[image]
[title]Els que anem sovint al teatre, què en sabem de la gent que pateix? Als nostres escenaris, els veiem ben poc. La dramaturga Marilia Samper creu que “la gent que es dedica a la creació ve d’entorns acomodats” i que “la gent que va al teatre és de classe mitjana i amb una formació cultural”. Per això veu necessària 'L’alegria', la peça que estrena a la Sala Beckett, en la qual tindrem una mare, la Júlia, amb un fill discapacitat, l’Eli, que lluita per una cosa que sembla tan simple com la construcció d’una rampa a l’entrada de l’edifici d’extraradi on viuen els seus dies.
“Tot el que escric ve de les coses que veig: crec que sóc una observadora del món, potser perquè sóc introvertida i he viscut a molts llocs”, afirma Samper, que no oblida que va passar part de la seva vida en un barri de Sevilla en una llar amb “serioses dificultats econòmiques”. Diu que és fan del cinema social de Ken Loach, capaç de mostrar la pobresa “des de la dignitat i el respecte”. També parlem dels personatges de Tennessee Williams, d’'El zoo de vidre' a 'Un tramvia anomenat desig', que són el que era l’Amèrica pobra i immigrant dels anys 50 i 60.
Els herois de L’alegria són dones (Lluïsa Castell i Montse Guallar), potser perquè sap que a les dones tot els costa el triple que als homes. La història, afegeix, és petita, com sol passar a les seves obres i tot depèn dels personatges. “Planto una llavor petita que parla d’alguna cosa gran, amb els actors que són l’epicentre de la trama”, indica.
