Descobrim Les Corts: una passejada pels seus racons més bonics

No s'ha de tenir por a rectificar. Això ha passat amb L’Alegria, un ambiciós restaurant gastronòmic en petit format a les Corts. “Potser el barri no va entendre’ns”, explica en Lito Baldovinos, del grup La Confiteria. Cap problema. L’han substituït/reconvertit en el Bolero Bar. Un lloc de tapes i menú de migdia amb filosofia marxista per partida doble. Per una banda, per allò de “si no li agraden aquests principis, en tinc uns altres”. I sobretot perquè per menys de 20 euros t’hi afartes com un lladre amb material de primera qualitat. “Hem anat a una cosa senzilla, directa, però que funcioni, apta per a tota la família i els amics. Que baixis al bar i mengis bé en 45 minuts”, explica. Ho corroboro: en visita de migdia, per uns miserables 18 euros em vaig firar una combinació collonuda de tres plats, postres i vi bo, amb primer de la carta –brutal el variat de bolets de temporada amb un ou cuit a baixa temperatura, bavositat de bosc de primera–. De segon, un tentacle de pop amb patates que es fonia a la boca, sense invents ximplets (que sovint volen amagar una cocció deficient). I per acabar-ho d’adobar, vaig tirar de carta amb l’estrella de la casa: un biquini de galta de vedella guisada i desossada, planxat amb formatge scamorza fumat. Que per cert, quasi em derrota, perquè eren quatre triangles de melositat bovina: això són dos biquinis! Altres èxits de la casa són truites fetes al moment –la de bacallà tenia una pinta tan sucosa que venien ganes de submergir-s’hi–

A les Corts, la plaça de la Concòrdia fa honor al seu nom: sòbria i espaiosa, hi destaca el campanar de Santa Maria del Remei, una referència visual del barri. El propietari del Fragments Cafè, Ricard Feriche, i el seu xef, Salvador Gálvez, han obert un petit colmado-temple dedicat al picant. El local és un cop de puny, petit i vermell com un bitxo. Les parets són atapeïdes  de productes d'arreu del món que tenen la capsaïcina (el compost químic responsable de la picant sensació) com a element principal: hi trobarem salses del Perú i de Mèxic, i una de les més fortes del món, la irlandesa Mic's Chilli Voodoo Reaper.  Quan demanes un planxat de porchetta (cruixent, contundent, deliciós), el cuiner, que te’l prepara davant dels nassos, agafa amb molt de compte el Reaper, n’aboca una sola gota en una de les dues llesques i l’escampa per tota la superfície. Amb això n’hi haurà prou?, et preguntes. Doncs sí. Es nota. I és boníssim. De la carta –no tot és picant, ni de bon tros–, en destaca una galta de vedella excel·lent, amb una delicada escuma de coco i un toc de curri; les mandonguilles, amb una salsa que et menjaries a cullerades, o el tirado de llobarro. I quina descoberta veure com s’entenen la xocolata i el gelat de pebre rosa!

No cal reinventar la roda en cada nou local, ni vendre motos. Ara, fer les coses amb sentit comú i qualitat no és gens fàcil; però si hi afegeixes manca de pretensions (que no d’ambicions) pots triomfar. Aquest és el cas del Toni Bigoti, a les Corts, en aquella recta de la travessera on només hi havia franquícies i bars decrèpits. El nom? No us exciteu, el seu pare es deia Toni i duia bigoti, un 'naming' tan bo com el millor. El van obrir guanyant terreny a un bar Manolo que acumulava ronya des d’anys i panys. Hi segueix l’estructura i la barra, i compleixen a la perfecció el paper de bar local: on esmorzar, dinar de menú, fer el vermut i sopar amb garanties. La seva propietaria és publicista de formació però cuinera de passió. L’aplica amb plats com mongeta tendra en tempura, finíssima, acompanyada amb una maionesa amb tòfona per menys de 6 euros, o un 'trompe-l'oeil' de braves que en realitat són daus de polenta amb suau crema d’idiazabal. Totes les salses les fan ells i es nota: les administren de manera intel·ligent i sempre a banda. El magisteri salser se sublima en unes patates fregides amb botifarra de perol, api i escuma de ratafia. Una escuma en un bar? Sí, la suavitat melosa del perol encebat i l’api van d’allò més bé amb la dolça amargor del mam tel·lúric en cremós (cuina volcànica d’Olot). Al migdia hi ha un menú esplèndid per menys de 13 euros. La terrassa, mitja vida: els jardins de Joaquim Ruyra al servei d’una canya com les bones de Madrid.

Els bons culés gormands, abans d’assistir a un partit al Camp Nou, fan una visita a aquest establiment familiar i de gran cuina a càrrec d’en Sergi. A prop de l’estadi del Barça, Leku té una oferta molt temptadora i gran part del seu èxit resideix en el seu menú diari de migdia. És on aquest jove i entusiasta xef aboca tota la seva saviesa, jugant amb la cuina de sempre, a la qual ha sabut donar el toc modern i sa que exigeixen els comensals d’avui.  Acurat a l’hora de buscar al mercat els millors productes –per exemple, és un gran partidari de les patates agres, les millors per fregir–, els resultats de la seva manipulació són dignes de menció. Les patates braves o bé els xupa-xups de guatlla amb salsa vermella són una mostra d’aquesta dedicació a la recerca  de la perfecció. En l’oferta per picar, també inclou uns molt bons bunyols de bacallà, la minitorta del Casar amb melmelada de pètals de violeta o les xips d’espinacs, tota una troballa.  En dies menys calorosos són molt recomanables entrants com els cigrons amb llamàntol, un dels plats més demanats per la seva fidel clientela culé. Entre les carns, destaca la mitjana Donosti de 800 grams o el garrinet d’Aranda al forn. Entre els peixos, quatre maneres de fer el bacallà, i si una és interessant, l’altra encara ho és més, començant per la truita, i sempre recomana un peix salvatge del dia. El dia de la nostra visita vam començar amb dos vermuts Miró acompanyats per les seves patates braves amb dues salses com a aperiti

