5 imatges per entendre l'exposició 'Feminismes!' del CCCB

Abans que les Guerrilla Girls plantegessin el dilema-eslògan si les dones havien d'estar despullades per entrar al museu ('Do Women Have To Be Naked To Get Into the Met. Museum?', 1989), Ulrike Rosenbach jugava a reinterpretar la iconografia de la dona en projectes com 'Còfies per a una dona casada' (1970) i en 'Art is a criminal action' (1969), una relectura de les serigrafies d'Andy Warhol: ara la dona desafia el domini de l'home sobre l'art, Rosenbach dispara sense por.

"Allò personal és polític", clamava la segona onada feminista a partir dels 60. La mostra conté vídeos i imatges, moltes de les quals són captures performances en què les artistes llegeixen amb ironia les feines domèstiques i la quotidianitat. Per a elles el cos esdevé una eina, fins i tot una arma eròtica, provocativa i radical. A 'Hochhaus (Nr.1)', l'artista Renate Eisenegger planxava el linòleum d'un passadís d'un bloc de pisos d'Hamburg i així evoca la monotonia de la tasca domèstica, i la inhumanitat de l'habitatge dels 60.

Les artistes feministes també van provar de capgirar les connotacions que la publicitat havia atribuït al cos de la dona, exagerant-lo, deformant-lo, deixant espai per a la vellesa, el cos nafrat i fins i tot la mort. Ens agrada trobar a la mostra una col·lecció de retrats de Francesca Woodman –i de Cindy Sherman, i de Martha Rosler i un llarg etcètera. Són imatges on dialoguen l'espai buit i el cos, que contenen tocs de surrealisme i un moviment i intensitat a estones dolorosa. Woodman va realitzar fins a 800 fotografies i, tot i la curta carrera i mort prematura, va crear un llenguatge i estil que encara és admirat pels professionals i el gran públic.

La col·lecció Verbund de feminismes d'avantguarda s'ha ampliat amb obres de creadores locals per a la mostra del CCCB (algunes, d'Àngels Ribé i Eulàlia Grau, també entraran a formar part de la col·lecció vienesa). Destaquen les instal·lacions d'Eugènia Balcells, les pintures de Mari Chordà i les instantànies de Pilar Aymerich, entre d'altres. Ella va capturar un moment de la performance Les Nyakes que va tenir lloc a les primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976; a la trobada les participants van abordar problemàtiques compartides i la necessitat de recuperar els drets que se'ls havien negat durant 40 anys de dictadura.

'Coreografies del gènere' és la segona part de la mostra, però té una entrada autònoma i pot servir d'introducció o coda. La comissària, Marta Sagarra, s'aproxima a diferent qüestions: la deconstrucció del binarisme de gènere, l'ecofeminisme i la posthumanitat, la descolonització, la sexualitat i la violència a través del treball de diferents artistes. Trobem Eulàlia Valldosera i la seva idea de la capacitat guaridora de l'art; Mireia Sallarès, autora del projecte 'Las muertes chiquitas'; María Llopis, i la sexualitat com a element de creació i subversió; Anna Irina Russell i Txe Roimeser, que investiguen la comunicació entre persones, espais i objectes; Jesús Martínez Oliva, que qüestiona la masculinitat hegemònica; i Lua Coderch. A través de diferents mitjans, Coderch ha treballat  la història i la memòria; 'Shelter' és el projecte dedicat a estructures bàsiques de supervivència en llocs indòmits.