Montjuïc i Poble-sec

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible.

El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat. L'oferta del Cañota és la de tota la vida: peix i marisc fregit, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per a resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. Després de la intensa experiència viscuda a la Xina i de vivències saboroses i dures viscudes junts, s’han casat i han muntat aquesta petita joia amb la complicitat d'un tercer element, l'Esteve Puertas, amic de la infància i un professional del bon servei a taula. Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però això de la fusió s’està prostituint, i en aquest cas es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars.

El segon restaurant d'Albert Adrià a Barcelona és un nikkei: aquella mena de cuina que va néixer a Perú per la mescla de la cuina autòctona i la immigració japonesa. Ara bé, ha passat pel seu filtre aquest gènere culinari per aconseguir plats soprenents, com per exemple una fusió de maki i causa de verat fumat, o un nigiri de salmó amb salsa de ají amarillo. Pakta, en quítxua, vol dir "junts".

Malamén, producte de l'associació d'un veneçolà, un navarrès i un xef suec amb experiència en l'alta cuina, és un bar-restaurant que trenca del tot amb la filera de pintxos pseudobascos en sèrie en què s'ha convertit el carrer de Blai. A Malamén –amb aspecte de cocteleria però amb cuina a la vista– hi trobareu una cuina de producte de temporada que para atenció tant a vegans com a carnívors. En el primer apartat, una amanida de fulles amb llavors i vinagreta de cava. En el segon, uns canelons de pintada amb trompetes de la mort que són bona cuina de caça amb totes les de la llei, i també alguna pinzellada sueca o llatina. I si voleu un tiquet més econòmic, tapes de tota la vida amb un toc innovador.

En aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, un veneçolà i un català fusionen tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, on per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l'altre el peix i el sofregit, o el secret ibèric cru, cuinat al moment, amb un dashi.

L'Escairón destaca sobretot pel seu entrecot provinent de Galícia i pel seu 'pote', el brou gallec. En Jorge i la Pilar atenen com si fos casa seva i la clientela es gairebé fixa. Els seus plats forts són l'entrecot o qualsevol de les seves carns a la brasa, però també els plats guisats, el 'lacón' i, sobretot, algunes postres com l'anomenada Escairón (crema catalana amb una mena de crocant gelat). Però immillorables i úniques són les patates fregides que acompanyen les carns, entre les quals també destaca l'escalopa milanesa.

La gran cita permanent que proposa la família Iglesias amb els millors productes del mar. A la seva carta destaquen el llamàntol del cantàbric amb allets, el gall de Sant Pere i els canelons de txangurro. I quan és temporada disposen de l’exquisida llamprea a la bordelesa.

Un lloc que val molt la pena: a mig camí entre un restaurant vegetarià –amb una carta breu i atractiva, amb fideuàs de bolets, croquetes de ceps o favetes a la menta, per exemple– i un club de jazz, aquí hi podem trobar concerts de jazz amb músics de primer nivell molt sovint. I fins i tot de música clàssica. També acull presentacions de llibres, recitals de poesia i altres mostres d'activisme cultural; cada setmana hi trobareu alguna proposta. Feu un cop d'ull a la seva carta de vins, amb més de 70 referències.

Diuen que la grandesa dels seus arrossos prové de les demandes dels viatjants valencians, que exigien que fossin tan bons com els de casa seva. Recomanadíssima la paella mixta i l'arròs a banda.

La gent del Clandestino han ressuscitat com a bar de canyes, vermuts i pica-pica al Poble-sec: el Rufián. Els ingredients són senzills: local acollidor sense pretensions esteticistes, molt bona música, ambient amical i bona matèria primera –cervesa negra Moritz de barril, no l’Epidur; vermut La Secuita; olives i anxoves de l’Escala; tomàquets en conserva al pesto de Navarra... Els dissabtes i diumenges és una festa: l’hora del vermut el converteix en punt de trobada de gent entre els trenta i els quaranta amb ganes de passar un migdia en bona companyia.

La Saltó ha estat una de les pioneres en convertir el Poble-sec en un dels barris més animats de la ciutat. De fet, els seus horaris són més de bar de nit que de botiga, la qual cosa no impedeix que alguns veïns baixin al vespre per omplir les garrafes de vi de bóta. Però l'oferta enològica no és el principal atractiu de la Bodega Saltó. Costa trobar un local tan pintoresc com aquest a Barcelona. Renovat pel dissenyador Steve Forster el 2002, funciona com una petita fira de l'extravagància on es poden trobar tot tipus d'andròmines, antigalles, tigres de peluix o llufes que beuen en porró.

Un bar adherit a la casua Slow Food, és a dir, que fa servir productes de proximitat i sostenibles per elaborar els plats de la seva carta, curta però suficient per satisfer plenament els estómacs famolencs. Les seves patates braves bio tenen justa fama. I la seva terrassa, davant del refugi de Montjuïc, també.

M'agrada aquest lloc perquè la cervesa és boníssima i n'hi ha una carretada. Belgues, alemanyes, escoceses, amb més graduació alcohòlica, d'altres més fines, de blat, negres... El que vulgueu. I, a més, saben com tirar-les, les serveixen amb els gots adients i, si preguntes, t'expliquen el que saben sense mirar-te amb cara de fàstic. Fins i tot, la cambrera de braços àgils i samarreta de riot grrl et riu les gràcies.

Ho diuen totes les guies del món i em sap greu repetir-me però el Quimet i Quimet és, vaja, per deixar anar la llagrimeta. Tenen cervesa pròpia, serveixen el millor vermut d'aixeta del planeta i ofereixen una varietat de vins que els arriba al sostre. Tot aquest cúmul de felicitat acompanya unes tapes que farien ressuscitar els morts.

