Entrades de teatre a Barcelona

Torna als escenaris aquest clàssic de Miguel Delibes aquest cop dirigit per Josefina Molina i amb Lola Herrera al capdavant fent de Carmen Sotillo, que als 44 anys acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant l'última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni. Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis, que avui poden semblar-nos increïbles. Autor: Miguel Delibes. Adaptació: Miguel Delibes, Josefina Molina i José Sámano. Direcció: Josefina Molina. Amb: Lola Herrera.

  Comèdia d'embolics que ens presenta a Francesc-Ramon Pujols-Pinyol, mestre galater i artífex de la marca global de les Galetes Pujols-Pinyol interpretat per Joan Pera, que està d'enhorabona. La Meritxell, la seva única filla, és a punt de casar-se amb el Bernat, un noi com cal i que és la nineta dels ulls d'en Francesc Ramon. El gendre ideal. La cosa es comença a complicar un dia abans de la boda, quan en Francesc Ramon descobreix amb espant que la mare del seu futur gendre va ser una antiga amant seva i que va parir al Bernat nou mesos després de la seva última infidelitat… El pitjor malson del Francesc Ramon és apunt de fer-se realitat: i si els nuvis resulta que també són germans? Autors: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció: Joel Joan. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals i Sergi Vallés.

Obra centrada en la figura del cèlebre orador romà, protagonista destacat de les intenses lluites i violentes transformacions esdevingudes en el segle primer anterior a la nostra era. Cicerón personifica la integritat moral de qui manté la coherència de les seves conviccions polítiques encara en les més adverses circumstàncies. Autor: Ernesto Caballero. Director: Mario Gas. Amb: Josep Maria Pou, Bernat Quintana, Miranda Gas.

Després de 'Casi normales', 'La jaula de las locas' i ara 'La tienda de los horrores' es pot ja afirmar que Nostromo Live és una productora a tenir en compte quan es tracta de musicals sense el peatge de la franquícia. Selecció encara breu que expressa una interessant coincidència: obres nascudes a l'off del negoci teatral que posteriorment es converteixen en èxits populars, en petits clàssics. Cas paradigmàtic és 'Little Shop of Horrors' de Howard Ashman i Alan Menken. Obra inspirada en una pel·lícula de sèrie B de Roger Corman, estrenada a l'off-off Broadway per penjar cinc anys més tard la medalla del bronze del musical més longeu de la cartellera novaiorquesa. Al Coliseum –les dues nits del passat Grec van ser assajos generals– la producció dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix llueix l'excel·lent factura escènica de Nostromo Live. El muntatge és fidel al llibret original encara que l'estètica de Skid Row projecta l'argument –d'una manera una mica capriciosa– cap a un futur 'Blade Runner'. Tot i que la ironia del vestuari dissenyat per Míriam Compte recorda més a la bogeria de Jean-Paul Gaultier a 'El cinquè element'. Compte aporta, a més, una picada d'ullet al còmic dels 80 i funky. La dissenyadora brilla especialment en el rober de les Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), autèntiques protagonistes de la funció al costat d'un descomunal Manu Guix (director musical, home orquestra i veu d'Audrey II, la planta carnívora). Cada aparició d'aquest cor d'inspiració grega i so

Només han passat uns minuts i en Fil ja ha deixat anar prou material per a ser abanderat de la incorrecció política. Un mestre de l'ofensa. Un cínic que conrea marihuana a casa i busca com recuperar la seva inversió després de perdre a l'aeroport un gos vestit de Hello Kitty reclutat com 'mula'. Una situació tan delirant com gairebé totes que l'autor Gabriele di Luca fa desfilar per 'Vaselina', protagonitzades per un grapat d'éssers marginals. Imaginem un grup humà disfuncional –i laxos llaços familiars– com els d'un text de Tolcalchir; sumem-hi el nihilisme postmodern Ravenhill i la comèdia negra d'Orton i ens podríem aproximar a l'estil dramàtic de Di Luca. Sota la direcció de Sergi Belbel, les desventures del traficant d'estar per casa (Joan Negrié), el seu soci i animalista radical (Artur Busquets), la seva mare ludòpata (Lluïsa Castell), el seu pare transsexual i membre d'una secta apocalíptica (Joan Miquel Reig) i una obesa amb problemes d'autoestima (Karina Barbeta) es presenten despullades de l'acre tuf de brutícia emocional i física que sembla demanar el text i la trajectòria de l'autor italià amb la seva companyia Carrozzeria Orfeo. Quan passin algunes funcions segurament baixarà la velocitat i la intensitat una mica sobreactuada de les interpretacions, però és dubtós que l'ambient s'impregni d'aquesta pàtina de ronya moral i socioeconòmica que tan difícil sembla que es representi amb versemblança en els nostres escenaris. El dèficit de realisme brut que també es v

El teatre sembla la pista d’una discoteca i des dels primers compassos queda clar que tots acabarem ballant. I ho farem després d’una breu lliçó de twerk, dansa urbana d’orígens africans que va agafar difusió mundial amb l’actuació de Miley Cyrus en els premis MTV. No en va una de els dues actrius, Ana Chinchilla, és professora de twerk i l’altre, Júlia Bertran, va trobar en aquesta dansa un remei a bona part de les seves pors. L'una i l’altra van explicant experiències dramàtiques personals barrejades amb apunts històrics des de l’Edat Mitjana fins al cas de les nenes d’Alcàsser. Militància i pedagogia es donen la mà en aquesta proposta que rescata alguna cosa del teatre d’agitprop dels anys 50. Militància feminista per empoderar la dona enfront del masclisme i pedagogia sobre com el patriarcat ha frustrat històricament la llibertat en general, i la sexual en particular del gènere femení. Funció empàtica per alterar consciències en la qual cal destacar tant la valentia i sinceritat de les protagonistes per exhibir sense plors les ferides com la seva decisió per confrontar-se amb la vida amb total llibertat malgrat els riscos d’una societat on perviuen els rols sexistes i la violència sexual. Direcció: Pau Roca. Dramatúrgia: Jan Vilanova. Intèrprets: Júlia Bertran i Ana Chinchilla.

Hattie Naylor és una autora essencial del teatre britànic d’avui, autora d’obres de gran potència emocional, només aptes per a grans intèrprets. Del temps de la crisi, recordem 'Ivan i els gossos', un monòleg escruixidor que Pol López, sota la batuta de Pau Carrió, ens va estampar als morros. 'Abans que es faci fosc' pertany a la mateixa família, tot traslladant els carrers gelats de Moscou al paisatge interior d’una dona de mitjana edat, astrònoma, que perd el seu bé més preuat: la vista. Amb el greuge afegit que és mare soltera d’una nena de cinc o sis anys. Míriam Iscla té aquesta capacitat de mirar-nos als ulls i explicar el drama, de fer-nos palpar què li està passant per dins. No és que topi amb els mobles de casa, sinó que el món que l’envolta, de les estrelles que està ensenyant a mirar la Maria, la seva filla, fins a la relació amb els pares, s’ensorra. Perd la vista i té la sensació que oblidarà la seva cara. Terror. Però l’obra pateix una direcció de Pep Pla un xic conservadora. I tenim la sensació que ha fet curt. No sé, per exemple, si canviar el rol del protagonista, que en l'obra original és un home, elimina una capa al text que en mans d'una dona no té: un pare solter és una cosa més insòlita que una mare soltera. A nivell estètic, alhora, podria haver jugat més amb la idea del camí cap a la foscor de l'astrònoma. Iscla, tanmateix, fa que tot això siguin matisos discutibles. Autoria: Hattie Naylor. Traducció: Neus Bonilla, Carme Camacho. Direcció: Pep Pla.

Víctor Conde assumeix la tercera adaptació d’una novel·la d’Agatha Christie després de 'La ratera' i 'Crim perfecte', tot buscant distanciar-se de les versions clàssiques i del naturalisme inherent al relat i mostrant més interès pel joc teatral dels personatges que per la intriga en ella mateixa. La seva mirada beu de les seves experiències al teatre musical i en conseqüència realça la presència de la música amb un omnipresent pianista (segurament el millor de la funció) i diverses cançons de Cole Porter, entre altres, amb una estructura que  evoca un cabaret burlesque com aquell que ell mateix va crear amb 'The Hole 2' i que ressegueix els corrents del teatre contemporani on tots els personatges resten a l’escena tot el temps, una cosa problemàtica per crear atmosferes de misteri. El millor d’aquesta versió és la caricaturització d’uns personatges tan elementals com ridículs que mouen tot sovint al riure. El menys encertat és la llarguíssima presentació dels caràcters en un insubstancial ball de maletes, únic element d’un espai escènic francament millorable, i unes projeccions deliberadament desdibuixades que no aporten res. El cert és que tant se val si els deu protagonistes estan o no a bord d’una nau tot passejant pel Nil. Autora: Agatha Christie. Director: Víctor Conde. Amb: Miquel García Borda. Mariona Ribas, Mar Del Hoyo, Aleix Rengel , Paula Moncada, Dídac Flores, Miriam Marcet, Albert Suarez , Lorena de Orte i David Z.Vaquero.

Poques oportunitats tornarà a tenir Pere Arquillué d'interpretar un personatge tan gran, tan complex, tan dens, tan poca-solta, com el de Johnny Byron 'El Gall', un Falstaff del segle XXI amb frases de Hamlet inspirades per William Blake. Un home a qui tothom visita, però a qui ningú no estima de debò, llevat de Ginger (Marc Rodríguez), el seu Sancho Panza particular. Un home a qui els joves descarrilats veneren, un petit déu del bosc amic del gegant que va fer Stonehenge, ressuscitat un parell de cops, 'dealer' local, l'ànima de les festes. Ell és encara al peu del canó, gaudint de la vida, com un adolescent apressat per existir, mentre que els de la seva quinta en reneguen i veuen amb ulls desaprovadors el que ells van fer de joves, pobres farsants. Arquillué coixeja, s'apunta a la disbauxa, dubta, somriu i crida, com aquell Ricard III de temps pretèrits sota direcció d'Àlex Rigola. En les mans de Julio Manrique, l'actor sap que disposa d'un personatge que no tornarà a fer. I s'hi abraona com si li anés la vida. No té res a envejar a l'enorme Mark Rylance que el va interpretar a Londres en el muntatge original de la peça de Jez Butterworth i que li van valer un Olivier. Diria que fins i tot s'assemblen. Dos titans en la pell d'un pocapena amb cor d'elefant. Marc Rodríguez és un perfecte 'partenaire' en el paper de fidel seguidor del monstre, sempre col·locat, innocent, adolescent etern. 'Jerusalem' podria ser la resposta al 'Temps salvatge' de Josep Maria Miró, una mena d

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, viu sol, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal i dels greixos. Un bon dia, la seva filla Montse li du un regal inesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessa sense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regal mantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle que van tenir a casa durant tants i tants anys fins a convertir-se en un membre més de la família. Autoria i direcció: Pere Riera. Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Victòria Pagès, Pep Planas.