[image]
[title]Manel Sans estava una mica “descatalogat”, diu, fins que David Selvas li va oferir l’oportunitat de reivindicar-se amb un personatge que li anava com l’anell al dit: Dylan Bravo, un home en la quarantena que hem pogut veure a Mammon i Cleòpatra, i que tornem a sentir ara a L’onzena plaga, la peça que tanca la trilogia Tot pels diners, en escena al Lliure i coproduïda per La Brutal, la companyia de Selvas i Julio Manrique. I això que havia estat un Rigola boy, amb intervencions a 'El procés' i 'Suzuki', i que també havia participat a muntatges com 'La gavina' de Selvas, 'Conte d’hivern' de Portaceli o el 'Boris Godunov' de La Fura dels Baus.
La vida dels actors és efímera, i tan aviat ets al cel com a l’infern. I Dylan Bravo ha estat per a Manel Sans “un regal” que, tot i les complexitats del personatge, té punts en comú amb la persona real. “En el fons és un tros de pa i l’últim romàntic”, diu. Tot i que, com li passa a Dylan Bravo, reconeix: “és difícil ser feliç al meu costat”. Sans assegura que, en escena, un actor es despulla i es poden veure moltes coses de la seva personalitat autèntica. “Jo, com en Dylan, sóc una mica Peter Pan, i si no fos per això, segurament hauria deixat aquest ofici”, remata. No és, com li han preguntat, fill de Xesco Boix.
Va ser Iván Morales, autor de Cleòpatra, qui va tenir la idea del personatge recurrent a les tres peces de la trilogia. A partir d’aquí va anar creixent. A Mammon, per exemple, el seu paper havia de ser més petit del que va acabar sent. Allà era un actor en retirada que vivia a Las Vegas i tenia un do: era un as del pòquer. A la peça de Morales, tornava a Barcelona i compartia pis amb una prostituta veterana, de qui s’enamorava. “L’Iván va ser molt exigent amb el càsting i volia algú a qui miressis a la cara i sabessis que ha anat de putes alguna vegada”, assenyala. Manel Sans, sí, ha jugat més d’una partida de pòquer a la vida, però això de fer l’amor sense petons i pagant no va gaire amb ell.
A L’onzena plaga, ens diu, treballa al control de plagues municipal i té el paper més petit de tots, encara que du a l’esquena una llarga història. Porta dol –la Isabel va morir de càncer després de tres anys de relació– i ha après com funciona el món.
Sans ha fet tots els papers xungos possibles, de psicòpata a assassí que té la dona esquarterada dins el congelador. Sap que té un problema “amb les pintes”. Però, indica, pot tallar-se el cabell, posar-se un vestit de marca i beure cava del bo. Diu que té un fill i que interpretaria molt bé el paper de pare. I li agradaria tornar a la comèdia, com fa quinze anys. Li dic que acabarà fent 'El fantasma de Canterville', d’Oscar Wilde, i li brillen els ulls. És això el que vol: prenguin nota, directors.