En poc temps a Poble-sec, s'ha guanyat un lloc a la gloriosa zona de Bali i Blesa gràcies a boníssims i variats 'pintxos' a un euro i molta energia juvenil.

L'especialitat de Koetània, la joieria de l'escultor Daniel Bellido i l'arquitecte Marta S. Blanco, són les peces fetes a mida. Una pedra, un tros de vidre, una arracada de l’àvia i fins i tot un joc de paraules els serveixen per donar forma a les noves històries. Les aliances que s’allunyen dels acabats convencionals, d’arestes marcades o de secció quadrada, són l’altra predilecció d'aquests creadors que han convertit la seva botiga-taller en el punt de trobada d’una vintena de creadors amb llenguatges i estils diferents, que dissenyen i produeixen peces gairebé úniques, experimentals i artístiques.

Si porteu l'Apolo a la sang, no podeu renunciar a fer una visita a la botiga de marxandatge de la sala del Poble-sec. A banda de samarretes –les de la sala, fetes en col·laboració amb Loreak Mendian, i les dels grups que els visiten–, 'tote bags' i caramels amb la a d'Apolo,podreu proveir-vos de la discografia dels grups locals, de vinils nacionals, llibres i revistes de música.

A més de trobar-hi publicacions sobre Joan Miró, catàlegs d'exposicions i altres títols de referència de la història de l'art, a la botiga de la Fundació compten amb un catàleg de productes de merxandatge que inclou des de complements fins a accessoris per a la llar i jocs infantils inspirats en l'imaginari de Miró.

La llibreria i botiga del CaixaForum, dirigida per Laie, està especializada en art contemprani, arquitectura, disseny i fotografia i ofereix suport bibliogràfic i audiovisual sobre les exposicions, i activitats que s'organitzen al centre, a més de vendres llibres d'artista i altres rareses. El catàleg es completa amb una selecció d'objectes relacionats amb les exposicions temporals que es poden veure al centre cultural.

El Palau Nacional, edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de 1929, és la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que conté peces de totes les arts (escultura, pintura, arts de l'objecte, dibuixos, gravats, cartells, fotografia i numismàtica) i que té la missió d'explicar la magnitud de l'art català, des del romànic fins a mitjan segle XX. També s’exposa part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, que estava al convent de Pedralbes, i el llegat de Francesc Cambó.

Aquesta antiga fàbrica tèxtil va ser dissenyada per Puig i Cadafalch i és una de les obres mestres del Modernisme. Gran part de l'últim segle va ser utilitzada com a barraques de la policia i, posteriorment, va ser abandonada. La Fundació La Caixa la va comprar i la va reconstruir mantenint l'estructura de maons original i es va excavar la part inferior per crear una entrada molt moderna, obra de Arata Isozaki, un mural de Sol Lewitt, un auditori, una llibreria i una biblioteca.

Construït per a l'Exposició de 1929 i dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, aquest poble espanyol encantador, que pot semblar kitsch segons els gustos de cadascun, reprodueix edificis i places tradicionals de cada regió d'Espanya. Les torres cilíndriques de l'entrada són una còpia de la ciutat emmurallada d'Àvila i et porten a una plaça major típica de Castella, des d'allà els visitants poden explorar un carreró d'Arcos de la Frontera, a Andalusia, per després dirigir-se a la Casa de las Cadenas del segle XVI a Toledo.

Josep Lluís Sert, arquitecte cofundador del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va dissenyar aquest gran museu al parc de Montjuïc. Accessible, lluminós i airejat, les parets blanques i els arcs acullen una col·lecció de més de 104.000 peces, així com gairebé tots els dibuixos de Miró, unes 8.000 referències. És la col·lecció pública més completa d'obra de Joan Miró, integrada per pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques.

És obra de l'enginyer Carles Buigas que va idear un nou tipus de font brollador on l'element artístic són les formes canviants de l'aigua. La Font Màgica és una de les darreres obres que es van fer al recinte de l'Exposició Universal del 1929. Amb els 3.600 tubs i les 4.500 bombetes es fan veritables coreografies que es poden veure durant tot l’any en diferents horaris que podeu consultar amb la web de l’Ajuntament.

Aquesta sala de concerts, amb Nitsa com a residència més important, s’ha convertit en el paradigma del clubbing indie barceloní i la bona música en viu sense etiquetes. Figures emergents i consagrades del pop, rock, folk i electrònica internacional trepitgen l’escenari cada dia de la setmana.

Situat al centre del Poble-Sec, Mau Mau Underground és una antigua nau industrial reconvertida en un lounge club. Està obert de dijous a dissabte i també els dies de futbol, amb les seves dues pantalles gegants es converteix en una bona opció per veure els partits en grup. Podeu trobar-hi més de 35 ginebres i 20 vodkes premium.

Un bar de rock and roll dels de veritat, fundat per gent com Charly Raw, que han fet tots els papers de l'auca: promotors, venedors de discos i periodistes. Sovint hi trobareu el grup de torn de l'Apolo fent la pirmera o la darrera. Hi sóna tot allò que sigui bo: de Sly & the Family Stone a Dead Boys.

Després de la reforma del 2010, aquest famós teatre ha renascut de les seves cendres. El Molino està recuperant l'esplendor dels seus millors temps, quan era el teatre més reconegut del Paral·lel, transgressor i inventant un llenguatge propi per burlar a la censura de l'època, i segueix programant espectacles de revista, cabaret, burlesque, music hall i també teatre i flamenc.

Bar-cabaret de somni, amb cocteleria argentina i una sala de teatre on de vegades hi ha tango en directe i actuacions de trapezistes. Un lloc perfecte per prendre una copa en una atmosfera suau i misteriosa, onírica.