Els 14 pobles més bonics d'Espanya

No cal viatjar fins a Burano, al nord d'Itàlia, per gaudir d'un paisatge urbà replet de façanes de colors. No mentre a la Vila Joiosa, poble costaner alacantí, se segueixi respectant aquesta antiga tradició marinera. Ells, els mariners, són els que les habitaven en el passat i els que van iniciar aquesta tradició de policromia saturada que ha arribat fins avui i que ofereix una de les vistes més fotogèniques de la localitat. Imperdible: passar per la llotja (una de les més importants de la Mediterrània), anar al Mercat Central i triar un peix perquè t'ho preparin el moment a la cantina. I per postres, xocolata, que per això estem en el bressol de Valor, i altres tantes xocolateries tradicionals. Té tant d'encant que la comunitat que forma European Best Destination l'ha col·locat a dalt de tot del rànquing de joies secretes i amagades per descobrir en un viatge el 2024. No és poca cosa.

És curiós que un poble del qual ja es tenia coneixement en el paleolític, fos escollit com el millor destí desconegut d'Europa per European Best Destination. És Setenil de las Bodegas, una vila que també forma part de la ruta de 'Los Pueblos Blancos' de la munyanya de Cadis i que, a més, és membre de la xarxa de pobles més bonics d'Espanya. Per tot això, ha estat impossible deixar-lo fora d'aquesta llista. I perquè l'entramat dels seus carrers, ple de cases-cova on les roques formen part natural de parets i sostre, ha d'estar en la llista de llocs a visitar. Està situat en un canó erosionat del riu Guadalporcún i, perquè ningú es perdi aquest espectacle rural, els seus carrers més coneguts són, precisament, el carrer Cuevas del Sol (un passadís natural sota la roca, ple de bars i tavernes típiques, que fa de passeig marítim d'interior a la vora del riu) i el carrer Cuevas de Sombra (el mateix, però molt més desitjable a l'estiu, quan el sol no aconsegueix travessar la roca, però sí la brisa que bufa carrer amunt i avall). Un imprescindible en qualsevol ruta pel sud d'Espanya. 

Perquè les platges massificades i aglomerades de turistes insaciables no és tot el que poden oferir les Balears, sinó que val la pena endinsar-se cap a l'interior. Al cor de la serra de la Tramuntana, en un paratge rústic i envoltat de tarongers i llimoners, es troba Fornalutx, un poblet amb molt d'encant, tallat en pedra i adornat amb buganvilles de colors als peus del massís més alt de la serra (Puig Major), molt a prop del conegut i turístic poble de Sóller. Però el de Fornalutx és un altre rotllo, molt més proper i autèntic. Carrers costeruts i empedrats que flueixen al voltant de l'església del segle XIII, centre neuràlgic de la població i punt de partida per conèixer de prop aquest poble mallorquí, el primer de l'illa a incloure en la llista dels més bonics d'Espanya. Pista: si el que busqueu és un racó per instagramejar una estona, el trobareu als carrers Eglesia, Sant Sebastià i del Metge Mayol.

Els pobles costaners tenen alguna cosa que els fan especials, i que els aixeca, gairebé sense voler, al podi de qualsevol llista que fem dels pobles més bonics. I, és clar, això li passa també a Cudillero, amb les cases a tocar del port pesquer, just a la sortida cap al mar, que el converteixen en una de les postals més boniques de litoral asturià. Un dels millors llocs per contemplar-ho és des de la plaça principal, perquè Cudillero està ple de miradors per admirar el poble. I perquè ningú es perdi, en citarem dos: el mirador de la Atalaya i el mirador del Pico. I com sempre hi haurà ganes de més, val la pena donar l'últim cop d'ull des del far, una joieta arquitectònica en peu des del segle XIX i al qual s'hi arriba caminant des del centre d'aquesta vila marinera.

