Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La física quàntica pot ser teatre
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

La física quàntica pot ser teatre

Life spoiler

Si li preguntem a Marc Angelet, autor de 'McBeth con queso', 'Voyager' i 'El biògraf', entre d'altres, si la seva carrera de dramaturg està determinada o més aviat entra en el terreny d'allò incert, ell prefereix no contestar. “Millor no vull pensar-ho”, matisa. Ara, amb Alejo Levis, firma l'autoria i la direcció d'una peça que va per aquí, sobre la confrontació entre la física clàssica determinística i la física quàntica probabilística, 'Life spoiler'. Però, en el fons, no és res més que la història d'una parella.

La Sala Flyhard s'està especialitzant, des del 'hit' 'Tortugues' de Clàudia Cedó, a fer didàctica de la ciència a través del teatre, sovint sempre des de la perspectiva humana de la vida en comú d'un home i una dona. 'Life spoiler' va per aquí, ja que tindrem dos joves disposats a engegar una vida en comú. Un, però, juga amb avantatge. O no. Perquè sap perfectament com acabarà tot. Això, ens explica Angelet, entraria en el cap de la física tradicional. El repte, ens explica el dramaturg, era introduir la física quàntica, cosa que han fet introduint la paradoxa de Schrödinger que consisteix a introduir un gat viu dins una capsa d'acer tancada i opaca juntament amb substàncies radioactives i un flascó d'àcid cianhídric, que podria ser que s'obrís i matés l'animal. Això fa que el gat estigui mort i viu alhora.

Teaser #LifeSpoiler from FLYHARD TV on Vimeo.

L'obra és un joc que proposa dues maneres de veure el món antagòniques i parla de la vida contemporània, sobre “com ens enfrontem a les nostres ambicions quan tot està escrit”, diu Angelet. La peça no és res més que “una faula contemporània”, en la qual veurem personatges que intenten “trencar el seu destí”. Els actors que els acompanyen són Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala. I la música original és d'Àlex Torío. A nivell, escènic recrear el món de la física en una sala tan petita com la Flyhard, no cal dir-ho, ha estat un repte, segons Angelet, sobretot perquè havien d'oferir “realitats diferents”.

La ciència, de fet, ha entrat de ple en la història del teatre contemporani. I aquí us deixem algunes obres que hem vist en els últims anys que tenien la ciència com a punt de partida:

-Copenhaguen: L'obra de Michael Frayn és un ja un clàssic de finals de segle XX (es va estrenar el 1998), ja que ens posa al davant dels morros un dels duels dialèctics més durs i decisius de la història de la ciència: el que van matenir els físics Niels Bohr i Werner Heisenberg sobre l'aplicació de la física teòrica en el desenvolupament armamentístic. La vam poder veure al TNC el 2011.

-Tortugues: Dues parelles, en Joan i la Marta, i l’Òscar i l’Àgata. Són en un poble i la primera relleva la segona en un pis de cobrellit horrorós i quadres de vells. En Joan té feina nova i és el típic paio angoixat, estil Woody Allen, ple de manies i tics. La Marta el consola. L’Òscar i l’Àgata són dos científics una mica al·lucinats, que viuen de pressa, i per la feina.

-Refraccions: Aquí apareix la teoria que dóna títol al desencant amorós, la de les cordes, les onze dimensions compactades. Però un cop anunciat el portafoli científic i presentades un grapat d'alternatives a una mateixa situació en el llindar de la ruptura per respondre dramàticament a la premissa, el text de l'autora i directora llisca cap al sòlid convencionalisme de la comèdia dramàtica romàntica.

-Constel·lacions: L'obra de Nick Payne s’aixopluga sota les teories de la física quàntica i els universos paral·lels, la idea no fa nosa però tampoc no influeix directament en la peça ja que, ¿quantes vegades no ens hem quedat sols al llit a les tantes de la nit pensant: i si li haguès dit? D’altra banda, queda clar que per molts universos que existeixin, nosaltres només podem mirar un tros del sostre d’estrelles.

-Harket [Protocolo]: Cristina Harket és una jove voluntària en un projecte que investiga la possibilitat de sobreviure en un búnquer, amb l'únic ajut d'un sistema d'intel·ligència artificial anomenat MAP#2. Alguna cosa va malament i el mes que hi havia d'estar es converteix en un poc més dos anys. Una peça de Juan Pablo Mendiola.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments