[category]
[title]
El dubte sempre és un gran aliat quan et fiques en jardins espinosos. I no està gaire de moda, sobretot quan parlem d'una manera de fer teatre directa, política, que pretén despertar consciències, on gairebé bé mai hi ha grisos. A Tallar-se el peu amb una motoserra, Bàrbara Mestanza dubta quan ens planteja el cas de l'intent de suïcidi d'un director d'escena acusat d'haver abusat o violat de tretze dones. Ella és la Mae, la periodista que va destapar el cas. L'acompanyen en escena la subdirectora del diari, la Glòria (Rosa Boladeras), i la filla del director (Júlia Molins). Totes dues faran que la Mae dubti, primer perquè va cometre algun error en la seva investigació. I segon perquè potser va ser víctima, també, d'un cas anàleg.
Mestanza també ha escrit i dirigit una obra que és un punt d'inflexió. Sobretot perquè ha volgut aixecar una ficció basada en fets reals, lluny de l'autoficció que ha marcat la seva trajectòria com a creadora, amb punts punyents i reveladors com Sucia. La directora i dramaturga ha volgut resumir en dues hores molts dels casos que han esquitxat l'escena catalana en els últims temps i és impossible no albirar en Ricard Roig, l'acusat, traces de l'acusació contra Joan Ollé: la mort sobtada (Ollé va morir d'un atac de cor), el manifest dels 300 professionals que el defensaven, etc. Però aquest és només un punt de partida, una inspiració.
L'obra demostra que la "veritat" és un concepte tan ampli com impossible
En escena, Mestanza es belluga per un espai que sembla l'altar d'un temple. De fet, l'obra ens convida des de bon principi a assistir a una mena de ritual. Utilitza el vídeo en directe i diferents pantalles per ampliar punts de vista i oferir més informació. La directora aconsegueix que les dues actrius que l'acompanyen s'integrin totalment en la seva manera d'interpretar, sense mitges tintes, i gràcies a això podem gaudir d'una Boladeras excepcional i una Molins captinguda, extemporània, totes dues encarregades d'insuflar en la Mae la vacil·lació, les preguntes.
La dramatúrgia de Mestanza és una mica desmanyotada, però l'important és el resultat final. Perquè Tallar-se el peu amb una motoserra demostra que la "veritat" és un concepte tan ampli com impossible, que la integritat és inabastable i que els abusadors sempre trauran rèdit del dubte. Que, mentre ells han pogut fer i desfer de manera impune, les que s'han atrevit a alçar la veu sempre estaran insegures. De vegades, la vergonya canvia de bàndol, però sovint el pes que això comporta per a les víctimes és més gran que el silenci.
Mestanza sempre ha estat una artista valenta i aquí ho torna a demostrar.