Els pobles més bonics de Girona

És fascinant que Empuriabrava –marina seixantera kitsch farcida d'alemanys– sigui un barri de Castelló d'Empúries, magnífica vila medieval fundada al segle X pels comtes d'Empúries. L'atractiu d'aquesta població no te l'acabes per més anys que faci que hi vagis: muralles i un rec medieval, una església basílica coneguda com la catedral de l'Empordà, un nucli antic on G.R.R. Martin i Peter Jackson se sentirien posseïts per Frodo Saquet, una presó medieval convertida en museu... Per no esmentar que es troba en la confluència de tres parcs naturals, té un restaurant Michelin i és davant la platja. Si no hi tingués una casa al costat, em faria molta ràbia. 

Tots heu sentit a parlar dels fesols de Santa Pau, però heu de saber que aquesta vila de la Garrotxa té un encant petri extraordinari. Documentada a finals del segle VIII, el nucli medieval de Santa Pau té una plaça porxada de perfil irregular i arcs desiguals com poques n'heu vist (és entrar-hi i sentir el pas del temps) que es disposa al voltant del castell, un edifici gran, i compacte al punt més alt del poble. La sensació de calma i solemnitat en un dia poc concorregut és inigualable. Consell útil per a pixapins: si us plau, aparca als afores del poble i camina 600 metres. No hi ha res que foti més angúnia que el típic paio que deixa l'Audi amorrat a la catedral. 

Què podem dir de Portbou? Que és un antídot i un bàlsam contra la massificació del turisme de xancleta. Sembla que el temps s'hi hagi aturat el 1985 (i de fet, hi ha un restaurant al passeig amb una màquina de discos amb èxits d'aquell any). Portbou, s'ha dit mil cops, guarda tot l'encant decadent del punt fronterer concorregut, que de cop i volta, va deixar de ser-ho. Penseu que la demografia del lloc en temporada baixa és de mil habitants. Mil habitants en una població amb edificis modernistes d'estiueig burgès, que té una estació de tren espectacular, amb categoria d'estació internacional, la tomba i monument a Walter Benjamin i una platja de pedra on a l'agost s'hi està força ample! 

Tothom gaudeix amb l'encant decant de Portbou –ja glossat– però heu de saber que un xic abans hi ha un llogarret coster extraordinari que es diu Colera (els acudits dolents, sisplau, us els guardeu a...). I per què ho és? En plena temporada turística, hi trobareu el petit miracle que la clientela de les seves boniques platges de pedra és local. I té un punt d'interès inesperat: un monumental pont ferroviari que hi va construir Eiffel (sí, el de la torre) a  finals del segle XIX. I una bona marisqueria i arrosseria a primera línia de mar a preus assequibles, La Gambina. Com diu una amiga del poble del costat: "Colera no té quasi res d'especial, però té les millors platges del món... Els pixapins no ho han de saber mai". Ups! 

És el tòpic sí. Però qui és el valent que no cau rendit davant l'encant de Besalú? Qui pot evitar fer fotos sense parar quan fa un cafè en alguna de les seves terrasses o passeja per aquest poble situat a 150 metres d'altitud? Ens encanta perquè sembla tret d'una pel·lícula d'època i no hi podem fer més. Tots ho sabem: és un dels pobles medievals més singulars de la Garrotxa i, de fet, és una de les mostres més importants de la Catalunya medieval.

Forma part de l'anomenat Triangle d'Or del Baix Empordà, format pels pobles medievals de Pals i Peratallada. És petit i encantador: carrerons de pedra i una església parroquial que data de finals del segle IX. I conserva en bon estat un bocí de la muralla medieval, deu torres imponents que podem apreciar mentre passegem per carrers estrets i costeruts. Ara bé, val la pena sobretot visitar el seu poblat ibèric, habitat del segle VI aC fins a principis de segle II aC, quan va ser abandonat amb l'arribada dels romans. 

Pals és el poblet ideal pels enamorats del submarinisme i les illes Medes. Si obviem les botigues de souvenirs i passegem pels carrers empedrats i les cases daurades amb flors, Pals recorda a un poblet del sud de França. Hi destaquen l'església de Sant Pere, la muralla medieval i el campanar, conegut com la Torre de les Hores, dels segles XI i XII.

Residència d'intel·lectuals i artistes des de Dalí a Pau Riba (jo el darrer cop el vaig veure en un carreró, assegut entre la seva tribu, demanant "si agafaven la barca per anar a berenar") actualment acull els urbanites a la recerca de pau i tranquil·litat lluny del turisme costaner de masses (pau molt relativa, perquè en temporada alta has de deixar el bolígraf al pàrquing per poder-hi cabre). Es troba enmig de massissos rocallosos que la van deixar, fins finals del segle XIX pràcticament amb el mar com a única sortida. De l'antiga vila fortificada queden un baluard, que acull l'Ajuntament, i un portal d'arc rebaixat que donava a la platja. Visita obligada si busqueu la inspiració (o un bon peixet de roca).

