Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Ernesto Collado... un geni que plega
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

Ernesto Collado... un geni que plega

Si sabes lo que hay
Si sabes lo que hay

Feia una temporada que el vèiem disgustat, al Collado. Recordo que l'any passat, quan va presentar 'Si sabes lo que hay' al Grec, em deia que estava desesperançat, que l'escena alternativa de Barcelona no aixecava el vol, que li semblava veure la mateixa gent sempre als seus espectacles. I culpava (és un dir, perquè ell sempre ha estat optimista) els teatres tradicionals, que, a diferència del que passa al nord dels Pirineus, no programen regularment teatre performàtic, teatre no convencional, teatre que no sigui de text, sofà i uns actors que fan, més o menys, el mateix que fa 25 segles. Ara ens assabentem que ha decidit plegar, que la Fundación Collado-Van Hoestenberghe deixarà de regalar-nos espectacles.

Collado, des de Pontós, el seu refugi a l'Empordà, es dedicarà ara (agafeu-vos) a l'elaboració de perfums naturals. Mentre que ella, Barbara Van Hoestenberghe, mantindrà el projecte educatiu amb Sofia Asencio i Lola Robles.

Podríem dir que Collado desaparegui dels escenaris és una llàstima. Però em quedaria curt. És una catàstrofe. Per què? Perquè 'Montaldo', 'Constructivo', 'Si sabes lo que hay' i 'El disparador', són, sens dubte, alguns dels millors espectacles que he vist en els últims cinc anys, a Barcelona i a fora. Crec que un sistema teatral com el nostre, petit, poruc, poc connectat internacionalment (no ens enganyem: el que més surt són espectacles com els dels Collado, l'Agrupación Señor Serrano, etc., el que anomenem encara "avantguarda teatral"), no s'hauria de poder permetre deixar els artistes més agosarats, independents i creatius, a la cuneta, per obligar-los a buscar-se la vida en el món dels perfums naturals.

Collado és el paio amb més imaginació i sentit de l'humor de l'escena teatral catalana. És un paio que ens ha fet riure com pocs en un escenari. És un home que ens ha fet pensar com pocs en un escenari. I, sempre, amb els mínims recursos, amb produccions de butxaca, cosa que feia que cada any en poguéssim veure dues o tres, algunes de noves, d'altres de reciclades. Mai no ens hem cansat de veure'l. I esperem que la seva aturada sigui momentània i que ara, potser penedits, les grans institucions del país el truquin i li diguin: "Ernesto, què vols fer la temporada que ve?".

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments