Entrades de teatre a Barcelona

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat. Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'. Aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa Hi haurà equívocs, marxes enrere i endavant, dubtes, que si marxem, que si ens quedem. Passen coses estranyes, a la casa. I tot farà un salt espectacular quan es presenta el fill dels masovers (Joel Cojal) i els diu que a la casa només hi viu ell. Qui eren, doncs, en Pere i l'Anna? Qui és ell? Mentrestant, les porte

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi. I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada. "Guimerà va voler escriure un 'Romeu i Julieta' en alta mar i li va sortir rodó" El més curiós és com de bé se li han posat els anys a aquesta obra escrita per Àngel Guimerà a finals del segle XIX i adaptada per Xavier Bru de Sala als anys 80 del segle XX. Qui ens hauria dit que el vaixell dels pirates podria ser metàfora de tantes coses que passen avui dia no només a casa nostra, sinó a bona part d'Occident: l'amor impossible entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca no és tan possible avui, com possibles són les traïcions i les promeses que no s'acompleixen m

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables. L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos. Joan Yago ha escrit un text marca de la casa, ple d'ironia, girs brillants

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas. Ara ha arribat al Romea el mateix muntatge amb un repartiment totalment diferent, capitanejat per Ángela Cervantes, que es fica en la pell de la víctima. No és gens fàcil el que fa. Ha de donar credibilitat a una noia que els jutges, en primera instància, només es van creure a mitges, però que va obligar el Congrés a canviar el Codi Penal. I ha de ser el cos i la cara d'una noia de qui, per sort, no en sabem res. No pot imitar, no pot fer veure. Tot ho ha de treure de dins. I de quina manera ho fa. Aquesta és una obra que s'ha de veure Els nois (Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), en canvi, poden fer-se passar per aquells cinc homes que van pensar que no cometien cap delicte arrossegant una noia a una porteria per violar-la, tots junts, mentre es feien fo

El Teatre Lliure, iniciativa d'una quinzena de professionals independents nascuda l'any 1976, és sinònim de teatre de creació, en català i de gran qualitat, un model que ha marcat profundament la manera de fer als escenaris catalans. Inicialment, tenia com a única seu el Teatre Lliure de Gràcia, a l'antiga cooperativa La Lleialtat, fins que 25 anys més tard va obrir aquesta segona seu a Montjuïc.  La Ciutat del Teatre L'expansió es va fer transformant el que va ser el Palau de l'Agricultura de l'Exposició Universal de 1929 i el Teatre Lliure de Montjuïc es va inaugurar l'any 2001. Ara, és part del que anomenem Ciutat del Teatre juntament amb el Mercat de les Flors i l'Institut del Teatre, tots al voltant de la plaça de Margarida Xirgu i molt a prop del Grec. Compta amb dues sales: la Fabià Puigserver, polivalent amb capacitat per a gairebé 800 espectadors, i l'Espai Lliure, amb gairebé 200 cadires per viure el teatre de prop.  Per menjar o fer una copa A La Terrassa del Lliure i El Bar del lliure s'hi pot prendre una copa o menjar alguna cosa abans o després dels espectacles.  Més detalls a sota:

El centenari Teatre Victòria és des del 2019 la casa del Mago Pop i un dels més visitats del món. Dansa, teatre musical i, esclar, l'espectacle de màgia més famós de l'actualitat, 'Nada es imposible', del prestidigitador de Badia del Vallès, en són els reclams principals.    L'origen del Teatre Victòria es remunta a l'any 1900, quan els germans Ricardo i Manuel Soriano van obrir un barracó de fira on es feien espectacles per promocionar el seu negoci de subhastes de teixits. El 1905 els Soriano van inaugurar el Pavelló Soriano, 'El Suri', que oferia espectacles de revista i més tard projeccions de cinema.  Òpera i vodevils El nom de Victòria li va posar Joan Fradera, que el va adquirir el 1916. Va obrir les portes el 1916 amb 'La primera relliscada', el vodevil de Josep Sampere. El 1992 es va reformar i des de llavors s'ha convertit en un dels teatres de referència de la ciutat. Des d'aleshores, el teatre Victòria ha canviat de mans diverses vegades i l'any 1986 es va llogar a Tres per Tres (El Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa). Durant els cinc anys de reformes del Liceu, que es va cremar el 1994, el coliseu de la Rambla va passar part de la seva programació al Victòria, que Tres per Tres va decidir comprar el 2001.  El Mago Pop La societat en va ser propietària fins al 2019, moment en què se'l queda Antonio Díaz, El Mago Pop, que sempre havia volgut tenir un teatre propi. Amb el seu espectacle 'Nada es imposible', el Victòria es va convertir en el teatre més visitat del món. 

'Priscilla, reina del desierto. El musical' torna a Barcelona amb una nova producció per celebrar el 30è aniversari de la pel·lícula i els 18 anys de l'estrena mundial del musical a Sydney. A partir de l'1 d'octubre i durant deu setmanes, al Teatre Tívoli, reviurem aquesta història aclamada, basada en el film guardonat amb un Oscar i reconeguda amb els premis Tony i més de 65 altres premis internacionals. La història ens porta a seguir el viatge de tres artistes drag que han rebut una invitació per actuar en un resort. Per arribar-hi, han d'enfrontar-se al desert australià a bord de l'autobús anomenat Priscilla. Aquest viatge no només és una cerca d'amor i amistat, sinó que les posa en situacions inversemblants, incloent-hi moments d'homofòbia. L'obra destaca pel seu elenc de 40 artistes, que actuaran amb més de 500 vestits diferents i també per la música i pel seu esperit ballable, ja que inclou clàssics de tota la història del pop com els de Tina Turner, Madonna i molts més. Ja es poden adquirir les entrades al web del musical. Consulta quins altres musicals es poden veure a Barcelona.

El Mercat de les Flors -conegut també com a casa de la Dansa- és una estructura pública d'arts escèniques a la plaça Margarida Xirgu, que neix com a teatre municipal el 1983, quan la llavors regidora de cultura, Maria Aurèlia Capmany, i l'alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d'un espai escènic al Palau abandonat de l'Arquitectura. Amb l'estrena de 'La tragèdia de Carmen', de Peter Brook, el Mercat va iniciar l'exhibició d'espectacles de dansa de creadors internacionals i de la casa i es va inaugurar oficialment com a teatre el 1985. És un dels teatres més bonics de Barcelona i és bonic de visitar tant pel seu exterior com pel seu interior. Quins espectacles es poden veure al Mercat de les Flors?  El mercat de les Flors és un espai que acull, difon i impulsa projectes entorn la dansa, el cos i el moviment en tota la seva diversitat de creació contemporània.  Durant l'any hi ha diverses propostes d'espectacles: La programació de temporada, amb espectacles durant tot l'any majoritàriament d'artistes contemporanis; la programació familiar, amb propostes per a compartir amb els més petits la màgia i el joc de la dansa escènica; les funcions relaxades, creades per i per a accessibilitats diverses, i els Cicles i Festivals. 3 obres importants dins del Mercat de les Flors L'edifici acull 3 obres realitzades en diferents èpoques i per artistes diferents: La gran cúpula de 12 metres de diàmetre i un pes de 2.400 kg que governa el vestíbul del Mercat és obra d

Un gran rètol de bombetes blanques que il·luminen la Gran Via anuncia l'espectacle que hi ha en cartell al Coliseum, un edifici inaugurat el 1923 per ser una sala de cinema i que des del 2006 programa, sobretot, obres de teatre de tota mena. L'edifici és propietat del Grup Balanyà i va ser un projecte de Francesc de Paula Nebot, que es va inspirar en l'Òpera de París. Des de la seva inauguració, el teatre ha acollit diverses estrenes de cinema que han contat amb la presència de noms tan coneguts com el de George Clooney, Harrison Ford, Pedro Almodóvar, Hilary Swank i Hugh Grant, entre d'altres.  Sala de teatre i concerts Recentment, també s'ha reciclat en sala de concerts, amb una capacitat per a gairebé 1.700 persones que poden gaudir, a més de concerts de música, d'espectacles nacionals i internacionals, de comèdia, de musicals, de teatres i d'esdeveniments privats. El 2007 el cinema es va convertir en teatre amb l'estrena de 'Cómeme el Coco, Negro' de La Cubana i des d'aquell moment que la seva cartellera segueix acollint noves apostes que serveixen com un dels punts de trobada per al sector de la cultura de la ciutat.  L'espai per dins A més de la seva imponent façana, l'estètica de l'espai per dins no deixa indiferent ningú. Les parets i les butaques del Coliseum tenyeixen tot l'espai d'un blau intens inconfundible. Les 1.500 localitats que té el teatre estan repartits en els tres pisos del local; la platea, el primer i el segon pis. En el primer nivell, hi ha amagat un

 El Sant Andreu Teatre, més conegut com a SAT!, és un teatre situat al carrer Neopàtria del barri de Sant Andreu. Es va obrir el 1990 i va ocupar unes antigues cotxeres del passeig de Fabra i Puig. Més tard, el 2003, es va tornar a obrir ja a la seva ubicació actual. Té capacitat per a 383 persones i programa obres de teatre, música, dansa i destaca pels espectacles per a públic infantil.