Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right I el teatre, què està fent?
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

I el teatre, què està fent?

Coriolà
© Ros Ribas Coriolà, d'Àlex Rigola

Es va votar l'1 d'octubre amb més de 1.000 ferits, es va fer una aturada general el 3 d'octubre, es va enviar a presó Jordi Sánchez i Jordi Cuixart el 16 d'octubre, es va proclamar la República el 27 d'octubre, el govern espanyol va decidir suspendre les institucions catalanes el 28 d'octubre (no ho oblidem: Soraya Sáenz de Santamaría és ara mateix la presidenta de Catalunya), el president legítim de la Generalitat va marxar a Bèlgica i ahir l'Audiència Nacional va ficar a la presó el vicepresident i vuit consellers més...

Fa gairebé dos mesos que el Teatre Nacional està intervingut i no poden ni comprar cel·lo sense el permís de Madrid. I, davant tot això, què està fent el món del teatre? A títol individual, molt: hi ha dramaturgs, actors, directors, etc., que han manifestat la seva indignació. Àlex Rigola, per exemple, va decidir dimitir com a director dels Teatros del Canal madrileny (depèn de la Comunitat de Madrid) el 3 d'octubre: "La brutal violència exercida el passat diumenge 1 d’octubre contra els ciutadans catalans, ordenada pel mateix partit que governa la Comunitat de Madrid i la defensa d’aquests fets, fan que hagi presentat la meva dimissió com a director artístic dels Teatros del Canal al conseller de Cultura".

Xavier Albertí, director del TNC, llegeix un text de repulsa cada vegada que hi ha una estrena. I la Sala Beckett, ahir, va emetre un comunicat en el qual deia: "Denunciem l’abús de poder, l’autoritarisme i la manca de respecte pels drets humans i la democràcia en què s’ha instal·lat el govern de l’estat espanyol en relació al conflicte polític que vivim al nostre país des de fa anys". I afegia: "Creiem que el teatre, com a expressió creativa i com a lloc de reunió artística i política no ha de restar indiferent davant cap tipus d’injustícia vingui d’on vingui i es produeixi on es produeixi".

El Mercat de les Flors ha estat el més explícit, reservant cadires per als consellers i líders socials empresonats.

L'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), que agrupa els teatres privats, també ha manifestat: "Els teatres de Catalunya volem fer públic el nostre més enèrgic rebuig als actes que s'estan produint aquests dies a Catalunya i a les seves institucions. També volem expressar la nostra convicció que els conflictes polítics siguin de la mena que siguin han d'afrontar-se per la via política, que és, essencialment, la de l'opinió, expressió i participació lliure ciutadana".

Però, a nivell col·lectiu, que s'està fent, més enllà de proclames i manifestos? Gairebé res. A nivell personal, estic decebut, ja que el silenci d'alguns em fa feredat, potser fins i tot m'indigna. Em pegunto: el teatre barceloní, s'ha convertit en una cosa acomodada, aliena al món contemporani, a la seva realitat immediata? Ha estat sempre així, potser? Una forma d'art adreçada únicament a gent que vol evadir-se, un producte d'evasió? No estic parlant de les obres que hi ha la cartellera (això seria motiu d'un altre post), ni de que no hi hagi gairebé teatre d'agitació o que parli de política, sinó d'un cert ensopiment general.

Divendres de la setmana passada, el dia de la proclamació de la República, vaig decidir no canviar de plans i anar a veure 'Living with the lights on', de Mark Lockyer al Lliure de Gràcia. L'actor anglès va fer la funció, però va parlar amb el públic fora de guió. Va parlar del dia que havíem tingut i ens va demanar que resistim. Potser va dir més coses un actor anglès que molts dels nostres artistes? No ho sé.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments