Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les dues Rambles
Notícies / Ciutat

Les dues Rambles

La Rambla

El dijous 17 d'agost, la meva parella i jo estàvem dinant tard a la barra de Casa Guinart, a un lateral de la Rambla. Acabàvem de tornar a casa després de cremar uns dies de descans a Menorca i l'endemà, ben d'hora, agafàvem al Prat un avió cap al nord d'Europa. A les 16.40 hores, aproximadament, vam acabar l'àpat, vam descartar les postres i ens vam dirigir xino-xano a un locutori al carrer Xuclà, per imprimir els bitllets d'avió.

Mentre pagàvem les impressions, es desencadenava l'horror a la Rambla. Des del portal del locutori, vam veure que la porta del darrere del Carrefour escopia gent atemorida i confusa. Corredisses. Algun crit. Dues noies plorant. La histèria es va escampar pels carrers del Raval més propers a la Rambla com un virus. La gent fugia d'alguna cosa. Molts no sabien de què... però fugien.

La meva parella de seguida es va ensumar la tragèdia, però jo em resistia a creure que allò fos tan greu. Quan vam veure que el bar de sota casa s'emplenava de gent terroritzada, ens vam acollonir de veritat i vam refugiar-nos ràpidament al pis de lloguer on vivim, a dos minuts de la Rambla.

La nit va ser dura. Poques hores després dels fets, la matinada del dia 18 d'agost, vam agafar un avió en estat de xoc, sense dormir, en un silenci sepulcral, amb el regust amarg d'una fugida inoportuna i pensant que si haguéssim demanat les postres i els cafès a Casa Guinart segurament ens hauríem trobat amb aquella furgoneta embogida, atropellant gent.

Mentre veia la ciutat empetitir-se a la finestra de l'avió, no era conscient que la Rambla que fins ara havia conegut s'havia acabat, i que a la tornada em trobaria amb dues versions compartint el mateix espai. Dues realitats en una. Aparentment, el carrer continua igual, però latent i amagada, com una imatge lenticular que canvia d'aspecte quan canvies l'angle de visió, hi ha una Rambla on encara regnen els crits, la confusió i el xoc. Una Rambla espectral que aflora inevitablement sobre l'estampa de suposada normalitat.

Ja han passat gairebé quinze dies des de l'atemptat, i cada cop que agafo el metro a Liceu, em resulta impossible no superposar les dues Rambles. Hi ha una Rambla que diu no tenir por i en la qual tots volem creure, però també n'hi ha una altra que supura tristor i perviu en la psique barcelonina com una ferida de cicatrització molt lenta, recordant-nos que encara haurà de passar molt temps perquè deixem de parlar de les dues Rambles i en tornem a veure només una.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments