Autor: Jean Cocteau. Traducció: Peter van Kraaij, Halina Reijn. Direcció: Ivo van Hove. Dramatúrgia. Peter van Kraaij. Intèrpret: Halina Reijn.
Després de la grandiloqüència, dels 'tours de force', de l'exquisida excessivitat de les 'Tragèdies romanes' i de 'The fountainhead' dels dos anteriors Grecs, Ivo van Hove ens ha regalat una cosa petita i preciosa, un monòleg potser antiteatral, com diu ell, encarnat per una actriu majúscula: Halina Reijn. Una bèstia escènica, d'expressivitat màxima.
El text de Jean Cocteau demana precisió: una dona parla amb el seu amant per telèfon, està desesperada perquè l'enyora i sap que la deixa. Ella, l'espai i el telèfon. Res més. Podria ser un melodrama de pa sucat amb oli, histriònic, i Van Hove ens l'apropa tot allunyant-nos-en. Converteix el públic en 'voyeur' d'una escena macabra, dins la qual no voldríem per res del món que ens espiessin. Doncs, no, allà som, rere la finestra, mirant com Reijn entra amb una samarreta de Micky i Minnie abraçats, pantalons de xandall Adidas, mitjons, i li diu al seu amant que va amb el vestit de setí blau que tant li agrada. Li diu que no està desesperada. Que és molt valent, que és molt bo, que l'adora, que llençarà totes les cartes que s'han escrit. Veiem com va embogint, com parla sola, com el seu cos i les seves paraules pateixen una greu dissociació. Magistral.
Només un retret: la música. Mai no arribem a saber si sona dins o fora, dins l'habitació de Reijn o dins el seu cap. I subratlla coses que no entenem. Mut, insonor, 'La voix humaine' hauria estat encara millor.
