no esquivem perquè volem abraçar la llum.

El sentiment de culpabilitat és un habitual de les relacions humanes. Un sentiment no gaire agradable que moltes vegades provoca tensions i crispació. Més enllà de tot aquest mal estar, també és una situació que pot ser hilarant si es deixa en bones mans. I no hi ha millors mans per l’humor que la dels Sutottos, el duo argentí que ha fet esclatar de riure tot Amèrica Llatina. El retrobament de dos amics de la infància es transforma en una disputa permanent dels seus egos, reclams del passat i frustracions del present. Autors, directors i intèrprets: Andrés Caminos i Gadiel Sztry.