Wajdi Mouawad és el gran poeta del camí de no-retorn. El vam veure fa dos hiverns als escenaris del Lliure, amb ‘Seuls’, un monòleg que començava durant una nit de nevada i acabava com un elogi dels estats més primitius de la condició humana. A ‘Ànima’, la seva única i terrible novel·la, la del bestiari macabre, va relatar la massacre de Sabra i Xatila amb un llenguatge que feia estremir com la punta d’un ganivet ratllant un vidre. I no parlarem d’‘Incendis’, perquè d’acord amb el seu èxit de taquilla després de dues reposicions gairebé tothom deu saber que en surts amb el cor negre i encongit igual que un gra de pebre. Però a ‘Soeurs’, Mouawad ja no vol ser el Sòfocles contemporani. Aquest cop, es queda al llindar de la porta.
‘Soeurs’ també és un soliloqui. O, més aviat, el ‘tour de force’ d’una sola dona en escena interpretant dos personatges. A la primera meitat, el d’una advocada quebequesa experta en conflictes internacionals que destrueix una habitació d’hotel d’Ottawa perquè no hi ha manera que l’atenguin en francès. És aquí on text i interpretació més llueixen, en la transformació de diplomàtica de prestigi a pantera en la gàbia, visceral i impulsiva. Mouawad ens fa riure primer fins a caure de la butaca, en una de les estones de comèdia absurda més brillants que he vist. Després, mica en mica, ens fa perdre en un abisme tràgic que acaba quan el personatge es replega sota el matalàs esplomat i converteix el somier del llit en una crisàlide de papallona. O potser en un sepulcre per enterrar-s'hi en vida i no tornar a sentir mai més el menyspreu del món real. Fi de la primera part.
És a la segona, en canvi, que el muntatge s’arruga com una pruna madura. L’actriu torna a entrar en l’habitació, ara disfressada d’experta en peritatge de sinistres, per examinar l’abast de la destrucció. Aquesta vegada és una immigrant libanesa, que va arribar al Canadà amb els seus pares, de petita, fugint de les bombes, i que encara arrossega l'estigma dels orígens perduts. Amb ella, l’obra cau en picat. La seva lletania és fluixa i previsible, un reconcentrat en mode pastilla de caldo de totes les obsessions que Mouawad ha explorat amb gran destresa en relats precedents, triturades i servides amb un embut d'engreixar oques perquè ens les empassem sense protestar. És l'estètica de confessionari, que venç però no convenç. Quan ja ens tenia amb els nervis a flor de pell, quan ja havia aconseguit que els riures de platea es desfessin en un estat d’alerta col·lectiva, Mouawad abaixa la guàrdia. Sobre l'escenari, unes lletres ens recorden que hi ha prou blau al cel com per fer l'uniforme d'un mariner. Aquest cop, la por té bitllet de tornada. –Josep Lambies