La plana extremenya dibuixa al sud-est de la província de Càceres un paisatge muntanyós amb centenars de milions d'anys (ric patrimoni geològic afavorit per la Unesco). I des del cingle de la Villuerca, el punt més alt del Geoparque de Villuercas Ibores Jara, s'aprecia la millor vista panoràmica de Guadalupe i el seu monestir, un dels conjunts medievals més bonics d'Espanya. Més enllà del seu protagonisme en el mapa de destinacions religiososes i de peregrinació, el monestir (amb elements que van des del mudèjar i el gòtic, al renaixement i el barroc) i la història que l'envolta (fins aquí va venir Colom per reunir-se amb els Reis Catòlics i aconseguir el finançament del seu vaixell abans de partir cap a les Índies), Guadalupe és el viu exemple dels pobles d'interior de la comarca i de les seves tradicions: l'artesania en coure, els formatges i embotits són els seus tres màxims exponents. Només cal passejar des de la plaça de Santa Maria de Guadalupe (just davant del monestir) fins al carrer Sevilla per comprovar-ho i, de passada, viatjar en el temps mentre es camina sota els porxos plens de testos i testos fins i tot en ple hivern.

Impossible no incloure un raconet de la Vall d'Aran en una llista de pobles més bonics. I és possible que aquest sigui (qui sap si per poc temps) un dels més desconeguts: Bagergue. És el poble habitable més alt de la vall i els seus carrers empedrats esperen l'estampa més autèntica de l'arquitectura aranesa, amb cases de façanes i parets en pedra, teulades de pissarra negra, i molta fusta en les portes i les finestres. Tant és així, que el nucli històric forma part del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. I aquí, entre esglésies romàniques, ermites medievals i el museu de la neu (Museu Eth Corrau, aixecat per Felip Moga, un mite de l'esquí espanyol i exentrenador dels reis), una curiositat per als més 'foodies': la formatgeria més alta dels Pirineus (Hormatges Tarrau), visitable i amb degustacions en qualsevol època de l'any.

La comarca de Matarranya, a l'est de la província de Terol i molt prop de la costa mediterrània, és un d'aquests bellíssims secrets rurals de la península que ja estava trigant a descobrir-se. I aquest moment ha arribat. Terra de pintures rupestres, una naturalesa increïble esquitxada d'oliveres, ametllers i pinedes que flueixen entre llacs d'un blau tan turquesa que sembla portat d'altres latituds, i pobles medievals amb tant encant que fan que a aquesta comarca se la conegui ja com 'la Toscana aragonesa '. Dels gairebé vint que en formen part, Calaceit és, juntament amb Vall-de-roures, de visita obligada. I el seu nucli històric, encara més: cases pairals de pedra, balcons de forja, capelles renaixentistes i d'altres barroques, restes de la muralla que envoltava la localitat i fins i tot vestigis del poblat iber que aquí es va assentar allà pel segle V aC. Descriure'l més seria desvetllar-ne massa. 

L'Alpujarra de Granada és sinònim d'amagatall (si no, que l'hi diguin als musulmans: aquest va ser l'últim lloc que van aconseguir penetrar de la península i l'últim a abandonar després de la rendició de Granada el 1492). Un avantatge proporcionat per la seva ubicació d'alta muntanya serpentejada per barrancs com el de Poqueira. Aquí, amb poc més de 300 habitants, hi ha un dels pobles més bonics (i mereixedors de premis com el Nacional de Turisme, entre d'altres): Pampaneira. Una localitat de carrerons típicament berber i una arquitectura pròpia alpujarrenya: carrers costeruts, cases emblanquinades, terres empedrades i carrerons amb 'tinaos' (cases o habitacions en voladís que connecten una façana amb una altra). Però hi ha una cosa que fa que aquest poble sigui molt particular: l'artesania tèxtil. D'aquí aquesta estampa tan genuïna esquitxada de vius colors que trenquen el blanc de les parets. Són les 'jarapas' artesanals teixits seguint tècniques ancestrals i exposades a les façanes de comerços i tallers. Són pocs els tallers que queden en peu, i només per això mereixen una visita. 

Si no heu estat mai en aquesta vila marinera, situada a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai i, capital de Bilbao-Biscaia fins al segle XVII, aprofiteu primer per escapar-vos pels carrerons del nucli antic, declarat bé d'interès cultural i que ja va enamorar Ernest Hemingway. Després, pugeu fins a Sant Juan de Gaztelugatxe, la cèlebre ermita que s'alça a la part alta d'un illot, immortalitzada en algunes escenes de 'Joc de Trons' i que constitueix, sens dubte la joia de la corona a Bermeo. I si el temps acompanya (cosa inusual al nord, dins i fora de la temporada) i us ve de gust una mica de platja, aneu fins a la d'Aritzatxu; petita, sí, però una de les més tranquil·les.

