[title]
Aquest matí, més d'un s'haurà llevat emmigranyat. Ahir a la nit va tenir lloc la novena edició dels premis Gaudí, la gala anual del cine català, una de les poques ocasions en què a casa nostra es desenrotlla una catifa vermella. Talons alts, esmòquing i lluentons. I ara que la borratxera de glamur comença a minvar, aquí teniu un barrufet rondinarie disposat a parar el carro.
1. El drama del cine en català. En aquest dilluns de ressaca, a la institució li tocaria fer examen de consciència. Isona Passola, la presidenta de l'Acadèmia, vestida amb túnica vaporosa de color rosa que li arribava fins als peus, va fer un discurs que va despertar passions. Avui, la gent encara l'aplaudeix. Gens triomfalista, més aviat indignada, va denunciar la caiguda en picat de públic que aquest últim any ha patit el cinema en català, que si el 2015 gaudia d'un modest però respectable 8 % de taquilla, el 2016 s'ha quedat en un miserable 1 %. "Llegim en català, escoltem música en català, veiem teatre en català, però amb el cinema no hi ha manera", es lamentava, i amb raó. La immersió lingüística hauria d'arribar a les pantalles de cinema, i hauria de ser un assumpte d'Estat. Però també ho hauria de ser el fet de cuidar una cinematografia que ens sigui pròpia. I, en aquest sentit, que 'Un monstre em ve a veure' hagi arrasat als premis Gaudí ens situa al final d'un cul-de-sac. Desenvolupem-ho en el pròxim punt.
2. Venuts al millor postor. En aquests moments, Juan Antonio Bayona és a Hollywood, rodant la segona part del 'reboot' de 'Jurassic Park' amb Steven Spielberg de productor. No ens calen més evidències: des del principi de la seva carrera, Bayona s'ha esmerçat per escapar del mercat local i s'ha col·locat en una esfera internacional on les coses li van prou bé. Després de fer 'Lo imposible' amb Ewan McGregor i Naomi Watts, ara ha estrenat una pel·lícula amb Sigourney Weaver i Liam Neeson, dues estrelles de renom universal acostumades a firmar contractes milionaris a l'altre costat de l'Atlàntic. Fins aquí, flors i violes. Ara ens agradaria saber per què els nostres acadèmics cauen en el parany. El sentit dels premis Gaudí hauria de raure en promocionar i –sobretot– protegir una cinematografia petita i amb gran potencial, la nostra, allò que passa aquí i enlloc més. Però no és així: any rere any, els Gaudí es limiten a guarnir les ales al producte més competent de la taquilla, al 'blockbuster' que ha tret millor nota, a la producció que ha sabut ser més americana.
3. Albert Serra mai no guanyarà un Gaudí. Per aquesta regla de tres, la feina del cineasta de Banyoles no serà mai reconeguda en una gala com aquesta, impregnada d'impostura. La seva anterior pel·lícula, 'Història de la meva mort', ni tan sols va estar nominada en les principals categories, i això que venia de guanyar el Lleopard d'Or a Locarno. Enguany, 'La mort de Lluís XIV' sí que optava al Gaudí a la Millor pel·lícula de parla no catalana, però ja sabíem des d'abans de començar que Bayona no li deixaria peixet. El cas és que 'Història de la meva mort' i 'La mort de Lluís XIV' són obres mestres, i no ho dic en relació a la resta de la cinematografia catalana, sinó en termes absoluts. No són del tipus de pel·lícules que omplen la sala, esclar. I si els Gaudí no premien qualitat artística, sinó valor industrial, poques oportunitats tindran. S'ho haurien de fer mirar. Ja pot sortir Bruno Oro amb Els Amics de les Arts desplegant un pòster gegant de Jean-Luc Godard i dient que és un geni i un il·luminat, que als de la seva estirp no els donarien ni les veces.
4. No cal estar darrere d'un gran home per ser una gran dona. Siguem positius. Si més no, al tàndem format per Isa Campo i Isaki Lacuesta li va anar prou bé. No sabem si el Gaudí a la Millor pel·lícula en català de 'La propera pell' es deu al fet que era, com va dir la Passola, l'única producció parlada en català amb una mica de pressupost –en aquest sentit contrasta, i molt, amb 'Les amigues de l'Àgata', una cinta autofinançada per quatre estudiants de la Universitat Pompeu Fabra que també estava nominada–, però sens dubte era merescut. Es tracta d'un 'thriller' amb tensió d'alt voltatge i una maduresa cinematogràfica que el situa a l'altura del millor cinema d'autor. Està rodat a les pistes d'esquí de l'estació de Formigal, als Pirineus aragonesos, en temporada baixa, quan les telecadires baixen buides i tot és boira glaçada. Emma Suárez i Àlex Monner estan magnífics, com dos animals arraconats pel fred i la por. I esperem que sigui la consagració dels seus directors, pencaires incansables, "home i dona", com bé va recordar l'Isaki en el seu discurs d'agraïment a tots els que s'han oblidat d'esmentar la meitat femenina del duet.
5. Els calçotets de Superman ja no són divertits. Tret d'algun moment graciós, l'espectacle de Bruno Oro va ser d'allò més aigualit. Per més que avui tothom en digui meravelles, fa temps que aparèixer en un escenari en calçotets de Superman va deixar de ser original. Però ho dic, sobretot, per dos gags tediosos: un en què anava picant de porta en porta vestit de testimoni de Jehovà mostrant la divina estampa de Joel Joan, i un altre en què anava a buscar Carme Forcadell entre el públic. Com en l'època d'Àngel Llàcer, l'humor de la gala no va anar més enllà de la típica broma inofensiva que tant agrada als polítics i als acadèmics, que vol semblar trapella i en el fons només fa la gara-gara a aquell qui després pagarà el xec. Aquí ens falta algú com Chris Rock, que l'any passat es va afilar la llengua amb maquineta per presentar els Òscars. Tant per tant, posats a triar, em quedo amb el xou que va fer Rossy de Palma l'any passat. Sí que és cert que hi va haver errors tècnics, i que el seu català dista molt de ser perfecte, però com a mínim s'allunyava un parell de pams d'aquesta carrincloneria tan simpàtica i confortable a què ens hem anat acostumant.