En els moments en què vivim, Barcelona necessitaria una plaça de la Concòrdia de les mides de la de París, però ens conformem amb la de les Corts, que és prou bonica. Vaig entrar-hi creuant el preciós Centre Cívic de Can Deu, antiga residència familiar dels Deu i Mata, fabricants de licors. Segons diuen, d’aquí ve l’expressió “se n’ha armat una de cal Déu!”. Al Fragments Cafè, s’hi pot anar a fer una cerveseta ben tirada, un vinet o un vermut Izaguirre, i satisfer la gana a base d’aperitius. Salmó marinat, croquetes, seitons, pebrot farcit picant, ensalada russa o unes bones patates braves, no hi ha res que no es pugui trobar en un cafè de poble de la Barcelona reconvertida. Jo vaig escollir dos plats de la carta: unes albergínies amb feta i un fals risotto amb ceps i trufa. El cambrer em va recomanar que, per la contundència del segon, els convertís en dues tapes i em demanés un segon més lleuger. Vaig fer-li cas, i vaig demanar una hamburguesa amb ceba carameŀlitzada. Les albergínies estaven molt ben fumades, i el feta hi marinava bé. Ho saben a la Grècia de Theodorakis. I al fals risotto, llàgrimes de pasta en lloc d’arròs, l’aroma dels ceps i de la trufa sobresortia entre la crema de llet, sovint un ingredient que se sol emprar per tapar les carències de les receptes. Però em vaig equivocar amb l’hamburguesa, per culpa de la ceba. Convertida en una muntanya dolça, aquí guanya la teoria que menys és més, la ceba matava la carn, i la bèstia sempre es mereix un respecte q

Jo vaig navegar per l’adolescència amb el lema de The Boomtown Rats I don’t like Mondays ben gravat a l’entrecella, però amb el pas dels anys he convertit els diumenges en el meu dia de dol setmanal. Trencant les normes, diumenge a la nit me’n vaig anar a sopar a un restaurant thai amb l’única companyia del jo, l’allò i el superjò esmicolant el meu cervell dominical. Per sort, el Bangkok Cafè va resultar ser un indret sorprenent, no pel menjar, ja m’havien dit que s’hi menjava bé, sinó també per l’estètica d’un restaurant que semblaria de Nova York si no fos al barri de les Corts. L’entrada està situada al passatge de Tubella, una meravella de la Barcelona de principis del segle XX que ha sobreviscut al porciolisme i al nuñismenavarrisme. El Bangkok Cafè és un local petit. I a les parets hi ha escrits els tipus de curri que enalteixen una cuina que sobreviu encaixonada entre els imperis culinaris japonès i xinès. Curri groc, vermell, panang, massamang, verd, la carta del Bangkok Cafè no només viu de curri. De beure vaig demanar una cervesa Singha, una bona rossa, i la carta va resultar ser un problema, perquè tot prometia, i davant les promeses, un es pot equivocar. Cal dir que en la carta el picant té una transcendència prominent. I tant si vols brou com si no, dues tasses! Després d’un variat de raviolis i crestes al vapor, de gamba i carn respectivament, vaig demanar un deliciós ànec picant amb verdures. La cambrera em va avisar que picava molt, però era diumenge i nec

No n’esteu farts, de sentir allò de la cuina de la mare? Doncs al Mà de Morter hi fan la cuina del fill. En Josep Bonavida (cuina) i la seva germana Mireia (sala) treballen amb l’ajuda de la seva mare Mireia. “Però faig el que em diu el meu fill, que per alguna cosa és el cuiner”, riu la Mireia mare. El Mà de Morter, a les Corts, és a uns baixos d’obra –vista d’aires de protecció oficial–, i per 11 euros arranats ofereix protecció emocional i estomacal a l’assidu. Van obrir fa tres mesos, i la qualitat-preu és brutal: un 'best' of de la cuina catalana amb coccions lentes, precises i producte fresc. Vegem-ne alguns itineraris: trinxat i conill confitat. Cigrons amb calamars i botifarra de perol amb samfaina. Amanida de poma caramel·litzada i orada a la brasa amb verdures. “Tinc una petita brasa de carbó i el resultat amb el peix és espectacular”, diu en Josep. Ho certifico: melós i tendre per dins, crosteta per fora. Peix fresc i ben tractat en un menú d’11 euros! “Cada dia vaig a mercat i súpers del voltant i sempre compro fresc. No tot pot ser del mercat, però sempre miro de trobar un equilibri entre frescor i preu”, diu el cuiner, que afegeix que pencant en format trio familiar surten els números. És menjar-hi i copsar l’ofici del xef: Bonavida, amb títol de l’ESHOB –la seva germana amb estudis al CETT– va ser cap de partida de peix del Fermí Puig, i també va fer les Amèriques com a cap de cuina del Maito, restaurant top del Panamà. També ha exercit al Talaiot i al Bar Ba