Camprodon és molt més que les seves mítiques galetes (tot i que és inexcusable visitar la població sense sortir-ne amb una caixa sota el braç). Aquesta vila mil·lenària va ser coneguda en el seu moment com a la petita Suïssa: cap a finals del segle XIX, quan la burgesia catalana va agafar el costum d'estiuejar, Camprodon va experimentar un fort creixement, amb l'aparició d'edificis singulars que són patrimoni modernista i amb un majestuós passeig. El primer que veureu, esclar, és el seu impactant Pont Nou, del segle XII: la porta d'entrada al camí de ferradura que portava a la Cerdanya. 

Va ser declarat conjunt historico-artístic i Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i és un dels nuclis d'arquitectura medieval més importants de Catalunya. Està assentat damunt d'una roca de gres i envoltada per un gran fossat excavat a la roca viva. A banda dels seus atractius històrics, és reconegut per la seva oferta gastronòmica i artesanal. El nom del municipi també és preciós: Forallac! 

Les grans virtuts d'aquest poblet: és petit, és tranquil i és bonic. Es va construir al voltant d'una església documentada des del 1081, i el petit nucli de població el componen carrerons estrets i cantelluts, que pertanyen a masies que es devien construir entre els segles XVI i XVII. No us penseu que el topònim té ressonàncies antisemites: el poble es deia Matha, i quan a finals del segle XIII s'hi va instal·lar un nodrit nucli de població jueva, se'n va modificar el nom. Després d'Ultramort, és el meu nom de poble empordanès favorit. 

Està situat enmig de boscos d'alzines i roures i a les obagues, entre faigs, i al costat d'importants zones de prats i pastures. Hi destaca el temple romànic del XII dedicat a Sant Cristòfor –pura bellesa harmònica, una de les mostres del romànic més pures–  i les seves cases amb teules inclinades. No és exagerat dir que és un dels llocs més bonics i pintorescos de Catalunya: a 540 metres d'altitud, les seves cases de pedra estan esglaonades sobre el riu, que travessen dos ponts medievals. Més que un poble, és un monument gegant. 

La Vajol, el poble més alt de l'Alt Empordà, compta amb poc més de 80 habitants censats. Va ser situada al centre del mapa a meitats de la Guerra Civil Espanyola: el president Negrín va trobar entre els boscos i les parets d'aquest indret el lloc idoni per guardar els tresors de la República, sota les mines de talc que fan frontera amb França. Més endavant, tot l'Estat Major s'hi va instal·lar, a les acaballes de la guerra. A banda de les efemèrides, també va ser territori de pas de milers i milers de refugiats anònims que fugien cap a territori francès. Avui es pot visitar el monument als exiliats i l'església romànica de Sant Martí de La Vajol. 

Les cases colonials construïdes pels begurencs que tornaren de fer les Amèriques ja ens donen la clau per saber que estem en un paratge acollidor amb el visitant, ple de contrastos i història, i que mira enllà. Situat al cor del Baix Empordà, a l'abric del castell medieval que el presideix, el municipi, el nucli antic de Begur i les seves platges configuren un dels indrets més privilegiats de la Costa Brava.

La primera menció de Queralbs com ciutat és com «Keros Albos» en l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell l'any 836. Es tracta d'un municipi de la comarca del Ripollès, ubicat al nord de Ribes de Freser, a l'oest de Setcases i al sud de les comarques de la Cerdanya i el Conflent, famós per la seva església romànica de Sant Jaume datada al segle X. Un espectacle pels amants l'art.

Un altre poble medieval del Baix Empordà, sí, però és que Monells enamora: El visitant viatja de cop al segle XIII entre els seus arcs, carrerons i la seva famosa Plaça Sant Jaume I. De vida recollida a l'hivern i d'activitat i canalla jugant al carrer a l'estiu.

Castellfollit de la Roca es troba sobre una cinglera basàltica d'origen volcànic. Famós per la seva ubicació, el poble és, a més, un dels més bonics i curiosos de la geografia catalana. Un poblet per perdre-s'hi una vegada i una altra (però mirant on trepitges!). Cada any en cau un bocinet, o sigui que seria qüestió d'anar-hi un dia o altre. 

Banyoles destaca per tenir l'estany més gran de Catalunya, on, segons la llegenda, hi viu un drac que ni Carlemany va poder vèncer. Com sabem, les males llengües de tant en tant expliquen que el drac encara neda per l'estany. Però sigui com sigui, visitar Banyoles i els seus voltants hauria de ser obligatori tant si creiem en monstres d'aigua dolça com si no.

Peralada és molt més que el castell del mateix nom. El municipi, clarament medieval i amb una dilatada tradició vinícola, acull els importants cellers 'Castell de Peralada', integrats dins de la denominació d'origen Empordà-Costa Brava. A més, cada any s'hi celebra el Festival Internacional de Peralada amb artistes de primer ordre. Tot plegat sembla tret d'un conte de fades. Però oi que dèiem que això era més que el castell? Doncs perdeu-vos per la vila medieval i admireu les fantàstiques portalades i porxos de les cases, alguns amb més de 600 anys d'antiguitat.