Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Àlex Rigola: radiografia en tres obres
Àlex Rigola
© Iván Moreno Àlex Rigola

Àlex Rigola: radiografia en tres obres

Advertising

El 2015 haurà estat, sens dubte, l’any d’Àlex Rigola. Ha dirigit tres obres molt diferents, de temàtica, de fons, de forma. És com si ens hagués plantat als morros la seva paleta cromàtica, de tons foscos, de clarobscurs, un Caravaggio del teatre que amaga més que mostra, que reclama un espectador atent... Amb Calixto Bieito fent fortuna al nord del Pirineu, les obres de Rigola ens recorden quin teatre es feia a Barcelona fa deu anys, què s'hauria pogut fer, a on podríem haver arribat. L'èxit que ha tingut la seva Biennal de Venècia demostra que no ha errat el camí. Analitzem les tres obres que ha dirigit aquesta temporada:

Incerta glòria: va començar amb ‘Incerta glòria’ al TNC, l’adaptació impossible de la novel·la de Joan Sales. Per mi, la millor, encara que pocs hi estaran d’acord. És molt difícil traslladar amb encert al teatre la densitat del text original. A més, tenia la millor escena de totes, la de la Trini (Mar Ulldemolins) explicant la seva dura vida a la rereguarda davant d'un videowall que l'embolcallava, un primer pla de l'actriu, com si l'hagués filmat Dreyer. Va resumir en tres hores una novel·la-riu de 1.000 pàgines, on Sales ens explica per què vam perdre la guerra. Rigola aconseguia dues coses: fer pujar de divisió Pau Roca i Mar Ulldemolins, i la construcció dels quatre personatges principals. 

Marits i mullers: Després va venir l’adaptació de la pel·lícula de Woody Allen. Una altra gran posada en escena, aquest cop a La Villarroel. Si a ‘Incerta glòria’ ens col·locava cara a cara amb la història d’aquesta terra, a ‘Marits i mullers’ Rigola es despullava una mica, ja que no ha estat per casualitat que ha triat el film d’Allen. Potser des de ‘Rock’n’roll’, Rigola no ens havia ofert un muntatge tan proper, tan sincer, tan net. Els sis personatges que poblen la peça ens miren als ulls i ens pregunten com estem, com ens trobem, què volem de la vida adulta. Ens acarona, ens fa somriure...

El público: La traca (i el mocador) ha estat el final d’any amb ‘El público’ al TNC. La cirereta del pastís. Ell, que fa més de vint anys que es dedica a això del teatre, havia de reflexionar sobre què coi està fent. “Hem de destruir el teatre o viure en el teatre”, diu el personatge del director. Crec que Rigola ha decidit viure-hi. Fins i tot ha après a dotar de poesia la seva èpica minimalista. I aquest Lorca molt poc representat, molt diferent a 'Doña Rosita' o 'Yerma' o 'La casa de Bernarda Alba', és una piconadora d'imatges, una peça psicoanalítica, en la qual l'autor andalús dissecciona la seva relació amb el teatre i amb els homes. Rigola s'ha agafat la poesia de Lorca i l'ha llançada cap al cel estrellat. Una hora i mitja que és un viatge al millor teatre de la història, el de les paraules.

Quan va estrenar 'Incerta glòria', li vaig preguntar sobre la decepció, potser un dels temes que ha de resoldre qualsevol adult que vol continuar vivint. I em va dir: "'Incerta glòria' es refereix a això: la primavera és una explosió d'idees, de passions... La vida no és sempre així. L'acceptació de la vida pot comportar la desil·lusió, a no ser que descobreixis quin és el veritable sentit de la vida, què romandrà, què quedarà, per a l'eternitat, si busques la teva eternitat. Toca un tema nietzschià, que és assumir la pròpia tragèdia de l'ésser humà, com de volubles i minúsculs som. Com Kierkegaard està totalment en contra dels grans triomfadors, dels que a la vida busquen l'èxit a marxes forçades. Això és un element de maduresa. I es nota que quan Sales escriu 'Incerta glòria' no té 26 anys. Un moment important en la vida és quan t'acceptes a tu mateix sense esperar més enllà del que ets, i com a molt amb l'avinentesa que faràs una aportació mundana a la gent que t'envolta. Deixaràs una mica d'amor al teu voltant. I aquesta és, segurament, la grandesa de la nostra existència. Ell ho fa des d'un punt de vista més religiós, on fe i amor van tot junts. I jo que no sóc religiós, la paraula amor també m'interessa, i lliga amb els valors de l'anarquia".

Share the story
Últimes notícies
    Advertising