Parets de pedra i color ocre, terres empedrades, plantes enfiladisses i testos florits, finestres de fusta... Peratallada és el més a prop d'estar a la Provença francesa sense sortir de la península. I això fa que aquest poble de Girona tingui un encant d'allò més especial, sense estridències, encara que amb una afluència turística constant, cosa que afavoreix la seva ubicació estratègica, al cor de l'Empordà i a només uns pocs quilòmetres de les caletes de la Costa Brava. Tot en aquest poble és singular, però sens dubte hi sobresurt l'arquitectura (la vila està declarada conjunt històric-artístic i bé cultural d'interès nacional), una riquesa que el converteix en un dels nuclis medievals més importants de Catalunya. De fet, encara conserva restes del seu passat fortificat, com la muralla, d'on prové el nom de la vila. Per on començar a descobrir-la? És igual, no hi ha cap racó lleig a Peratallada.

Conca no és l'única 'ciutat penjada', i aquest poble burgalès ho confirma. Posem rumb al nord de la província de Burgos per descobrir Frías, un poble que sembla fer equilibris sobre una fortalesa natural coneguda com 'La Muela', una roca immensa sobre la qual s'assenten la majoria de les cases del nucli antic de Frías, i que és visible no només des de fora sinó des de l'interior. La seva singularitat no acaba aquí: hi ha un passadís (gairebé secret) que comunica una casa després d'una altra fins a arribar al castell, a la part alta de 'La Muela', cosa que permetia els veïns d'altres èpoques moure's per l'interior sense exposar-se als perills que els esperaven a fora. Pura enginyeria medieval. Avui, el que espera a fora és un paisatge natural esquitxat de escanyalls rocosos i congostos excavats pels rius Ebre, Oca i Purón en el paisatge muntanyós de Las Merindades.

Parlant d'aquest poble de Gran Canària segur que no descobrim res de nou a cristians i devots religiosos. I és que Teror és des de finals de segle XVI vila mariana, d'aquí que el seu patrimoni religiós sigui ric i variat, amb una basílica, diversos convents... Encara que des del punt de vista pagà, són els carrers acolorits i l'aspecte colonial de l'arquitectura el que crida més l'atenció, amb balcons en voladís tallat en fusta i façanes de colors vius que fan volar la ment fins a ciutats situades a l'altre costat de l'Atlàntic (algú més està pensant en l'Havana?). Teror és com una alenada d'aire fresc per als sentits, sobretot l'olfacte (la tradició repostera i conventual d'aquesta vila té molt bona fama) i la vista: envoltada d'un increïble entorn natural i d'espais protegits, com Caldera de Pino Santo, els barrancs de Madrelagua i la Finca Osorio, el més rellevant de tots. En aquesta finca es conserven boscos de laurisilva, una espècie mil·lenària pràcticament extingida (excepte a Canàries) i que confereix als boscos una certa aura de paisatge encantat.

En plena ruta de 'Los Pueblos Blancos', aquesta localitat malaguenya de la Costa del Sol és, sens dubte, una de les més boniques d'Espanya, fins i tot a l'hivern. L'entramat arquitectònic és tan autèntic que el nucli històric és considerat Conjunt Històric Artístic, amb les parets emblanquinades, els carrers estrets i sinuosos, tots empedrats i la majoria d'ells escalonats. És l'encant del 'Barribarto', el barri més pintoresc d'aquest municipi de l'Axarquía conegut per l'artesania amb espart, la producció d'alvocat i la mel de canya. Si voleu descobrir el seu sabor, hauríeu de preguntar per l'arropia i tastar-la sense dubtar.

Diuen que La Alberca embruixa a qui s'acosta per conèixer-la. I no falta raó, ja que caminar pels carrerons d'aquest poble salmantí amagat a l'interior de Parc Natural de les Batuecas- Sierra de Francia és com deixar-se atrapar per una altra època. Pot sonar a tòpic, però és cert que el temps sembla haver-se aturat allà pel segle XI. I si no, què fan aquí encara aquestes façanes de pedra i entramat de bigues vistes, balcons de fusta i llindes cisellats en els quals encara es pot llegir la inscripció dels seus primers propietaris? Com si fos un escenari de cartró pedra, només que en aquest cas és real i en un estat impecable de conservació. No caldrà assenyalar que la plaça Major és parada obligatòria, com també ho són els carrerons Chorrito i Campito. Esbrinar per què, és cosa del viatger.