[title]
Jo vull ser Mastroianni!
El dia que vaig veure, fa uns mil anys i escaig, 'La dolce vita' em vaig proposar que si finalment no aconseguia viure del periodisme de cine, com a mínim sí que em colaria a les festes del món de l'espectacle. Per fer com Marcello Mastroianni a la pel·li de Federico Fellini: tractar amb les estrelles, endrapar, beure i riure sense parar de tot i de tots. Per sort, he aconseguit les dues coses: que algú em pagui per escriure sobre l'anomenat setè art i, a més, entrar, com un convidat, més a les seves fires de les vanitats per, després, explicar-les als lectors. Però, de pas, gaudir-les com un més de la colla.
Entre el despatx i la festassa
Compatibilitzar la rutinària feina d'oficina amb la de cronista del 'show business' és un luxe, un privilegi. Ho reconec molt. I no entenc els actors i directors a qui no els agrada socialitzar en els saraus que, aquí entre nosaltres, organitzen, per exemple, l'Acadèmia del Cinema Català i els seus Premis Gaudí, o Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya i els seus recents Premis Sant Jordi.
Els sublims i els venedors de motos
El millor que pots fer, a part de no perdre mai la il·lusió del primer cop, és anar-hi acompanyat d'algun col·lega fora del gremi, i, mentre treballes preguntant a les estrelles pels seus projectes, també tens una vàlvula d'escapament i un suport moral per si els interrogats es posen pedants i fanfarrons, o intenten vendre't una moto avariada. Amb alguns i algunes te n'aniries de vacances, i els hi posaries un piset o una merceria. Amb d'altres, massa pagats de si mateixos, és sempre "un hola" i un "adéu".
'Gambardellejar' és un verb
Anar de copes i de croquetes amb l'admirat món del cinema et fa sentir com el Toni Servillo de 'La gran belleza': un Jep Gambardella de l'Eixample que no ha perdut la il·lusió de sortir de gresca amb una penya que integra el segon millor ofici del món. El primer? El periodisme, és clar.
